VII Les coses de sempre. Si som aquí i res més, tot sembla massa trist. Creure en tornar a veure a aquells que ja no hi són. Ha passat massa temps. De quina manera ens han de rebre? Reproduïrem el mateix odi per aquell la mort del qual no ens va entristir? A la millor
II Megalomania injustificada. Llegir prospectes, llegir qualsevol cosa. Absència de companyia. Misteri. No existeix. Obsessió. Repetir el mateix paper. Abaltiment. De veritat, cap objectiu. La mort. Per alguns, el paradís en aquest món. Per una immensa majoria enlloc. Hom continua. Revolució: veure’s com et veuen els altres. Desig d’apagar el llum. Un instant. Se sobreposa.
24/08/2005 Quan no és té gaire a dir sempre es comença pel paisatge, la temperatura, així doncs, avui el sol està un pèl més baix, les fuses del rellotge senyalen dos quarts de sis d’una tarda extranya. El temps ha passat diferent i això vol dir per a ella que alguna cosa no ha estat
23/8/2005 Un any més, pluges, terrenys de joc gelats, enfangats, samarretes brutes, guants, empats, i altres veus s’alcen il.luminades ocupant un espai, que de tant en tant ronca, i la seva inspiració és tan poderosa que vull i dolo per girar la cara, relaxar-me, concentrar-me, potser massa i tot, i veure alguna cosa que m’inspiri
VII "No pretenc que t’avinguis bé amb els meus pares, entre altres coses perquè jo tampoc m’hi avinc gaire". Mersault! Mersault!. Sempre l’hipòcrita lector dels monstre Baudelaire. Convencions. Jo no volia que em presentessis els teus pares. Malgrat els nostres fills. Què així sigui! Viaranys i imaginació a fi que la coincidència no es presenti.
XXV L’amor com a coincidència d’un somni compartit. Únicament l’estupidesa, és a dir, la repetició dels gestos exteriors i interiors que conformen allò que som, i potser també, allò que somiem, i per tant aquell singular somni que l’acoloreixo redemptor, fa prendre el camí erroni, o encara pitjor, no desvia del viarany que per fer material
afegits Tinc ganes d’expressar aquell que no seré; un misteri, el segon que s’esvaeix, un esclat de veritat; després una història, una reminescència escrita, abans que l’atzar me la fes visible i aleshores una obsessió, un voler superar el mite, jo sempre, repetició perfeccionada de les meves macances; sóc una estafa com qualsevol altre, perquè
afegits La situació és alarmant. He fingit, com gairebé tothom, encara que queda el consol de dir que no en allò essencial. És curiós com una petita idea absurda i basada en coses quotidianes pot enlairar-se i transcendir en pensaments que semblen més honrosos de ser escrits. S’ha de reconèixer que sóc jo qui determina
XVIII Mil coses per veure i dos per fer. Els meus braços plegats i els meus ulls miops. El coixí de la butaca fa ferúm de pet covat i continuo negant-me a portar aquelles ulleres que tant t’agraden. Encaparrades que semblen autèntiques quan declina el dia. Llangors que desperten el somrís en les fotografíes emmarcades de l’habitació
15/08/2005 Avui sents que molts dels somnis ficats en el sarró, ja, mai més hi sortiren, entre altres coses perquè ja no tens aquell sarró. Avui sents que estàs matant el temps abans de la teva mort. Mort igualitària excepte potser, en el nombre d’assistents que acudiran al teu enterrament. Donaràs una lliçó silenciosa fins
14/8/2005 No escolto i em sap greu. Només fent de no sé què davant els nens. Únics, davant dels quals no hi ha por. Tot ho analitzo dintre meu i així davant d’ells sóc l’analitzador sense títol. No escolto i em sap greu no escoltar-ne, de cançons que fan pujar a la muntanya. Per sort,
14/08/2005 La immediatesa existeix, la instantaneïtat existeix, l’eficàcia existeix, l’ eficiència no cal dir-ho, els miracles? Això encara no ho sabia, el que si sabia era que el marrec s’havia adormit. Avui ell no tenia ganes de veure ningú. Però tenia poques opcions i la més reeixida sense dubte era la que havia passat: el
13/08/2005 Una submissió ni que sigui sexual, un gest amic, un amanyac, saber en qualsevol moment el que pensa només que per sentir-me traït. Ara tot era més conegut que abans, les coses encaixaven en uns forats molt usats, amigues rutines que ens ajudaven a seguir asseguts, sense parlar, fent una tasca que acostumes a
Dilluns tot i que som dijous Quan t’adones que la teva vida és una còpia, repetició de pedaços esquinçats, trobats al mig del carrer, i que sense adonar-te’n gaire has agafat, improvisadament, i has fet teus fins al punt de pensar que tal furt pot ser descobert, però si això esdevé, aleshores somriuràs. És a
afegits. No empastifar res perquè només hi ha un fet intocable. El sorgiment d’una font, l’instant, el segon, el paràgraf. No forçar-se i tanmateix obsedir-se amb un tema, amb un caràcter, un tarannà feliç, de petits instants. Desmostrar el contrari, vet aquí l’esforç i no voler caure en l’obsediment que s’interroga amb dubtes, de tot,