LES DUES RODES
Sempre he sentit una admiració especial pels ciclistes. Recordo amb el meu pare, a mitjans d’Octubre, quan la temporada ciclista ja toca al seu final, alguns dels millors corredors s’aplegaven per a participar a la Pujada al Castell de Montjuic.
Per a mi, durant alguns anys, va estar com una tradició. Possiblement aquest va estar un dels factors pels quals sento aquest amor per l’esport. Recordo a Eddy Merckx, Luis Ocaña, Poulidor, Thevenet, Pesarrodona, Melxor Mauri, etc… Per a mi eren com superhomes, fets d’una pasta especial, molts espinacs al seu cos devien portar.
I ves per on, que arriba el dia en que el teu fill gran et diu que es vol comprar una bicicleta de segona ma i provar això del ciclisme en carretera. He de dir que igual que sento admiració, també em fa pànic quan parlem de compartir les vies i carreteres amb camions i turismes. Doncs amb lo cabut que és l’Arnau, molts ja el coneixeu, es va comprar ara farà set o vuit mesos, una bicicleta per wallapop. 100 euros per un tros de ferro. Així va començar l’aventura de la bici. La “bala roja” semblava ell amb aquella bicicleta.
Però clar, allò es va quedar petit a les tres setmanes. No en tenia prou, volia mes i millor. Calia comprar una bicicleta amb cara i ulls, això si de segona ma. I a Terrassa que ens vàrem anar. Quines bicicletes!!!!. Quins records a la primera bicicleta que vaig tenir. Una bicicleta que no podia utilitzar al meu barri, el Poble Nou. Vivint al carrer Pere IV, amb autobusos i camions era un perill. Així que tenia una bicicleta d’estiu. Nomes anava en bicicleta pel poble del meu avi, a la província de Castelló, quinze dies a l’any.
I ara, no pesen res. Mes lleugeres que la màquina de fotografiar que tinc. Renoi com passa el temps.
Doncs amb un fill afeccionat a la bicicleta, ara fa unes setmanes, et diu que hi ha una cursa a Andorra que s’anomena “La Purito Andorra”. I que s’ha inscrit. De moment farà la de 80 quilòmetres, però que la pensa acabar. I tant que la acaba, d’això no en tenim cap dubte. Encara que sigui dos dies després, a tossut no el guanya ningú. Potser el seu avi. Deuen estar fifty-fifty.
I cap Andorra que ens anem. He de dir que vaig pensar, esta sonat!!!!. Però clar, quan arribes a Sant Julià de Loira i et trobes 3.000 ciclistes vestits tots de color taronga, et dius que hi ha molt sonat o s’han concentrat tots a la falda de les primeres rampes de l’Alt de La Rabassa.
I com sabreu, soc un malalt de la fotografia i molt especialment de la fotografia esportiva. Res millor a fer que fer fotos i compartir un dia amb el petit que m’acompanya. Entre mig una baixada amb tobotronc, el funicamp i quatre cabres que ens perseguien a mig camí de La Rabassa on pensàvem fer les primeres instantànies i veure el pas dels corredors.
De l’Arnau res més a dir. Va acabar la cursa després de gairebé 8 hores, però veure la cara dels participants quan creuen la línia d’arribada ho diu tot. Un repte superat i a per un altre. Ell, ja és un ciclista i forma part d’aquesta família. Molt mes família des que existeixen les xarxes socials i els programes en els que pots deixar constància del que has fet i del que penses fer, inclús amb qui ho pots fer.
Tot això per a parlar d’una persona que no pot deixar indiferent a ningú. El seu nom?. Juanjo Méndez. Us sona?. Doncs val molt la pena saber d’ell i de la seva historia de constància, superació i de vida. Després de veure’l pujar i baixar muntanyes, sense aturar-se, amb la mirada fixe cap endavant. Molt bèstia lo d’aquest home. Digne de ser admirat. Tan sols parlar d’ell se’m enlluernen els ulls.
Us adjunto l’enllaç a un article de El Periódico, escrit per em Sergi López-Egea. L’heu de llegir.
https://www.elperiodico.com/es/ciclismo/20171124/ciclismo-la-superacion-de-juanjo-mendez-6446889
Juanjo ens dona una llisó constant. Sense un braç -el dret- i sense uma cama -també la dreta-, Juanjo s’ha convertit en un referent del mon ciclista. Un col·leccionista en els Jocs Paralímpics i Mundials.
Si algun cop heu admirat aquests homes que pugen muntanyes amb rampes del 24 per cent, penseu amb em Juanjo, ho supera tot. Com ell diu, després d’un accident de moto a principi dels anys 90, la vida li ha donat una segona oportunitat i ell tan sols fa que aprofitar-la. Des de llavors, “El Cojo Cabrón” com ell mateix s’autoanomena, tan sols fa que aprofitar aquesta nova oportunitat. Tres medalles paralímpiques i dos mundials ho contemplen.
I jo, diumenge vaig tenir l’ocasió de conèixer em Juanjo i veure’l com el seu afany de superació el fa ser un referent encapçalant el Projecte Gènesis, un projecte de ciclisme inclusiu, tan físic com psíquic amb gairebé 50 nens amb algun tipus de discapacitat.
Des d’ara em declara eternament seguidor d’en Juanjo Méndez.