8 d'agost de 2005
Sense categoria
0 comentaris

1997

XXVIII

Mentre parlàvem de la malaltia dels meus pares tot mirant-la, vaig pensar en cardar-me la seva filla, vaig pensar en el passat, el seu, en aquelles cames que sempre em van excitar; vaig pensar en la vida com a desfeta, qualsevol vida que s’allarga; vaig pensar en els alts i baixos de les relacions veïnals; vaig pensar en el costat amable de la vida, malgrat tot; vaig pensar en la malaltia com a vincle social i foragitador d’antigues guerres; vaig pensar que de tornada a la normalitat tot seria com abans, potser no; vaig pensar en l’absurditat de les curses en solitari i per un instant tot se’m va fer fràgil. Allà dins, en un hivern, aparcats a la sala d’urgències s’elevaven dues columnes, potser les úniques, però aquí despullades d’hipocresia: la mort i l’orgasme. En aquesta situació qualsevol infermera, qualsevol metgessa, eren una de les deeses xona. La conversa va continuar gairabé sense parpellejar. Allò que imagino penso que se’m descobreix? Quins ulls més trists que tinc!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!