1 DE JUNY DE 2018
Ahir, 1 de juny, un altre primer de mes. Ja en portem 8. Aquell dia que moltes cases esperen en candeletes per a cobrar la nòmina. Malauradament molts han d’esperar al dia 10. Inclús algunes famílies es veuen obligades a esperar al dia 25 i que no ens falti.
El primer de juny de 2018 quedarà a la història d’Espanya com un dia assenyalat. Molt rebombori, molta portada, molta foto i molts mitjans que ara canviaran el seu missatge perquè les subvencions i els ajuts els administraran d’altres. Tot plegat, política. Al menys això diuen alguns.
Però nosaltres, els catalans, no ens podem despistar. Ni un minut mes en anar mirant el que diuen a Madrid, a València o a Valladolid. Aquí, a Catalunya, tenim un assumpte pendent i molts companys i companyes privats de llibertat. Ja sigui empresonats o a l’exili. Tot plegat per fer el mateix que ha passat al Congres dels Diputats a Madrid. Conceptes diferents però al final, política.
A Catalunya, arran de l’1 d’Octubre, vàrem agafar un compromís fruit de les urnes i del desig d’una majoria. Els agradi o no. De fet, la paradoxa vol que a partir d’un altre dia 1 governi a Espanya un partit amb minoria parlamentaria i que es veurà obligat a signar pactes per a portar governabilitat al seu estat. Una disjuntiva prou complicada. Cap a la dreta o cap a la esquerra?. I aquí no val guiar-se del Tom Tom o el Google Maps. Els socialistes hauran de prendre decisions i Catalunya ni vol ni ha d’esperar res d’aquest nou govern. Els números canten i fa temps que la política espanyola es centre en els números. Uns números que no tenen en compte els que arriben de Catalunya. Fa temps que els varen donar per hipotecats.
Les portades dels diaris d’avui van plenes de noticies relacionades amb el govern espanyol, però també avui a Catalunya prenen possessió dels seus càrrecs els nous Consellers. Uns consellers que ens agradi o no, son imposats. Legítims sens dubte, però ni son els que varen sortir escollits pel mandat del Molt Honorable President de Catalunya –cal recordar qui convoca les eleccions del 21-D- ni son els que inicialment haurien estat anomenats després del 21-D.
Si Catalunya té un desig, com és la independència, el primer que ha de fer és independitzar-se del que passa a Madrid. No és la nostra fita. Que el canvi pot beneficiar a Espanya? Molt be. Però no podem perdre ni un minut mes.
Tenim comptes pendents i cal centrar-se plenament en seguir endavant. Que tornin a casa els nostres companys i companyes en plena llibertat i nosaltres anem fent via.
Estic llegint molts comentaris i tuïts amb especulacions sobre els propers ministres espanyols. I que?. Iceta?. “Vale, pues bueno”.