Tot el que d’alguna manera nomenem procés està farcit d’actes i accions inacabats, vaja, d’actes “interruptus”; els actes “interruptus” acostumen a deixar mal gust de boca.
I això és el que ens ha passat al llarg del nostre procés cap a la independència: cada vegada que hem estat a punt d’arribar a la culminació d’algun acte, alguna cosa s’ha torçat i interrupció al canto.
En una petita llista, no exhaustiva, ens trobem amb les concentracions del 20 de Setembre espontànies i multitudinàries, especialment la del davant d’Economia; la gent disposada a quedar-s’hi el temps que fes falta i a bloquejar-ho tot. Van aparèixer el Cuixart i el Sánchez damunt del cotxe de la GC (no els culpo a ells), però perquè?… i tothom cap a casa.
Vam fer el referèndum, el vam guanyar malgrat les garrotades, no se’n va aplicar el resultat i tothom cap a casa.
Van proclamar la República, la gent era al carrer disposada al que calgués, la van “desproclamar” i tothom cap a casa.
Amb el Tsunami es va ocupar l’aeroport i tot d’una es donen instruccions de que ja n’hi havia prou, i tothom cap a casa.
La Jonquera, mig país tallant la frontera, fins que es diu que ja n’hi ha prou, i tothom cap a casa.
Amb aquestes ja n’hi ha prou per constatar quantes i quantes accions “interruptes” hi ha hagut. Diuen que tanta “interrupció” no és bona.
Perquè doncs?, en cap cas per voluntat de la gent que no s’ha retirat mai de motu propi; llavors?, el pensament només em va en una direcció: cap als polítics que, preconcebudament o no, van tallar les accions en el moment que van agafar una volada que, o els espantava, o directament no volien. Van jugar amb la gent?, no ho sé, però si fos així seria molt, però molt lleig.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!