CASTELLER i CASTELLERA

Quan s’apropa el 8 de Març i tenim pel davant la possibilitat d’una vaga general en defensa de la igualtat de gènere i en virtut de la Convenció de les Nacions Unides sobre l’eliminació de tota forma de discriminació contra la dona, de 18 de desembre de 1979, ratificada per l’Estat espanyol l’any 1983 i publicada al BOE l’any 1984, i el seu Protocol facultatiu, ratificat i en vigor des de l’any 2001, que estableixen que:

«             els estats han de prendre les mesures apropiades, incloent-hi les de caràcter legislatiu, per assegurar el ple desenvolupament i avenç de la dona en tots els àmbits (…) No es considerarà discriminació l’adopció de mesures especials encaminades a accelerar la igualtat de facto entre l’home i la dona       ».

En aquest àmbit, el proppassat dijous assistia a una xerrada organitzada per les JERC de Piera i en la que participaven l’Anna Simó i la Rut Ribas. En el marc de les xerrades que s’organitzen els dies 8 de cada mes a un poble de la vegueria Penedès-Anoia, aquest cop tocava fer-la al Foment de Piera, sota el lema “La Dona a la Política”.

Una xerrada interessant en la que vaig tenir l’honor de poder abraçar a la nostra Anna i desitjar-li molta sort en la seva retrobada aventura laboral, apunt d’iniciar.

I faig referència al fet de la xerrada, perquè en el torn de preguntes la participació d’algun dels assistents es va fer referència a diferents fets socials i personals de vivències viscudes a llocs tan propers com ara Vilafranca i àmbits d’entitats com pot ser el mon casteller. Un mon casteller que em va recordar els meus anys viscuts com a membre dels Castellers de Barcelona entre els anys 1978 i el 1986 i com tenia relació amb aquesta xerrada. La igualtat de gènere en el mon casteller. La meva pròpia experiència. La meva història personal.

Recordo molt i molt present els grans i emotius moments viscuts com a membre dels castellers de Barcelona en plena pre-democràcia i post-franquisme. Uns anys en els que fèiem els assajos a les antigues cotxeres de tren al Clot, que posteriorment es convertiria en el Parc del Clot i que ens permetria acabar gaudint dels baixos d’una torre a tocar del parc.

Uns anys en els que els castells eren “coses d’home”, molt mascle semblava aquell espai, en el que les dones no tenien l’oportunitat de formar part i el sol fet d’estrènyer el cos entre la faixa, amb l’espectacle d’aguantar l’aire quan t’anaves embotint, et feia sortir a plaça com si fores una mena d’Hèrcules o Sanson, preparat per a l’espectacle. Greu error que en el temps acabaria resultant una parodia equivocada.

Recordo perfectament aquells moments en els que paraves baixos i començava a donar-te empentes i pressions la pinya. Quan aquell segon, que pesava mes que tu, acaba amb els seus peus de planta amorronida damunt de les teves espatlles com si fos una de les pedres que aixecava el debutant Iñaki Perurena. I es feia de nit, no gaudies del castell. O almenys et conformaves en escoltar la gralla i la gent com esperonava a aquell menut anxaneta de Santa Coloma de Gramenet. Un marrec eixerit, que s’anomenava Marcelino.  I la pinya cada cop pesava mes i mes, segurament l’Iñaki Perurena ho suportava millor que jo, però allò era ser casteller i aixecar castells. Un castell de molts quilos.

I els anys anaven passant i els castells s’internacionalitzaven. Sortides a Kiel, a Dinamarca i la setmana catalana de Karlsruhe (Alemanya). Viatges en els que nomes teníem dret a fer els homes. Fins a dos autocars de grans i petits, però això si nomes homes. I corria el 1984 quan aixecàvem el primer quatre de vuit, el carro gros. Nomes carregat. Pobre Ferran quan el castell li va deixar malmès el nas. Amb l’alcalde de Madrid Tierno Galván fent plaça al costat de l’alcalde Pasqual Maragall. I seguien nomes tius fent castells.

Però vet aquí que algú va veure el llum. No sabria qui ni on va estar el primer. Es possible que fos a Terrassa. No voldria donar el mèrit a qui no fos, però es possible que els primers foren els Minyons de Terrassa. I fos al voltant de 1986 quan la igualtat de gènere arribaria al mon casteller. I molt benvingudes. Com varen canviar els castells. Ben amunt!!!!!!. Molt mes lleugers els castells, molt mes harmònica la construcció. I així és just dir-ho. Les noies al mon casteller han portat delicadesa quan tiren amunt, rapides inclús en el temps que va a muntar la pinya i fer l’aleta. I amb elles va arribar els castells de gamma extra. I colles tan tradicionals com les dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca anirien sumant dones a les seves estructures.

De planxar les camises a portar-les. O frases que alguna companya va escoltar algun cop, com explicava la Mireia quan va començar als Xiquets de Tarragona: “Què vens a fer a la colla, a que et toquin el cul?”.

És cert que encara hi ha molta feina a fer. Que la participació de la dona al mon de les torres humanes ha evolucionat positivament i el seu reconeixement ha donat un gran salt de qualitat.

Com diu l’Aina Mallol, cap de colla dels Xicots de Vilafranca, “vaig valorar les persones per les seves capacitats i no per si era un home o una dona”. Entre tots hem de treballar colze a colze i que això mateix que es diu dels castells, s’apliqui a tots els àmbits.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*