Un mes. Un cop al mes. Trenta dies. Una regla à peu près, l’inexorable pas del temps. Més del mateix. Sempre aquest vertigen davant els ocells, el mar, abocat a un balcó, un desè pis, el carrer de sempre, modificat per un supermercat, un jardinet, una mort. I després passará l’autobús que ens durà a
Un moc sec, ple de pols, al caire del nariu. El dit l’agafa, fa una piloteta i el llança al cendrer. Fa calor. Els collons molesten. No porto calçotets i tot i així em grato, davant de tothom, escena llastimosa. Al tren una panxa de noia em treu la son. Jo estic assegut, ella dreta
Ahir deia no avui dic sí i no argumento cap raó, és una intuició és la confirmació que encara falta molt de temps, és la normalitat, le train-train quotidien, és en fi, la constatació que des del lluny no hi ha res a fotre. Aleshores, avui dic sí, avui que s’apropa la data, dic un sí
Gairebé farà un any i és la primera vegada que escric al matí i no sé i dos i dos són Cabrera Infante i no vull treballar i no vull aixecar-me, vull posar-me dret sense peus i cantar com Travis, el de París-Texes no, el grup i entendre’ls com entenc l’Adrià Puntí i callar com
M’han explicat una història i no sé si és veritat. He parlat amb el principal sospitós i no sé què pensar. El veig i em sembla mentida que sigui culpable. Me’l torno a mirar i començo a albirar aires de culpabilitat, a la seva cara, a les seves mans, als seus ulls. Què ho fa? La
M’he comprat una bicicleta per anar enlloc. La tinc desada en el tancat de fora, a la terrassa i més tard la vendré o la donaré. M’he comprat unes sabates que em van petites. Les he portades al sabater i me les ha allargades. Això ha fet que em comprès unes sandàlies i compte fet
L’altre dia fent neteja de llibres en vaig trobar un de ben curiós. Més aviat era un llibret, era una conferència que havia fet Claudio Magris tot inaugürant un nou any lectiu al Col·legi de Filosofia de Barcelona el dia 20/01/1989. S’intitula Les alegries del desclassat i Magris, tal com diu la contracoberta, incorpora a l’antiga
Tornem a ser-hi. Una altre vegada. Sempre igual (semblo a Gustave Becquer). Ahir com avui. Que si volta que si gira i tot queda igual, igual que abans, igual que sempre i no ens en sortim. Haurem d’esperar a que Esquerra tregui prou vots perquè torni a ser la clau, les mans netes, el partit
Tot escrivint, una cigarreta apagada, l’altra consumint-se, un cendrer de vidre, un estalvi, a sobre un got de tallat, buit, amb restes de cafè amb llet, una cullereta, un paquet de tabac entreobert. Benjamin Biolay (Négatif) sonant. Ambient de penombre. Tres quarts i nou minuts de quatre. Un encenedor vermell a sobre de "La dona
Tot sembla per un moment un designi ni que sigui elèctric, pitjo i veig el meu blog, encapçalant el mesvilaweb, posava text no reconegut, no entenc res i tot sembla només que per posar l’extensió cat. Ho he provat amb com i s’ha obert com sempre. No vull ser paranoic però en aquest país cada
No por mucho madrugar amanece más temprano no por mucho madrugar amanece más temprano no por madrugar mucho más temprano perece la pereza de mañana en el dia d’avui no se sap realment bé on hom va passar el dia d’ahir sense que cap escrúpol pugui dir la seva en aquesta tarda plena de tallats
Hei molt semblant a Heil, si més no a nivell escrit, no vagis presumit per allà; Només penso em tu; En un port italià; És necesario ser un gato; Que quieren aquella gente que llaman de madrugada; Així va ser i així va passar el meu tercer amor, la seva pell i la meva mai
Lewis Carroll, motiu emprat per Charles Lutwidge Dodgson (1832-1898): matemàtic, poeta, diacre, fotògraf, escriptor, inventor, amant de les varetes màgiques, mestre, dibuixant, lògic, presentador de marionetes. Concebudes el 4 de juliol de 1862 per tal de distreure la seva "amiga-canalla" Alice Liddell i les seves germanes, en el decurs d’un passeig sobre el Tamesi, les
He obert les finestres, tot per no posar-les. No tinc temps, és impossible, escriure sense a, alguns ho han fet o era sense e, no me’n recordo, i no importa en aquest anglès catalànic (there was no matter); Alice’s adventures in Wonderland. Recomano aquesta colecció a aquells que com jo tot just comencem amb l’anglès. És
Han passat més de quinze dies. I no passa res. No hi ha cap obligació envers ningú. He estat malalt, je, je. He anat de viatge a un indret on no hi havia conexions, je, je. Tot és mentida, i no passa absolutament res. Hi he tornat, no al mateix punt on ho vaig deixar,