De 2.017; se n’ha parlat molt del que va passar aquell dia, se n’ha parlat i se’n parlarà, i em sembla de que com més temps passi, amb la perspectiva, més se’n parlarà. Se’n parlarà donant-li el valor que realment va tenir. Aquell dia, vam vèncer l’estat español, la gent del nostre país vam guanyar a mans nues un estat molt poderós, armat fins les dents i, com vam veure, sense cap escrúpol i disposat a no mirar prim a l’hora d’agredir-nos.
Aquell dia i les setmanes anteriors van ser molt intensos; molta gent d’aquest país va fer coses que mai s’hauria imaginat que faria ni s’hauria cregut capaç de fer, i entre tots ho vam aconseguir. Com diu el crit que des de llavors tant s’ha sentit pels carrers de Catalunya, aquell dia: “vam votar i vam guanyar”. La mateixa acció de votar ja va ser una victòria que no han paït ni pairan potser mai; jo vaig veure gent gran, molt gran, que a les cinc del matí ja eren davant del col·legi i s’hi van estar tot el dia “per si calia”, vaig veure molta gent sortint de votar amb llàgrimes als ulls, i això ningú no ho oblida. Tot això “allà” ho saben, segur, fan com si no ho sabessin i és normal, és el que han de fer; però perquè tants polítics suposadament independentistes volen restar-li tot valor i gairebé amagar-lo?, per por?, per oportunisme polític?, per continuar amb la rifeta de la cadira i la paga?. És vergonyós i gairebé insultant per a la gent del carrer que es va jugar la cara i altres coses.
Hi ha presos polítics i exiliats pels que ens hem manifestat, hem tornat a rebre garrotades i denúncies, hem fet de tot, hem recollits milions d’euros en hores per pagar multes i fiances desorbitades; però també hi ha molta gent del carrer perseguida, gent a qui li han arruïnat la vida i que s’han d’enfrontar sols a la situació. Amb tots els respectes, no crec que cap família de cap pres polític ni de cap exiliat hagi hagut de patir en cap moment per cobrir les seves necessitats bàsiques ni que cap d’ells en sortir de la presó o tornar de l’exili tingui cap dificultat en poder tornar a treballar a la política o pels voltants i no dic que no hagi de ser així, però, es pot dir el mateix de les de tots aquests altres anònims?.
I malgrat tot això, els polítics van a la seva, s’obliden dels compromisos amb els electors i els deceben contínuament. I això no pot ser, per dignitat i per respecte s’ha d’acabar.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!