Els crits que més es van sentir per la Diada pels carrers de Barcelona van ser: “independència” i “unitat”, dues expressions que, de fet, es complementen, perquè sense unitat no hi haurà independència.
Els polítics del país es veu que no les van sentir, o si ho van fer, se les van passar per on s’acostumen a passar el que no els convé sentir.
En canvi, curiosament, si que les van sentir força lluny d’aquí, ni més ni menys que a Madrid, i han actuat en conseqüència: taula de diàleg amunt i avall, que si seria dijous o seria divendres, que si vindrà el tal Sánchez o no vindrà… doncs jugada mestra, la enèsima, per demostrar qui mana i de pas ridiculitzar Catalunya, el tal va i anuncia de cop i volta que ni dijous ni divendres, que la taula seria avui dimecres, que ell vindria a reunir-se primer amb el President Aragonés “per concretar l’agenda i la metodologia” i deixant tots els dubtes oberts sobre si participaria en la taula o només saludaria tot passant.
I el nostre Govern?, podia haver tingut moltes reaccions, des d’al·legar problemes d’agenda fins a exigir aclarir la situació. És evident que no han fet ni una cosa ni l’altra si no la que el Sánchez segur que havia previst: barallar-se i quedar ells, i fer quedar el país, en un ridícul majúscul.
Tot plegat, una vegada més, i ja n’hem perdut el compte, aquí fent el trist paper i els de Madrid rebolcant-se de riure.
Cada dia està més clar que amb aquesta gent (em refereixo als nostres polítics) no anirem enlloc
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!