No, no m’he equivocat dient “ens diem” enlloc de “ens diuen”, evocant la frase engegada pel President Pujol un dia que estava particularment empipat.
Doncs si, des d’españa se’ns pixen al damunt, al cap i a la fi res de nou ja que ho fan des de fa mes de tres-cents anys, i no són ells qui ens diuen que plou -ja ni es prenen la molèstia- si no que som naltros mateixos que ens ho diem.
Escric això a la vista del lamentable espectacle dels devessalls de satisfacció encabat de la triple i encreuada encesa de llums verdes als pressupostos: estat-Generalitat-Barcelona, la generositat de la metròpoli en concedir uns minsos percentatges en els doblatges al català en les plataformes digitals que, suposant que els respectin, que ja és molt suposar, ja s’encarregaran de desvirtuar (hi ha mil maneres per fer-ho, p.e. triant els títols que seran objecte del doblatge), seguit tot això de la sentència dels TS boys enviant la immersió de les escoles a les clavegueres, la posterior manifestació d’acatament del senyor Illa i el reblat per part de la ministra de justícia dient que la sentència “s’ha de complir”, o sigui que, més clar l’aigua.
Fa com un any se’ns va dir, arran de l’aprovació de l’actual llei d’educació española que la immersió estava suposadament “blindada”, i ara es demostra que el blindatge era de fireta, com tantes coses en el nostre país.
Cap dubte de que l’esperit de la sentència és contribuir a esborrar la nostra llengua, però jo ja em conformaria amb l’estricta aplicació de la seva lletra i hi posaria tots els mitjans possibles tant de control com coercitius com fins i tot punitius: un 25% de classes en castellà, ni una engruna més. Hi sortiríem guanyant, i molt!.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!