16 de juliol de 2006
Sense categoria
0 comentaris

16/07/2006

Un mes. Un cop al mes. Trenta dies. Una regla à peu près, l’inexorable pas del temps. Més del mateix. Sempre aquest vertigen davant els ocells, el mar, abocat a un balcó, un desè pis, el carrer de sempre, modificat per un supermercat, un jardinet, una mort. I després passará l’autobús que ens durà a l’estació. Tard o d’hora retornarem per tornar a anar-nos-en, amb un petit comiat i després trucades telefòniques que sempre seran iguals fins que arribi la tragèdia, l’última, la que esborrarà per sempre el carrer i potser algun dia… Ennuvolat, núvols que amenacen riures, en estius suats i semblants però sempre l’últim el més calurós però les estadístiques ens treuen de l’errada i endevinem que els records els manipulem com una massa informe, de fet per no res, si és conscient ho és en una mesura ínfima, com una ínfula al cul que era un gra infectat i mai va voler tractar-se’l i potser li passará com aquella besàvia que un dia es va fer un tall al nas tot sortint de la cort de porcs i se li va infectar i va esdevenir l’últim mal, en fi, bellows avui veurem el que queda del dia en format telenovel·la i demà no pensarem en avui perquè avui és un llunyà record d’altres dies semblants d’aquell dia en què vaig bescanviar l’esperança per la nostàlgia un cromo molt més recurrent i amb cara i ulls, difosos, esborrats, transformats, menuts d’un conill degollat un dijous a la tarda….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!