EL BLOC DE L'ADRIÀ

"Ningú no estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és seva". Séneca.

UN POBLE MOLT RARET

Publicat el 2 d'abril de 2018 per aka61

Mira que hi ha gent rara en el poble en el que hi visc. Fins i tot en Quim Masferrer vol venir a fer un capítol del  Foraster, aprofitant que hi ha qui ens vol canviar el nom.

Amb els carrers deserts i les botigues tancades. Be, tot tot no. Tenim Ca La Maria, que resta oberta com tota la vida, clar. Espera, espera, el Bon Àrea també el tenim obert. Ahhh, i el Mora i el Xic Café. I el Casino. I el Plaza. Baretos i tragar el que vulgueu. Disculpeu, la Papereria també la tenim oberta, que com m’oblidi de la Eva després em renya, que avui ha matinat ella!!!!.

Ara que de públic assistent no gaire. Entre els que segueixen fent els pixapins per la platja o la muntanya i els que fan el ronso, tot estirant el pont de setmana santa entre els llençols. Pel carrer nomes anem els que tenim algun animaló que passejar o al que li ha tocat pintar a casa, típica tradició de Setmana Santa de tota la vida.

Ostres, hi ha un soroll al fons de la plaça. Quelcom és mou. Per la pujada del Carrer Sant Joan s’apropa algú. No ho veig massa be, però jo diria que és algú amb casc. Avui treballen els de la obra?. Diuen que això de la construcció es recupera poc a poc, però tan com per haver de treballar un dilluns de Pasqua?. Que no tenen mona els paletes?. No, no. No és un paleta. Porta casc però va molt lleuger i fent saltirons. Igual ve de festa de disfresses. La veritat es que vesteix estrany amb tot de colorins llampants. I mira tu, molt arrapadet el noi. Crec que és un noi, perquè porta barba. Encara que amb la rapides que canvien els temps ja no estic al dia de les modes. Però jo diria que de moment tot son tius, els barbuts. De fet la majoria dels barbuts ja no volen tenir pels als pits ni a les cames, però es deixen la barba. Mira que en son de rars en aquest poble.

Si, si. És un noi, o no. Però porta una mena de malles blaves a les cames que li tallaran la circulació de la sang de lo que li estrenyen. Quin neguit. Això si, marcant paquetet tot eixerit.

Ara ho veig millor. El paio porta rodes!!!. Ostres, és un ciclista!!!!.

Per un moment m’he espantat. Ara que fa sis mesos de la carrega inhumana d’en Lord Vader i les tropes de la galàxia, he tingut un flash. Veient un casc que es movia pujada ençà, com les tropes de l’Imperi de l’1-O, he reproduït la escena. Tan sols falta que ara em vulgui atacar en plena llum del dia, però sembla que ve en so de pau. Fa pinta de bon nano. Raret, però bon nano.

Quin estrès de dilluns de Pasqua. Tot deu dormint i l’únic que surt al carrer ho fa amb casc. Ara que quan m’ha dit que anava a Martorell, a casa els sogres, m’ha deixat del tot garratibat.

Ja faig be jo de no celebrar la mona. Si hem d’anar a casa els sogres i ho hem de fer amb casc, millor deixem estar això de la mona.

Quin poble mes raret.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’1 de fa sis mesos

Publicat el 1 d'abril de 2018 per aka61

Diuen els que porten les comptes que avui en fa sis mesos.

Doncs a mi m’envaeix una sensació estranya i atemporal.

Hi ha dies que crec que el temps no avança, que el rellotge el tenim aturat. Que encara estem a l’endemà d’aquell dia, amb totes les atemorides sensacions personals de les següents hores.

En canvi, quan faig un repàs del tot plegat, hi ha tantes i tantes coses a la memòria que em passa pel davant tota una vida. Com si de volta tingués set o vuit anys acumulats al meu DNI espanyol. Però la veritat i la mes propera actualitat, em fa contemplar episodis i situacions de fa molts anys. Molts episodis viscuts pels nostres avis i els nostres pares, però en cap cas viscuts per la gent de la meva generació. El temps i les agulles del rellotge giren a l’invers, fins el punt que les noves tecnologies han passat del 3D al blanc-i-negre i del 4G a les cartes manuscrites.

Escric a les 9 del matí de l’1 de març, just quan ja ho teníem tot en marxa ara fa sis mesos. Les taules constituïdes, la gent al carrer celebrant un dia festiu i democràtic. Llargues cues de veïns i veïnes que no es volien deixar perdre l’oportunitat d’anar a fer realitat l’anhel universal pel dret a decidir. Que pot haver mes maco que exercir els teus drets.

Veníem d’un primer intent, d’un 9N també festiu. Un 9N en el que res va estar com l’1-O. Com a mínim caldria que algú en fes una reflexió internacional. Que va fer canviar la reacció desmesurada dels que no pensaven donar-ho com a legítim i vinculant. Molts érem els mateixos de la primer tardor, però aquest cop en érem mes i si la propera tardor hi ha un nou dia festiu, estic segur que en  serem mes i mes. Del SI i del NO. Perquè agradi o no agradi. Això tan sols es podrà resoldre amb l’acceptació de totes les parts. El mon ens mira i som portada dels seus mitjans de comunicació. Lamentablement se’n parla mes dels drets del poble català a Europa que a Espanya. Un altre de les qüestions que algú haurà d’analitzar un dia. Ara que tan parlen alguns de la separació de poders. Perquè els mitjans de comunicació son el gran poder. L’actual moviment de masses.

I si, avui en fa 6 mesos. Amb tot un govern legítim posat en quarantena.

Ara em passa pel cap els records de les vacances d’estiu. Aquelles terres gregues que intentaven superar una crisi econòmica. Que coneixien la nostra situació, com així m’ho feien saber. Aquell venedor de souvenirs a Kalambaka, que m’ensenyava el clauer amb la estelada del seu fill. O el veí de Volos prop del Munt Pelion, terra mitològica i morada de Centaures, que ens dedicava un Força Catalunya!!!. Amb mes caire de tifosi que un altre cosa. O el marit de l’Ana Vanianis, en aquella meravellosa platja de Panormos de l’illa d’Skopelos, que  s’acomiadava de nosaltres desitjant-nos molta sort. Que poc fa d’allò i que lluny queda.

Han estat 6 mesos de neguit, d’incertesa. De quina serà la que haurem d’escoltar avui. Por a llegir el diari, d’escoltar la ràdio, d’encendre la tele. De ser protagonista sense el desig exprés de ser-ho. D’escoltar el nom del teu poble en boca d’aquells que no el saben situar al mapa. De manipulació, de ganes de fer gresca del que alguns en volen utilitzar per a castigar-nos. De portades i retuits tendenciosos que nomes cerquen fer mal.

Però el que ara ens toca és mirar endavant. Menjar la mona, compartir una estona amb la família, fer un tomb pels carrers deserts d’aquest meravellós poble que ni el 155 ni el rebateig el podran esgarriar. Defensar el que es nostra. Empastifar-nos, abraçar-nos i anar plegats.

El moviment ciutadà ha despertat i s’ha mobilitzat. Els Comitès de la República, els Ateneus Llibertaris, les entitats sobiranistes, el poble en general. Com un dia va dir en Nelson Mandela: “Sempre sembla impossible fins que es fa”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SETMANA SANTA a SANT ESTEVE ELS ROURES

Publicat el 30 de març de 2018 per aka61

Doncs si, ara sembla que si. Això ja és una realitat.

Oficialment ja podem dir que estem de cap de setmana llarg, de pont de setmana santa, de vacances o simplement ens prenem un respir. Uns cap a la platja, els altres a la muntanya, alguns aprofitaran a visitar la ciutat, els que es quedaran descansant a casa i tristament, hi haurà qui no podrà tornar a casa, a la platja o a la muntanya perquè es troba, de forma injusta, a la presó “preventiva” o a l’exili. Així és la Setmana Santa 2018. Hi ha per a tots els gustos.

Curiós no?. El telenotícies vespre diu que des de migdia han sortit mes de 400.000 vehicles de les ciutats. I els de poble?. Que fem els de poble?. Anem o venim?. Sortim o entrem?. I si anem en tren o anem a peu?.

La Setmana Santa va farcida. I per si no en teníem prou, trobem els que es dediquen a escampar la merda amb els teclats en lloc d’utilitzar les mans. On anirem de vacances els de Sant Esteve Els Roures?. Amb els problemes que ja tenim, amb els que utilitzaven el GPS per arribar al nostre nucli urbà i ara, amb el canvi de nom, a saber on aniran els visitants. Mes tranquils estarem els que no sortirem del poble. Ja m’ho deien aquesta tarda a la perruqueria. La zona de vianants deserta. Nomes quedem quatre. La Maria, el Vicenç, el perruquer i els del Casino, que aquests ja s’han pres uns dies de festa per avançat. Ah, i jo també. A fer poble.

Ser pare te aquestes coses. El teu fill enviant fotos de com planten la tenda al càmping, els nous amics i amigues que ha fet, el sopar “baix en calories” que s’ha fotut i com a fi de festa, ballant amb un parell de jovenetes en el concert de Txarango a Benicàssim. Així son les vacances que es transmeten de pares a fills.

Ells xaxipiruli i tu, que fas tu?. Doncs hi ha algun que aquesta Setmana Santa la passarà cuidant la canalla dels seus fills, o anant les tardes a regar les plantes meravelloses, del jardí meravellós dels seus fills, o com és el meu cas. Cuidant de les netes de quatre potes. I això si no tens la mala sort que algú decideix venir a passar uns dies a casa teva. Tenien raó els del telenotícies vespre. 400.000 desplaçaments. Això és el que volien dir exactament i aquí em teniu experimentant la noticia.

Jo sol hauré fet la meitat ja. I nomes portem unes hores!!!!.

Que si s’ha escapat una de les gates i que, per a mes inri, la gata és sorda i per a molt que cridis ni s’assabenta. Sense fer bromes. I et passes la tarda donant voltes pel poble. Això és el que diuen “desplaçaments”.

Que si ves a buscar el matalàs on dormen habitualment i un cop que el tens a casa teva, les gates decideixen que no. Que prefereixen maltractar-te les cervicals, les lumbars i acabes mig dormint damunt la tauleta de nit perquè s’han apropiat del teu tros de llit. Això també comptabilitza com a “desplaçaments”?.

Que si el pinso. Que el teu fill s’ha oblidat comprar el pinso. I no potser un pinso qualsevol no. Has d’anar a buscar el pinso a Can Fanga. Desplaçament cap aquí, desplaçament cap allà.

Que si ves a la farmàcia a comprar gases per a netejar les orelles dels animalets. Pobrets animalets com tenien les orelles. I resulta que a Sant Esteve Els Roures, dijous sant ja és festa!!!!. I has d’anar a per les gases en cotxe, a Martorell!!!!!.

I no tot tenien que ser desgràcies. Encara hem d’estar contents i feliços.

Sort que el gat que s’ha fotut el pardal del pare de la Loli no era cap d’aquests dos. Nomes em quedava fer un darrer “desplaçament”. Anar a declarar a la policia perquè una de les netes de quatre potes ha comés un assassinat. I mentre, el pare de les criatures ballant “Una lluna a l’aigua”.

Com podem veure, feliç amb la Setmana Santa 2018. Fins que arribi l’alba.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Manifest de les dones catalanes – 1930

Publicat el 29 de març de 2018 per aka61

“Nosaltres, les dones, coneixem més que ningú quina és la tristesa de les llars on manca el pare, el marit, el germà o el fill que son reixes endins o viuen fora de la pàtria. Nosaltres, les dones, sabem més que ningú el turment anguniós dels que estan separats de la família, dels amics, de la vida lliure en terra pròpia. Nosaltres, les dones, coneixem mes que ningú la cremós i l’amargor de les llàgrimes d’enyorament dels qui són a l’un i l’altre costat de la reixa, a l’un i l’altre costat de la frontera oficial.

Per amor humà, per sentiment terral, per solidaritat en el dolor i per imperatiu d’equitat, les dones catalanes demanem que l’amnistia sigui ampliada, que tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials”.

Barcelona, primer de març de 1930

 

Gairebé 90 anys del Complot de Garraf. Una carta signada per la Lola Anglada, la Roser Pino, la Maria Comes, la Emiliana Viñes, la Rosa Asensio, la Elisa Sarriera, l’Àngels Anglada, la Llucieta Canyà, l’Anna Murià, la Carme Bayo, la Maria Perpinyà i un llarg nombre de dones republicanes en el Manifest de les dones catalanes.

Quants anys i quanta actualitat. Ningú ho diria però aquell text original, adaptant quatre paraules, es podria convertir en “El Manifest de les famílies catalanes”.

“Nosaltres, homes i dones, grans i petits, coneixem més que ningú quina és la tristesa de les llars on manca el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, el fill o la filla. Que son reixes endins o viuen fora de la pàtria. Nosaltres, homes i dones, sabem més que ningú el turment anguniós dels que estan separats de la família, dels amics, de la vida lliure en terra pròpia. Nosaltres, homes i dones, coneixem mes que ningú la cremor i l’amargor de les llàgrimes d’enyorament dels qui són a l’un i l’altre costat de la reixa, a l’un i l’altre costat de la frontera oficial.

Per amor humà, per sentiment terral, per solidaritat en el dolor i per imperatiu d’equitat, les dones i els homes de Catalunya demanem que l’amnistia sigui ampliada, que tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials”.

Barcelona, finals de març de 2018

Aquest podria haver estat un dels tants i tants manifestos que es redacten temps ençà al propi territori i mes enllà. Les nostres causes son polítiques, son socials, i res hi ha que justifiqui el despropòsit actual. Nosaltres, els d’avui, no demanem cap amnistia, demanem justícia.

Com un dia deien els francesos, després dels fets de Prats de Molló, nosaltres els catalans “Som els irlandesos d’Espanya”.

Amb els nostres empresonats o a l’exili perseguits, lloem que aquests homes i dones representen la reacció noble de Catalunya davant de les ofenses que hem rebut i seguim reben. La nostra idealitat ha tingut un gest viril i amb ell hem cridat l’atenció d’Europa. Son ells precisament els qui l’han fet. Sense la seva acció, sense la seva estridència, Catalunya no existiria davant el món. Seriem un simple contingut dels llibres d’història.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sense revolució, no hi haurà pau interior

Publicat el 28 de març de 2018 per aka61

No és tan senzill trobar-la.

No es producte de temporada ni la trobem als grans magatzems.

No es passeja pels carrers del poble ni va a missa els diumenges.

La Pau Interior és molt mes discreta, malgrat que hi ha que diuen conèixer el camí de la consciència que t’apropa a ella, no et pots fiar.

La Pau, ai la pau, aquella que viatja al costat de la justícia, la llibertat i la igualtat social.

Tu ets justa?. Et sents lliure?. I socialment et veus igual als que et rodegen?.

Doncs encara et resta un llarg viatja. Maleta en ma, motxilla a les esquenes.

Diuen els entesos, els que escriuen i prediquen, que un dels principals valors de la pau interior és la prohibició de l’ús de la força. Aixi xiqueta, no et resisteixin. Oblida convertir-te en la moderna Che Guevara. Ja no es porta. Si no és que tens previst fer-te youtuber o twuitera.

Aquests dies m’ha donat per llegir aquelles personalitats que varen fer el be entre els humans. Gandhi, Mandela, Martin Luther King. Curiosament, els tres en algun moment de la vida varen estar relacionats amb la vida política del seu poble i empresonats pels règims totalitaris de torn. En el cas d’en Martin Luther King, sempre parlava de la pau positiva. I tal com un dia va escriure a la presó, la veritable pau no és simplement l’absència de tensió: és la presència de justícia. És així com Luther King considerava que la pau positiva era un concepte dinàmic que ens portava a aflorar, afrontar i resoldre tots els conflictes de forma no violenta.

Així la pau positiva és, a més que l’absència de guerra, un procés en constant construcció. No és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social de reduïda violència i elevada justícia, igualtat en el control i la distribució del poder i els recursos, absència de condicions no desitjades (guerra, fam, marginació) i presència de condicions desitjades (treball, habitatge, educació).

Com pots veure, l’anhel de conquerir la pau interior cada cop es mes i mes difícil. Els factors que t’envolten ni ajuden ni està previst que això canviï. Es resulta estrany oi?. Com pot haver algú que desitgi quelcom dolent per a un altre?. A mi em passa el mateix. No entenc com pot haver algú prevaricant estratagemes amb l’únic interès de fer mal. Doncs si, hi ha gent d’aquesta.

El negoci de les armes, el dels laboratoris, l’I+D i la digitalització del projecte Industria 4.0. Tot és una llarga cursa cap el que te mes. La cursa del capitalisme.

El mestre Pau Casals ho va dir un cop: “Cada segon que vivim és un moment nou i únic a l’univers, un moment que mai mes tornarà”.

Mentre tu sàpigues qui ets, no hi ha res a demostrar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ORFE SENSE SER-HO.

Publicat el 26 de març de 2018 per aka61

 

Mai ningú em va consultar.

Vaig formar part de la teva família sense voler-ho i ara, quan em sento tan i tan allunyat de tu és quan mes greu em sap no haver-ho denunciat abans.

Mai em vas sentir com un fill teu. Ni un sols regal en tots els anys d’existència. Ni un petó de bona nit. Ni un obrir la porta de la meva habitació per a revisar si estava be tapat en aquelles fredes nits d’hivern. Mai em vas sentir com un fill teu.

Vaig créixer de forma humil al costat d’aquells que els senties com a teus, que parlaven com tu i que segurament, mai s’adormien destapats les fredes nits d’hivern.

Vaig créixer sabent que tu no eres el meu pare i que la meva mare, malauradament, va estar apartada de mi des del dia en que vaig néixer, però ara després de mes de quaranta anys la he retrobat i res haurà que ens torni a separar.

Masses anys allunyat d’una mare. Una mare a la que mai vaig poder abraçar perquè el que deia ser el meu pare m’ho impedia.

Estudiant el que ell volia. Aprenent la història que ell comptava. Però jo mai vaig deixar d’estimar aquella mare.

Es per tot això que en el meu nom i en el dels meus germans i germanes de sang, que avui et vull dir adéu. Adéu sense rancúnia, desitjant-vos sort a tots vosaltres. A tu pare protector, a tots els tiets i tietes que veia per vacances i que no entenien que jo parles una llengua que no fos la seva. A la veïna del cinquè i el que somniava en servir algun dia a la seva pàtria.

A tots, adéu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Qui no renta plats, no en trenca mai cap’

Publicat el 25 de març de 2018 per aka61

Portava anys i panys rentant i rentant plats i mai havia trencat cap. Recordo exactament el primer plat que vaig rentar, per allà el 1975. Mes de quaranta anys rentant plats, amb les mans immaculades. Piles i piles de plats bruts i no tan bruts.

Ahir, divendres 23 de Març, vàrem viure un nou episodi de manca de decència política pública i avui s’ha reproduït un fet similar. La dignitat humana es barreja amb la dignitat política i el paper mullat evidencia que jugar amb dos jocs de cartes al final et deixa en evidència. El socialisme català s’ha fet un tip de rentar i rentar plats, però un dia va decidir deixar de fer-ho a ma i fer-ho amb un meravellós aparell que escalfava l’aigua, la deixava anar a pressió i els treia nets i polits. Un aparell que en 30 minuts et podia arribar a fer 50 plats. Pocs mesos després, adquiria un que en lloc de 50, podia fer 100 plats!!!!!. Ostres, allò era un gran invent. Podien estar tombats al sofà mentre el rentaplats feia la feina. I poc a poc, el socialisme català es va oblidar com es rentaven els plats a ma i amb el poder que els atorga el càrrec, varen començar a reduir la ma d’obra.

D’aquell primer rentaplats, vàrem passar a dos rentaplats, després tres, quatre, cinc. Tot eren rentaplats!!!!!!. No calia ningú que ho fes a ma. I gràcies a les màquines i els aparells, varen prescindir de tots i cada un dels que ho feien a ma des de feia mes de quaranta anys.

Quina poca memòria i quina poca empatia per tots els que pateixen l’autoritarisme dels poders fàctics. La maquinaria ens vol passar pel damunt i ells juguen a fer-los el joc. Pedro líbranos del mal, amen!!!!!! Deia algun no fa tants dies.

Avui, un grup de persones ha donat la esquena i asseguts al Parlament de Catalunya, s’ha quedat com si res. Mentre, gran part de diputats i diputades feien ressonar les parets del Parlament en recolzament dels familiars que veuen com s’empresona el seu familiar per fer política.

Doncs be, ahir l’alcalde del meu poble –la màxima autoritat local- donava la esquena a la concentració de les 20 hores davant de l’ajuntament en defensa i demanant l’alliberament dels presos polítics. Només una hora després, passejava pel mateix carrer acompanyant la processó de setmana santa en la que sortia el pas de la Verge dels Dolors. Aquella verge que plorava i patia pel que seria del seu fill. No cal afegir res mes, si no rentes plats, no en podràs trencar cap.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA VERGE DELS DOLORS

Publicat el 24 de març de 2018 per aka61

Mentre ressonen els timbals de la processó de la Verge dels Dolors pels carrers del meu poble, m’adono que vivim en dos mons distants. Uns plorem de ràbia, d’impotència. Pels amics i coneguts, pels companys i companyes que avui han estat novament empresonats. Mentre, una estona mes tard, “els altres” surten al carrer en senyal de penitència, en devoció i per tradició.

Immersos en la nostra particular misèria, ja no hi ha res que ens engany. Ni dubtes ni recances. Uns acompanyen la Verge Maria i subratllen els dolors en conèixer el destí del seu fill. Els altres, plorem per la dignitat de tot un poble en els moments en que la repressió s’enlaira amb la solemnitat dictatorial d’aquell que s’amaga darrera la justícia totalitària.

Un contrasentit quan ens separen pocs minuts entre cerimònia i cerimònia. Religiosos i civils. No cal dir, que cadascú fa la seva penitència amb motius molt diferents. Acceptem i confessem els nostres pecats i acceptem la nostra penitencia. Que ens volen?. Esclaus?. Colonitzats?.

La quaresma ja és passat i després de la nostra penitència, us diré que no hi ha cap misericòrdia. Que aquesta realitat no és la que esperàvem. Que aquesta justícia, no és justícia. Que no hi haurà penediment perquè no ens hem de penedir. No hem fet res que no hagués estat just. Com un cop va dir Thomas Edison, Els que asseguren que és impossible, no haurien d’interrompre als que ho estem intentant.

Catalunya i els catalans, som un poble sobirà. Amb el dret a decidir el que vol ser. No tinguem por de fer un gran pas,… un precipici no es salta a passets!. Pensa que juguen a fer-nos por i hem de ser ferms i segurs. Hi ha molta gent que no creu en res, però que tenen por de tot.

Si no vivim com pensem acabarem pensant com vivim.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES ENQUESTES

Publicat el 19 de març de 2018 per aka61

Per cert, ara que he fet una repassada a les noticies. Gaudeixen alguns fent enquestes, oi?. O sigui que mes del 55 per cent dels espanyols enquestats estan a favor de la presó provisionals de l’Oriol, en Forn i els Jordis?. I que tot plegat va estar un acte de sedició i rebel·lió?

Carta oberta i franca a tots els enquestats…..

Estimat veí de Fortaleny (País Valencià) –perdona Paco Camps, però jo ho veig així-,   querida vecina de Olmedo (Valladolid), apreciado joven de Allariz (Ourense) y estimada joven de Cuarte de Huerva (Zaragoza), a todos y todas las que habéis sido encuestados por la empresa GAD3 y a la pregunta si estáis de acuerdo en que estén encarcelados provisionalmente los políticos catalanes, habéis dicho que sí.

A todos os quiero pedir perdón. No sé qué os podemos haber hecho exactamente los catalanes, pero seguramente debe ser muy grave para que deseéis ver a todos los independentistas catalanes en la cárcel. Espero y deseo que no penséis lo mismo de los vecinos de Flandes, Escocia, Quebec o Kosovo.

Espero que aceptéis mis disculpas e intentaré explicarme lo mejor posible, aunque no lo comprendáis. Mirad, yo soy hijo de un padre que nació en Lleida hace 85 años. Exactamente el 3 de Enero de 1933. Como podréis comprobar, cuando se produjo el golpe de estado o el llamado alzamiento nacional, mi padre tenía 3 años y sus hermanos tenían 7 y 1 año. Alguno me saldrá con aquello de ser victimistas, anclados en el pasado, etc… Pero se da la circunstancia que mi padre aún vive. Por eso no os hablo de 1714. Hablo de alguien con el que he compartido bastantes años hasta este momento y el que explica sus vivencias.

Pues bien, este señor, pasó dos largos años de su vida viviendo en barracones y tiendas de campaña en las playas de Argeles Sur Mer, en el sur de Francia. Y lo que igual os resulta curioso, no estuvo allí de vacaciones, ni haciendo camping. Estuvo en un Campo de Refugiados republicano. Pasó hambre, frio y muchas calamidades al lado de su madre y sus dos hermanos. Digo todo esto porque aquel jovenzuelo tuvo que dejar atrás su casa, un padre en el frente y todas sus pertenencias, huyendo del Caudillo. Huyendo de España.

Con los años, regresó. Pasó el tiempo, se hizo novia y se casó. Con la que después sería mi madre. Eran felices y comían muchas perdices. Y llegó el día en que nací yo. Era su primer hijo. Allá por el 1961. Viví unos años de dictadura, hablando en mi idioma a escondidas. No fue una buena época, pero ahora no nos vamos a poner melancólicos.

Cuando mi padre se lo pudo permitir, se sacó el carnet de moto y poco después se compró una lambretta con sidecar. Que grandes recuerdos!!!!. Toda la familia en la moto con sidecar.

En casa los domingos, solían ser más bien tranquilos. Solo alterados por mi padre y su tocadiscos. Cada domingo por la mañana, abría la puerta de la terraza y cogía su disco de marchas militares. Siempre me explicaba el motivo…. Era un disco francés, prohibido en España. Teníamos prohibido escuchar La Marsellesa. Motivo por el cual, mi padre la ponía a gran volumen y todos los domingos.

Por otro lado, mi padre, era un manitas y le gustaba decorarse las coses. Así fue como decidió pintarse la senyera en el frontal de la lambretta. No iba chulo con su senyera motorizada!!!!. No os lo creeréis, pero a pesar de vivir en una dictadura a mi padre nunca le multaron, ni le pintaron la moto con un grafiti y mucho menos nos quemaron el sidecar. ¿Curioso no?. Ahora que multan a gente por llevar un lazo amarillo en la solapa y se encarcela a raperos o tuiteros por discrepar.

Por cierto, la senyera también estaba prohibida.

Menudo rollo os he pegado, pero supongo que os seguiréis preguntando porque somos tan y tan malos.

Repito lo que decía al principio. Perdón por todo el daño que os he hecho. Pero comprenderéis que hay cosas y hay motivos por los que luchar y defender. Y nosotros, los catalanes indepes, estamos en ese justo momento. Necesitamos aire. Después de haber superado la guerra civil, la mundial, la dictadura y la monarquía, creo que nos lo merecemos. Solo pedimos consultarlo, preguntar a la gente por la vía refrendaría. Lo de la memoria histórica y esas cosas ni las menciono, para crear un buen clima.

De buen rollo, pero si vosotros queréis seguir viviendo en una monarquía, pues aquí queremos una Republica Catalana. Sería justo poderlo decidir, ya que la gran mayoría de la gente no pudo decidirlo en su día. Yo mismo, que soy del 1961, no pude. Así que vamos del rollo republicano y esas cosas. Ei, pero sin criticar lo vuestro. Respetando las decisiones de cada uno. Veis, sin secesiones ni rebeliones. Votamos y tomamos. Muy simple.

Pues nada, he nombrado al principio unos pueblos porque en cada uno de ellos tengo algún amigo, conocido i/o familiar. Y con ellos tengo muy buen rollo. Y deseo lo mejor para ellos. Para cada uno de ellos y todos los suyos. La verdad es que también deseo lo mejor para todos vosotros. Ahora sí, os pido que respetéis mis decisiones, nuestras decisiones. Especialmente tratándose de temas relacionados con mi familia, mi casa, mi calle, mi pueblo, mi comarca y mi país, que no es otro que Catalunya. Pero repito, sin ánimo de ofender a nadie. Que vosotros sois españoles, pues maravilloso, que en Catalunya hay gente que quiere seguir siendo española pero viviendo en Catalunya, pues fantástico. Yo por ejemplo el miércoles me voy a Valladolid un par de días y no creo que por eso pase a ser vallisoletano. Que dos días no es suficiente?. Pregunto, ¿y un año?.

Conozco una persona que lleva una buena temporada viviendo en Paris y seguramente me dirá que el sigue siendo valencià y de Fortaleny. Y así son las cosas. Sin secesión ni rebelión.

Pues nada, para ir acabando. Que si me llaman los de GAD3 por el tema de una encuesta, les diré que sois cojonudos, que todo fue un lapsus. Que seguramente comprenderéis que siempre puede haber alguien que no opine igual que tú, que no piense igual que tú, que no se sienta igual que tú. En definitiva que no sea igual que tú. Y es que yo soy un ejemplo, no soy igual que vosotros. Ni mejor ni peor. Simplemente diferente. Ni llevo cuernos, ni soy un bárbaro. Únicamente soy català, de Catalunya. A la cual la siento como mi nación.  De buen rollo.

Lo siento muy sinceramente. Igual todo viene de mi adolescencia. Igual mi padre se olvidó inculcarme vuestros valores y me inculcó los suyos. Diferentes, ni mejores ni peores. Por ejemplo, no fui nunca a misa y me considero ateo o laico, tanto da. Vosotros podéis ser católicos, apostólicos y romanos que se decía antes. Pero por eso no me llevareis a la hoguera por hereje. Espero. Esos tiempos ya pasaron, ¿no?. Pues lo de Catalunya y España, es lo mismo.

Ahhh, se me olvidaba. Si te llamas Jose, Josefa, Josefina o similares, muchísimas felicidades. Y si eres padre, pues también.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESTIMADA “CUA”

Publicat el 14 de març de 2018 per aka61

Ostres, quina enyorança tan gran. Feia dies, mesos, anys que no ens veiem i t’he trobat tan i tan a faltar. La nostra separació ha estat molt llarga, massa llarga, i ja no recordava aquells moments tan intensos viscuts.

Lo nostre va estar sempre un esport de risc i aventura. Masses vivències viscudes per a que tot quedi en no res.

Aquelles cues que fèiem per anar a l’únic lavabo de casa, la cua per a entrar a la menuda cuina a servir-nos cafè o per a escalfar la llet.

Fèiem cua a l’anar i al tornar. Jo crec que ens esperàvem per a sortir tots del nostre racó a la mateixa hora. Els que anàvem i els que tornàvem. Durant una llarga existència la nostra relació va estar molt intensa, fraternal i meridiana.

I es que no podíem viure sense tu. Sense “La estimada Cua”.

La cua ha estat per a mi com aquell amor de joventut que sempre queda.

Fer cua per sortir de casa i recórrer els dos-cents metres de carrer quan tot just entren els alumnes de l’Institut. I quan fas carrerola, et topes amb els que entren o surten de la Seat. Els camions de Mercadona i els que volen agafar l’A2 com penses fer tu. Com t’he enyorat estimada Cua. Ja no recordava que es sentia.

Fer cua és posar-te al dia. Cal aprofitar el temps per a no estressar-nos. Pots aprofitar per a escoltar al Basté, al Vadó Lladó i la Mónica Tarribas. Inclús si ets hàbil, pots llegir el diari esportiu i el de les noticies en general. Pots trucar a un amic amb el que mai parles. Pots trucar als companys de feina per a donar instruccions perquè arribaràs tard. I si la cosa passa de cua a col·lapse, pots aprofitar per a revisar el mail per si tens algun marró o alguna urgència.

Fer cua és sa. Es aquell moment que passes amb tu mateix. Com si anessis a un llarg viatja. Si, si. Inclús et serveix per a fer amics. Com es el cas d’aquell senyor del Seat Ibiza que et saluda quan es posa a la teva alçada. Aquell que sempre que el mires el veus gratant-se el nas i buscant petroli. Aquell que es mira al mirall. Qui es pinta o s’arregla les celles. Aquell o aquella que es revisa el blanc de les dents o aquell que aprofita per a fer-se un selfie o pujar un vídeo a youtube.

Doncs si. Fer cua és relaxant i anta estressant.

Fer cua és un art i com veieu dona molt de si.

Pots aprofitar per a menjar una mica de fruita. Un plàtan o una mandarina.

Però no tots pensen igual. Hi ha el que per no fer cua surt abans de casa per a evitar-la. Hi ha qui prefereix anar amb transport públic i hi ha també qui es posa d’acord amb veïns o veïnes per a compartir viatja i de pas, estalviar.

Avui, després de molt temps, he “baixat” a Barcelona quan ho fa tothom. A les 8 del matí a la carretera. Tot una experiència.

Que bonic es trobar un veí retingut al teu costat. I el tiu fins i tot s’alegra!!!!!. I et saluda amb un somriure!!!!!. Com mola. Te’l trobes pels carrers del poble i no et diu res, i ara, vint minuts aturats a la carretera i es l’home més feliç del mon.

Estimada “Cua”, com t’he enyorat tot aquest temps.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESDEVENIMENTS NO ESPORTIUS

Publicat el 12 de març de 2018 per aka61

En les darrers hores i dies han sortit a la llum algunes actuacions i fets circumstancials que donaran molt a parlar. Ho dic per l’encesa de bengales al Camp Stade de France en el partit de futbol que enfrontava el PSG amb el Reial Madrid, els crits xenòfobs que canten els grups d’ultres o els actes succeïts al partit de la lliga grega de futbol entre el Paok i l’AEK.

Masses coses en pocs dies. L’esverament col·lectiu i la forma en que es viu un simple esdeveniment esportiu fa que pensar. Patim una crisi social de forma alarmant i culpar una cosa concreta no és just. És un seguit de qüestions que hores d’ara son difícils d’aturar.

Fa uns anys, les famílies feiem vida al voltant del que anomenàvem menjador de casa. Era habitual que la TV ocupes el lloc de presidència i que avis, pares i fills fessin tertúlies o simplement, gaudissin del mateix canal de televisió. Es probable que això fos per una qüestió de recursos, d’espai o perquè a  casa nomes teníem una tele i això dels mòbils, els ipads i els ordinadors no existien. Qualsevol motiu és bo.

Asseure a taula era com un ritual. El pare al seu lloc de tota la vida i la resta al voltant. Com no existia el comandament i de canals nomes en teníem dos, la decisió era fàcil. No calia discutir per quin canal es veia, ni quina pel·lícula podíem seguir, la gent no patia de la pròstata perquè si o si et veies obligat als sis minuts d’anuncis i et donava temps d’anar al lavabo i molt menys podíem revisar series i serials després de dies. Tot era mes fàcil i senzill. Això ja era un bon motiu per a evitar discussions innecessàries. No cal esmenar que això d’una tele per habitació, mes la de la cuina i la del menjador, res de res. Una, amb banyes, i prou. Ni wifi, ni bluetooth ni altre anglicisme futurista.

Fins i tot això de les banyes era un ritual. Cap a la dreta, cap a la esquerra, i la imatge es veia com es veia. Ni 4K, ni full HD, ni punyetes en vinagre. Allò es veia com es veia i quan s’agafava una mica be la imatge, no podies ni respirar. Molt menys moure’t o passar prop de l’antena. Un altre cosa que ens estalviàvem. I si era en blanc-i-negre la pel·lícula no passava res. I els indis eren indis i els cowboys feien cara de cowboys. Ah, i les pistoles nomes feien set trets, que les d’ara no s’esgoten mai. Disparen i disparen com si res. S’han acabat els duels al mig del carrer del poble, mirant-se un a l’altre amb cara de dolents. Qui la traurà primer?. Ara amb les armes que surten a les pelis ja no cal. Amb un bazooka es carreguen un edifici sencer i si no, surt un superhome o un transformer d’aquests i ho soluciona tot.

O sigui, sense la tele en blanc-i-negre, amb un paio que passa el dia tancat a la seva habitació veient una peli de robots maquiavèl·lics que es carreguen la terra però que sempre hi ha un “americà” que ho resolt tot ell solet, com si res, en honor dels que lloen la bandera americana i si no, miren passivament la tele i juguen a que ells son els protagonistes d’un videojoc en el que maten i maten per conquerir punts i vides.

I és aquest el que nomes surt del seu racó per a menjar i anar al bany. I un cop al carrer, s’ajunta amb d’altres “de clausura”, que han estat convocats a traves d’un grup de wasap per anar a l’estadi –com diu la cançoneta que coregen- i encenen les bengales, fan crits xenòfobs i segueixen la partida del videojoc, però aquest cop ho fan en viu i en directe.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ROSES GROGUES

Publicat el 7 de març de 2018 per aka61

Portava gairebé una setmana donant voltes i mes voltes. Mercat de les Flors, les Rambles, el Mercat del Ninot. Les roses grogues estaven esgotades i Sant Jordi a tocar. No entenia perquè ho feia i perquè ho feia la resta de la gent. Tots anàvem darrere les roses grogues, i les vermelles?.

A la ràdio del cotxe nomes feia que sonar i sonar cançons de Los Secretos. Versions i mes versions del “Pero a tu lado”. Ho havíem exhaurit tot. D’Octubre fins Abril. Somniat en un altre vida i un altre mon, però sempre al seu costat. La canalla es feia gran, ja no perseguien aquell somni que tan els havia fet enlluernar els ulls. Els seus i els nostres.

Ajudem-nos. Avui he somniat en un altre vida, en un altre mon. Però al seu costat, al nostre costat.

Les roses grogues estaven esgotades, no hi quedava cap per collir. I Sant Jordi ja era història.

Llaços, senyals, pintades, roses, samarretes. Però al seu costat, al costat de tots ells.

Ja no perseguim somnis trencats, els hem cosit amb les llàgrimes dels nostres ulls i seguim units. Però al seu costat…….

Som una societat plena de simbolismes i ningú, dic ningú, ens farà oblidar.

Les roses grogues s’han esgotat i malgrat el nostre desig, ells no hi son aquí. Al nostre costat.

No som un poble que abandona. I sempre al seu costat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DES DEL PEU DE LA MUNTANYA…

Publicat el 5 de març de 2018 per aka61

Llenço la següent pregunta i us demano estigueu sincers.

A tots els que hores d’ara es dediquen a criticar a la gent d’Esquerra seguint els adoctrinaments de les xarxes socials. Quants sou els que us heu llegit l’article d’en Joan Tardà?.

Molt be, els que no heu llegit l’article d’en Tardà però us esteu inflant a criticar-lo, em podríeu dir el motiu pel qual ho esteu fent?.

Dels que si heu llegit el seu article, us voldria fer una segona pregunta. Quants de vosaltres, els crítics, seguiu en Joan a twitter?. Quants heu llegit altres articles d’en Tardà?. Quants heu escoltat en Joan en una de les seves exposicions i visió del que estem patint i on ens trobem?.

Segurament arribarem a la conclusió que la gran majoria d’opinadors, no en sabeu res de res de qui és i com és en Joan Tardà. Un gran patriota que porta anys i panys a la lluita i defensa del nostre país. Gran defensor i impulsor de la Llei de Memòria històrica.

Qui parla i critica i no coneix la persona i el seu tarannà, comet una gran irresponsabilitat. Fill de Cornellà, sap i viu de prop la realitat de la comarca del Baix Llobregat. I caldria molt escoltar les seves sabies paraules abans de caure en el parany d’atacar per sistema tot el que te a veure amb Esquerra Republicana de Catalunya, la qual cosa sembla ser una estratègia molt be preparada per diferents àmbits, especialment de la dreta catalana.

I es que abans d’assolir la plena llibertat de la República Catalana, ens trobem davant d’un escarni públic d’aquells que hem fet mes i des de fa mes, per la independència de Catalunya. Personalment ho visc, aquells que en la meva primera època de regidor negaven tot el que tenia relació amb un estat independent, ara es mostren com els impulsors i defensors mes afèrrims, probablement perquè veuen com això no te marxa enrere i veuen pel davant una oportunitat de negoci al que volen arribar els millors posicionats.

Senyors i senyores, hi ha molta feina a fer. No cerquem culpables de proximitat, les opinions son licites i defensables. Si no voleu veure mes enllà, ho tenim molt complicat. Cal seguir sumant i no arribarem a bon port si donem el passatge del vaixell per tancat. Encara hi ha tiquets, molts tiquets, i cal convèncer a la ciutadania que allò que diem que és bo per a nosaltres, també es bo per a ells. Especialment per a tots els comuns i socialistes que segueixen induïts per les dubtes i les recances. I si aquest és l’Iceta, benvingut sigui.

Si en Mas ara és indepe, no entenc perquè dins de quatre dies no ho potser l’Iceta, en Coscubiela o diré una de mes gran, la pròpia Granados.

I per a finalitzar avui us deixaré amb les paraules que fa pocs dies va compartir amb alguns republicans l’amic Tardà: “No és cert que hem estat derrotats. En cinc anys, hem arribat al peu de la muntanya. S’ha fet feina. Per cert, quan un arriba al peu de la muntanya i mira amunt, la veus molt mes alta de quan la miraves des de lluny. Quan ets lluny, la muntanya no sembla tant alta. La història s’ha desbocat gràcies a les emocions, per això ara ens costa respectar aquells que ens han portat fins el peu de la muntanya, perquè ara molts patriotes que m’insulten per les xarxes han de fer un canvi de xip i ara, des del peu de la muntanya veiem que la muntanya és molt alta i ara arriba l’hora de plantejar-nos les tres preguntes clau. Amb qui, per on i com volem arribar al cim”.

aquest és el gran debat polític. El camí és molt llarg i cal saber triar per quin rierol volem arribar, amb qui volem fer l’ascensió i com la volem fer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UNS ENTREN, ALTRES SURTEN

Publicat el 3 de març de 2018 per aka61

Això tant de moda. Frases dites posades a la pràctica i que donen peu a conceptes paral·lels.

Tal com entren surten, seria una clara expressió pel que succeeix bàsicament amb els que tenen capital adquirit de forma poc lícita i que els serveix per a pagar importants quantitats de diners com a fiança i tornar al punt de sortida.

Hi ha mes fora que dins, un altre forma d’enfocar el que passa a la vida “reial”. Mentre nodrim els hotels públics de gent provinent de causes diverses, hi ha qui per la seva condició o situació segueix campant lliurament.

Abans d’entrar, deixin sortir. Una frase molt apropiada quan es fa necessari un relleu, una renovació. Aire nou o aire fresc que en dirien alguns. Malgrat que a l’escenari que voldria reproduir no encaixaria gaire aquest concepte.

No saps si pugen o baixen. Terminologia molt emprada quan parles del gentilici gallec. En aquest cas ho podríem reconvertir en un, no saps si entren o surten.

I dic tot això perquè corren temps en els que no saps o no entens perquè entren uns o surten uns altres. I a les informacions ens podem remetre.

Rapers, twiteros, actors, escriptors, fins i tot gent de l’esport. Aquí no en salvem a ningú. Tots estem al punt de sortida i sense ser grans esprinters, hi ha quelcom que ens converteix en protagonistes involuntaris d’un poder amb diferents criteris o interpretacions.

Jo mateix tinc un cas prou evident, et poden posar a parir per les xarxes, fer-te fotografies de tu o del teu cotxe justificant-se com a representant del “brazo tonto de la ley” , o el Robin Hood sesrovirenc. Autoanomenar-se “Loco” sense necessitat que s’ho diguis tu. Fer fotomuntatge barruer i amb una falta continuada cap a tu i tota la teva gent. I que passa aquí?. Res. Les xarxes socials ho suporten tot o quasi tot.

Però ara fem una cosa, fes un fotomuntatge “reial”, canta una cançó, escriu un llibre on parlis de dades i fets ocorreguts, fes un monòleg divertit i crític o inclús expliquis als teus alumnes el que va passar a la porta de la teva escola un dia qualsevol del mes d’octubre. És molt probable que siguis dels que entren.

Les portes giratòries serveixen precisament per a “reorganitzar” tot això i qui les regula acostuma a ser un xic sectari.

Fa uns dies, aprofitant que es publicava el llibre pòstum d’en Carles Capdevila “La vida que aprenc”, em va donar per recuperar la època en que publicava els meus articles a La Proa del Baix Empordà de l’amic Rubèn Fornós i retrobar-me amb l’escriptura. Allò que no hauríem de deixar mai. Escriure i intentar fer-ho be. I és que sovint ens oblidem que estem millor dins que fora.

Dic tot això, perquè alguns entendran que per a entrar sempre estem a temps  i és totalment cert, però això precisament és el que ens ha portat fins aquí. L’immobilisme no ens ajuda a treure el coll de la sola de la sabata que ens ennuega.

Ennuegats com estem en aquests moments i amb la porta giratòria que cada cop dona la volta més ràpida, contemplem com hi ha qui surt per la res menyspreable quantitat de 400.000 euros. Ni un mes ha estat engarjolat!!!!.  Pim pam. I la porta gira i gira com si res.

Es a dir, entren per la porta 23 milions d’euros, la porta gira i gira sense aturar-se i tal com entren, els treus pel mateix costat sense que passi res. Be, pel que pugui ser, fas un petit donatiu a les amistats. Un tres per cent per uns, una almoina pels altres, pagues el convit de la filla però al consogre li cobres la seva part, això per a tu i la resta per a mi.

Amb el boti, inverteixes i tens una vida de Marques. No se com viurien els Marquesos però sempre utilitzem el mateix cas. I quan et pillen, allà pel 2009, han de passar un munt d’anys sense entrar. I al final tot es queda en 25 dies, quan hi ha qui no ha estat ni jutjat i porta mes de tres mesos en preventiu?. Voleu dir que això d’entrar i sortir ho portem compassat?.

El poder no pot ser el senyor diner. Ens estem equivocant. Els menys cada cop en tenen mes i controlen directa o indirectament l’univers. Ens escandalitzem perquè cada cop hi ha mes top mantes als carrers i no diem res quan el magnat de les botigues de moda ja posseeix gairebé tot Passeig de Gràcia.

Ahir es solapaven dues noticies molt distants. Un raper i poeta català era condemnat per raper i poeta del carrer, mentre hi havia qui seguia de vacances a peu del Llac Leman.

No sempre entren els que haurien d’entrar i surten els que haurien de sortir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

POLITICA O GESTIÓ

Publicat el 1 de març de 2018 per aka61

Amb el pas dels dies vaig aprenen a diferenciar entre política i gestió. I és ara quan em pregunto que esperava la gent de mí quan varen decidir fer-nos costat a les eleccions municipals del Maig de 2015.

És evident que a la política municipal s’arriba de moltes formes i maneres. El meu cas i el de tants altres, acostuma a ser mitjançant el mon associatiu. Involucrat a la vida quotidiana del nostre poble portava i aportava el meu granet de sorra en la experiència i la gestió d’entitats esportives, culturals i juvenils de caire local i de barri. Tan mateix, la lluita i la defensa del fet nacional i cultural del meu país quan endegàvem processos participatius com la ILP a favor de les seleccions esportives catalanes des de la Plataforma, o com a membre dels Castellers de Barcelona, de la Plataforma en Defensa de la Llengua Catalana i d’altres associacions i federacions esportives com son els dards i l’esquaix.

Malgrat tot, la experiència aportada des de la gestió i veient la situació caòtica que ens trobàrem a l’ajuntament del nostre poble, des del primer minut i després d’analitzar per on començàvem, teníem clar que ens tocaria prioritzar i capitalitzar la gestió pel damunt de la política. Malgrat el cost d’allunyar-nos d’ideals personals i nacionals.

Alt cost que ens volen fer pagar amb el posturegi polític d’aquells que mai han vist necessari fer gestió i control del principi bàsic per a l’equilibri econòmic. Sens dubte us fet essencial de dur a terme pensant que gestionàvem els nostres diners i els de la resta de veïns i veïnes.

Ara t’adones, mes que mai, que a la responsabilitat política li manca una qüestió molt clara que a la vida laboral la mamem en el dia a dia. La compta de resultats i la continuïtat en el temps basat en els objectius conquerits.

L’anàlisi ho demostra. Et presentes a unes eleccions, la gent et vota amb criteris molt diversos. Molts cops per si els caus be o per si son de la teva corda, sense entrar en els valors bàsics de la gestió empresarial. I lo mes important, ho facis be o ho facis malament, tens assegurat quatre anys. Període al que ens trobem tots condemnats i obligats.

La legislatura s’acostuma a dividir en dos períodes. El primer en el que s’acostuma a fer aquelles coses que no son visibles, que no son mediàtiques –com els augments d’impostos i canons- i posteriorment s’entra en un procés de disbauxa, en el que es vol donar notorietat a fer allò que abans no has fet. A omplir les xarxes de noticies guais i que la gent vol visualitzar. Indiferentment del que la situació econòmica i de compromisos adquirits t’ho permeti. Tan es val, si mes no com es tracta de dos anys, el que vingui després ja es trobarà el marró.

Dit això, cal un canvi en el concepte municipalista i un major control des de les Diputacions. Major poder de les Diputacions i seguiment de les comptes de resultats. El greu problema és que les Diputacions es retro alimenten dels resultats obtinguts a les eleccions municipals, amb el que al final la dependència entre uns i altres es massa gran com per a posar de manifest les pèssimes gestions de molts ajuntament.

Clarament, cal un canvi del sistema. Que els consells comarcals i les diputacions no esdevinguin un premi quantitatiu segons els vots aconseguit i un obsequi a la tasca desenvolupada de molts ex-alcaldes i/o regidors promocionats o vinguts a menys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari