Fa molts mesos que sentim expressions del tipus: “independentisme pragmàtic”, “independentisme màgic”, i moltes altres de similars.
La meva modesta opinió és que de independentismes, realment, n’hi ha només dos: el real i l’alimentici, ho dic seriosament.
L’independentisme real és el de la gent del carrer, de les súper “manis”, de passar fred a Lledoners, a Puig de les Basses o a Mas d’Enrich; de recollir en hores milions per multes i fiances; d’omplir el país de llaços grocs i estelades; de les paradetes; de les recollides de signatures; d’anar corrent cap a l’Aeroport, a Urquinaona, o a la Junquera; d’omplir les autopistes sota un sol de justícia amb les Marxes per la Llibertat; tot això només a canvi de l’amor pel país. Aquest és el real, i és de pedra picada; ara pot estar decebut i emprenyat, però hi és i hi serà.
L’alimentici està clar que és el dels polítics, indepes(?), que viuen de la política i que, per mantenir això, en campanya prometen el que calgui i encabat fan el que els convé, pacten el que els sembla i avall que fa baixada i a la propera campanya ja explicaran alguna cosa diferent perquè es tornin a il·lusionar i els tornin a votar. El problema d’aquesta manera de fer és allò que no sé qui va dir: que no es pot enganyar a tothom i sempre. I ara la gent ja els ha pres el número i ha arribat al cap del carrer; i si no, pregunteu-vos qui el 2.017 dubtava dels polítics (0%?) i qui en dubta ara (99%?). I aquest també hi és, però no sabem si hi serà, dependrà de les conveniències.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!