Aquest text és de prova. Quan introduïu el primer missatge l’heu d’esborrar. Gràcies
A Catalunya hi ha actualment 6 administracions públiques superposades en competències i amb duplicitat de serveis a quin pitjor.
Recordem per ordre de menys a més:
–Ajuntaments
–Consells Comarcals
–Diputacions
–Delegació de govern estatal a la provincia
–Generalitat de Catalunya
–Delegació del Govern espanyol a Catalunya ( Supergovernadora (Llanos de Luna)
Per no marejar-vos, no numeraré tots els càrrecs públics que aquestes administracions mantenen, ara no és el tema a tocar, sinó tots els funcionaris i empleats públics que els pateixen.
Ser funcionari de carrera 35 anys enrera va ser difícil d’aconseguir, ja que se sortia d’una dictadura, i s’havia de demostrar la transparència i legalitat de les oposicions en la nova democràcia. Així és que totxos de 30 temes fins a 180que anaven des de 500 pàgines a 2.000,van ser memoritzats durant mesos i inclusiu anys per persones que creiem en aquella transparència i legalitat que se’ns exigia. Vam deixar enrera molts mesos de dedicació a la nostra família, als nostres fills i a nosaltres mateixos, per passar oposicions orals, públiques i transparents i poder així convertir-nos en servidors d’aquella incipient democràcia. Aquest esforç el compensava el fet de veure com les coses canviaven, a poc a poc, lentament i a mesura que tot aquell “funcionario” en gran part provinent del feixisme, enxufat i carcunià, s’anava jubilant i deixant-nos camí a tots nosaltres anavem avançant i es notava, des dels ajuntaments i les diputacions perservir a una ciutadania maltractada i vexada amb actituds pròpies del més pur estil feixiste com el “vuelva usted mañana” que ara nosaltres procuràvem canviar. D’una administració Weberiana, vam passar a una administració als finals del 80 principis dels 90 Tatcherista ( les tres “e” de la Margaret Tatcher) eficàcia, eficiència i economia ( i jo hi afegiria informació), El Tacherisme, va instal·lar-se en aquestes administracions i nosaltres vam assumir el canvi i vam procurar mitjançant la formació continuada, les noves tecnologies i la dedicació encara il·lusionant que teníem, malgrat els pals a les rodes dels càrrecs públics, a fer possible tot això. Més tard entre els 90 i els 2000, ens arriba unaltre tipus d’ administració, l’administració de la qualitat i els processos, basant-se en un producte purament creat per a l’empresa de mercat com és la ISO 9000:2000, (ja el nom et crea confusió per a un ciutadà mig), ila imposició tan sí com sí d’aquest tipus propi de l’empresa privada. La imposició a les administracions locals és d’un despotisme brutal envers els funcionaris i empleats públics. La metodologia dels processos i el vocabulari emprat per la força, no tenen lògica, ni ordre ni concert, només compten els números, les xifres, les estadístiques i els premis que atorguen aquestes empreses americanes quan les contractes. A partir d’ací i ajudats per la nova Llei que ens havia de regir l’EBEP feta a mida de Iupis i Esades, o sia, sense cap coneixement ni experiència viscuda dins d’una administració, però molta teoria,comença el terrible calvari que fins a dia d’avui patim aquells que trenta anys enrera havíem accedit amb sang, suor i llàgrimes a una administració que pretesament havia de ser transparent eficaç, econòmica i útil, i que nosaltres, pobres il·lusos, ens vam arribar a creure.
Encara continuem patint les conseqüències d’aquesta administració local corrupta, inútil i feixuga que es troba com un clixé repetit a gairabé tots els nostres ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Aquesta setmana ha esclatat l’escàndol de l’Ajuntament de Torredembarra. La Torre, com li diem nosaltres, ai-las ¡ que no se sabia? fa molts anys que a la Torre hi mana el desordre, el garbuix, la incompetència i la corrupció, ja fa més de 25 anys que els CiU van entrar-hi i van marxar a mans plenes, punyeta, i ara es desperten?. I què es pensen? totes estan iguals o pitjors que la Torre, però qui és el valent que entra a un consell comarcal? per veure què s’hi fa?. El sistema d’una administració pública local per crear-se feina és increïble. Per exemple, cal donar unes ajudes a centres assistencials d’acollida de menors, i que fàcil seria que ens passessin la informació del nombre de menors i llurs necessitats, saber amb quins ingressos compten i quants n’hi manquen, i signar un conveni o un acord demanar el traspàs de diners i anar controlant la despesa d’allò que has subvencionat, i això tan senzill ho pot fer una sola persona preparada, i no només un centre, sinó 10 ben bé. Goiteu si ens estalviaríem diners públics. Doncs bé, quelcom tan senzills, perquè us asseguro que no hi ha més, per un consell comarcal ( que ell mateix ja és innecessari, però això són figues d’un altre paner) cal 2 caps de servei, 3 tècnics assistencials, 4 administratives, 3 auxiliars, 3 conserges, 1 xòfer i encara no n’hi ha prou. I jo, puc demostrar que 1 sola persona capacitada no en fa un de sol, en fa 10. Aquesta és l’administració que tenim i que patim.
A Catalunya hi ha actualment 6 administracions públiques superposades en competències i amb duplicitat de serveis a quin pitjor.
Recordem per ordre de menys a més:
– Ajuntaments
– Consells Comarcals
– Diputacions
– Delegació de govern estatal a la provincia
– Generalitat de Catalunya
– Delegació del Govern espanyol a Catalunya ( Supergovernadora (Llanos de Luna)
Per no marejar-vos, no numeraré tots els càrrecs públics que aquestes administracions mantenen, ara no és el tema a tocar, sinó tots els funcionaris i empleats públics que els pateixen.
Ser funcionari de carrera 35 anys enrera va ser difícil d’aconseguir, ja que se sortia d’una dictadura, i s’havia de demostrar la transparència i legalitat de les oposicions en la nova democràcia. Així és que totxos de 30 temes fins a 180 que anaven des de 500 pàgines a 2.000, van ser memoritzats durant mesos i inclusiu anys per persones que creiem en aquella transparència i legalitat que se’ns exigia. Vam deixar enrera molts mesos de dedicació a la nostra família, als nostres fills i a nosaltres mateixos, per passar oposicions orals, públiques i transparents i poder així convertir-nos en servidors d’aquella incipient democràcia. Aquest esforç el compensava el fet de veure com les coses canviaven, a poc a poc, lentament i a mesura que tot aquell “funcionario” en gran part provinent del feixisme, enxufat i carcunià, s’anava jubilant i deixant-nos camí a tots nosaltres anavem avançant i es notava, des dels ajuntaments i les diputacions per servir a una ciutadania maltractada i vexada amb actituds pròpies del més pur estil feixiste com el “vuelva usted mañana” que ara nosaltres procuràvem canviar. D’una administració Weberiana, vam passar a una administració als finals del 80 principis dels 90 Tatcherista ( les tres “e” de la Margaret Tatcher) eficàcia, eficiència i economia ( i jo hi afegiria informació), El Tacherisme, va instal·lar-se en aquestes administracions i nosaltres vam assumir el canvi i vam procurar mitjançant la formació continuada, les noves tecnologies i la dedicació encara il·lusionant que teníem, malgrat els pals a les rodes dels càrrecs públics, a fer possible tot això. Més tard entre els 90 i els 2000, ens arriba un altre tipus d’ administració, l’administració de la qualitat i els processos, basant-se en un producte purament creat per a l’empresa de mercat com és la ISO 9000:2000, (ja el nom et crea confusió per a un ciutadà mig), i la imposició tan sí com sí d’aquest tipus propi de l’empresa privada. La imposició a les administracions locals és d’un despotisme brutal envers els funcionaris i empleats públics. La metodologia dels processos i el vocabulari emprat per la força, no tenen lògica, ni ordre ni concert, només compten els números, les xifres, les estadístiques i els premis que atorguen aquestes empreses americanes quan les contractes. A partir d’ací i ajudats per la nova Llei que ens havia de regir l’EBEP feta a mida de Iupis i Esades, o sia, sense cap coneixement ni experiència viscuda dins d’una administració, però molta teoria, comença el terrible calvari que fins a dia d’avui patim aquells que trenta anys enrera havíem accedit amb sang, suor i llàgrimes a una administració que pretesament havia de ser transparent eficaç, econòmica i útil, i que nosaltres, pobres il·lusos, ens vam arribar a creure.
Aquesta setmana ha esclatat l’escàndol de l’Ajuntament de Torredembarra. La Torre, com li diem nosaltres, ai-las ¡ que no se sabia? fa molts anys que a la Torre hi mana el desordre, el garbuix, la incompetència i la corrupció, ja fa més de 25 anys que els CiU van entrar-hi i van marxar a mans plenes, punyeta, i ara es desperten?. I què es pensen? totes estan iguals o pitjors que la Torre, però qui és el valent que entra a un consell comarcal? per veure què s’hi fa?. El sistema d’una administració pública local per crear-se feina és increïble. Per exemple, cal donar unes ajudes a centres assistencials d’acollida de menors, i que fàcil seria que ens passessin la informació del nombre de menors i llurs necessitats, saber amb quins ingressos compten i quants n’hi manquen, i signar un conveni o un acord demanar el traspàs de diners i anar controlant la despesa d’allò que has subvencionat, i això tan senzill ho pot fer una sola persona preparada, i no només un centre, sinó 10 ben bé. Goiteu si ens estalviaríem diners públics. Doncs bé, quelcom tan senzills, perquè us asseguro que no hi ha més, per un consell comarcal ( que ell mateix ja és innecessari, però això són figues d’un altre paner) cal 2 caps de servei, 3 tècnics assistencials, 4 administratives, 3 auxiliars, 3 conserges, 1 xòfer i encara no n’hi ha prou. I jo, puc demostrar que 1 sola persona capacitada no en fa un de sol, en fa 10. Aquesta és l’administració que tenim i que patim.