EL CENTRE COMERCIAL
No era donat a passar la tarda de dissabte en un centre comercial, ni acostumat a quedar amb gent per anar de compres. Les meves aparicions per centres comercials sempre havien estat circumstancials i esporàdiques, però aquell matí de dissabte encara no entenc el que em va passar pel cap.
Feia una estona que havíem sortit de casa per anar a comprar unes sabatilles esportives i no teníem la costum d’anar a un gran centre comercial, érem mes donats anar al Decatló de Sant Boi o quedar-nos al Centre Comercial Montserrat, molt mes petit a les nostres necessitats i gustos. Però aquell matí el cotxe anava sols, no calia petjar l’accelerador. Consumir benzina no tinc clar si consumia, però tinc clar que des de casa fins a Cornellà no soc conscient d’haver canviat ni un sols cop les marxes.
Després de donar voltes i mes voltes, sense endevinar si la plaça estava groga o vermella amb el reconegut daltonisme que m’envaeix des del dia que la meva mare em va portar al mon, o potser ella era la nau nodrissa i qui va fer la feina va estar el Doctor Murillo de la Clínica del Carme. No ho se. El fet és que sense baixar del cotxe ja anava bastant estressadot.
Després de vint-i-cinc minuts d’anar i venir, en un brot de sort, vàrem aconseguir una d’aquelles places reduïdes, en les que un tio com jo ho te difícil per a entrar i sortir com si res. Així que al final deixaríem el cotxe sense el fre de ma i arraconat a la seva parcel.la gràcies a quatre empentes de tota la família.
Després d’esperar altres deu minuts per a que tots deixéssim les jaquetes al maleter, estàvem llestos i preparats per anar a la selva humana o a la gran marabunta humana d’un dissabte qualsevol a un macro centre comercial qualsevol.
La cosa prometia. Si senyors. Entre pitos i flautes ja era hora de dinar. Gran dilema. Que fem?. L’ou o la gallina?. Dinem primer o dinem després. Respostes per a tots els gustos. Aixi que, com el meu vot ni es ponderat, ni val per dos, i fins i tot ni el tenen en compte. Va sortir guanyador dinar primer.
Jeje. Dinar primer. Allò no era ja una marabunta humana. Que va. La humanitat sencera es trobava fent cua als restaurants del Centre Comercial. Era com si estiguessin regalant el menjar o si fos el darrer menjar que faríem en moltes hores. Una gentada!!!!!. I el que és pitjor, les taules ja estaven plenes!!!!.
Tot eren restaurants franquícia de grans cadenes. Italians, americans, xinesos, sudamericans, que si pasta, que si carns, que si pizzes, que si shushi….. Però això que és!!!!!!. Jo volia un arròs a la cubana. No calia ni mirar les cartes o els menús. Aixi que, va sortir guanyant el peque de la família. Aquest cop volia anar al KFC. Si, aquell lloc de menjar ràpid que havia antigament al carrer Aribau, davant dels cinemes i al costat de la Uni. Si, si. Com aquell. El Kentucky.
Doncs apa, a fer cua que el mon s’acaba. Sort que els establiments ja tenen com carrils fets a terra. Aqui van els de Muerde La Pasta, aquí els del Wok, allà els del Fores’t, mes enllà els del Tagliatella i el Dino’s….. Tot organitzat i sense barrejar-se.
Després de vint minuts de cua arribàvem a la zona de taules del KFC. Miraves a un costat i l’altre, ni una taula buida. I sant de mi, vaig fer la pregunta en forma de misto que va encendre la foguera. Que penseu menjar dempeus?. Perquè jo no penso menjar dempeus i no veig cap taula buida. Allò es va convertir en Troia. Una cara de pocs amics. I ara que!!!!!. Ens mancaven set o vuit famílies de cinc membres cadascuna, perquè no penseu que aquí van quatre enamoradets, no, no. Famílies nombroses!!!!!. I de sobte, diuen allò tan esperat: “Doncs anem a un altre lloc”. I ens sortim de la cua. I Murphy aquell dia havia decidit anar a menjar al KFC. I just estem fora de l’establiment, quan s’aixequen d’una taula. Teníem una taula!!!!!. La loteria!!!. La Grossa de Nadal!!!!. Però un problemet important. Ja no teníem cua. Estàvem al ben mig del centre comercial. I ara si que totes les plagues em caigueren damunt.
Tota la família i d’altres també em miraven amb ganes de portar-me a l’escorxador. Les aigües del parc es convertien en sang, Les granotes, els polls, les mosques, la terrible pesta del bestiar, les ulceres, la calamarsa, el foc, les llagostes, les tenebres i la foscor i per sort, la desena plaga d’Egipte no va arribar a temps.
Al final ja no recordo on vàrem acabar menjant. Ens aixecàvem de taula a les quatre de la tarda i la marabunta humana ens portava davantera. La majoria de les botigues tenien el cartell “Aqui no cap ningú mes”. Altres optaven per un “primer les dones i els nens”. Altres feien suggeriments a la gent gran i als fotuts del cor, “Si pateix d’angoixa vingui entre setmana”. O un mes concret “Als majors de 55 anys fem descomptes entre setmana”.
Jo ho tenia clar, m’ho miraré de lluny. Així que, en un banc de fusta em vaig quedar. Complicat fer la becaina. Però mig repenjat a una jardineria acabaria fent un cop de cap.
Un cop finalitzades totes i cada una de les aventures. Arribava la part important de la meva història. La pregunta del milió que et fa la família. “Suposo que recordes on hem deixat el cotxe”. I amb una sorna que lipasa, hi ha qui afegeix… Oi!!!!!!!!. Mirant-he de baix a dalt i de dalt a baix.
Doncs no, no tenia ni idea os teníem el cotxe, ni quines escales eren, ni quina planta, ni quin color de carril. Estàvem perduts al maleit Centre Comercial. I mira tu, com és el gènere humà. Veient-me perdut i preocupat, els propietaris d’altres cotxes feien sonar el pip-pip dels seus comandaments a distància i et miraven de reüll. “Aquí et quedes pringat”.
Dos dies i dues nits buscant el cotxe. La família al final va agafar el tren. El carrilet per a ser mes concrets. Mentre, el “menda lirenda”, seguia buscant i buscant el cotxe. Per a mes inri portava el comandament sense piles i no podia vacil·lar als set o vuit que estaven com jo. Inclús vaig trobar un, a la tercera planta soterrània, que portava dos mesos buscant el cotxe!!!.
La propera ocasió que a mi no em diguin d’anar a un macro Centre Comercial.