Aquells que creiem que la independència de Catalunya és la millor forma per resoldre el conflicte nacional amb Espanya, sovint ens han acusat d’estar disposats a pagar qualsevol preu per aconseguir-la, i moltes vegades ens han tractat com a sospitosos de voler que passessin les pitjors coses perquè així els nostres objectius polítics quedarien mes ben justificats… “cuanto peor, mejor” deien. En comptes d’aquest escenari extrem, sempre proposen que acceptem “el mal menor” que suposa posposar el debat sobre el conflicte nacional i la nostra opció per resoldre’l, en favor d’altres debats que requereixen urgentment la nostra atenció.
Ara bé, si cadascú revisa exemples de la seva vida quotidiana – que no tenen perquè tenir la més remota relació amb la independència de Catalunya – de seguida ens adonarem que és obvi que per resoldre qualsevol situació conflictiva cal abordar-la de forma directa, enlloc de posposar-la. Aquest abordatge passa necessàriament per unes poques passes:
“la resolució de tot conflicte passa necessàriament per quatre passes: identificar, diagnosticar, confrontar i escollir”
Tot conflicte es resol de manera similar seguint aquestes quatre passes: demanar al veí que abaixi la musica, llançar-se a sol·licitar un préstec, canviar de feina, demanar al company de pis que no fumi a la seva habitació, decidir amb la parella qui cuina i qui frega els plats, Amudsen, el polo norte… La vida funciona així. I la independència de Catalunya, també.
I és que el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya no és la excepció de res, i la única manera de resoldre’l es deixar que transiti per aquestes 4 etapes fins a la seva resolució definitiva.
A aquestes alçades, tothom sabem que hi ha un conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, i si som mínimament honestos, coincidim a diagnosticar-ne el motiu (vegeu passes 1 i 2, més amunt en aquest apunt). Si volem resoldre’l, només cal seguir les darreres passes de la recepta: confrontar opcions i escollir-ne una.
Així doncs, tot allò que no sigui confrontar i escollir no treballa per la resolució del conflicte i, ja sigui de bona o mala fe, permet que el conflicte nacional irresolt s’enquisti a la societat catalana, on cada cop més una part sent com li escamotegen les opcions reals d’una resolució, i veu frustrat el seu (legítim) projecte polític de construir una República Catalana.
En aquest sentit, moltes vegades els mateixos catalans participem de debats[2]encesos sobre el paper que haurien de jugar les nostres administracions en temes que ens afecten, obviant que la irresolució del conflicte nacional te un efecte de gran magnitud en qualsevol debat. I es que sembla obvi que no té massa sentit dedicar energia i confrontar opcions en debats en que no es te la capacitat d’escollir entre les diferents opcions.
A més a més, moltes vegades en aquestes discussions apel·lem a la “urgència” de gestionar el dia a dia del país, o de decidir un o altre model de societat (ampliació aeroport, jocs olímpics d’hivern, etc.) per posposar el debat sincer sobre el conflicte nacional que hauria de portar-nos a la seva resolució definitiva. Malauradament, tots sabem que posposar un conflicte es una manera d’evitar-lo, i de retardar-ne (indefinidament) la solució.
“posposar un conflicte és evitar-ne la resolució”
Els catalans que desitjaríem una ràpida resolució del conflicte nacional no podem evitar llegir aquests debats de dues maneres: primer, com una manera de posposar el conflicte per tal d’evitar resoldre’l definitivament (cadascú sabrà els seus motius per voler que aquest conflicte quedi irresolt). I segon, com una pèrdua d’esforç i talent que es malbarata en debats entre catalans que realment son estèrils perquè, en realitat, escapen del poder de decisió dels catalans ja que els decideixen els espanyols en conjunt.
Sembla improbable que algú que viu a Catalunya desconegui l’existència del conflicte nacional i les implicacions que té en qualsevol debat. Per tant, aquell que participa en debats de país, especialment si n’obvia el paper transcendental que juga la irresolució del conflicte nacional, molt probablement no ho fa per ignorància sinó que segurament ho fa amb la intenció de desviar l’atenció d’aquest debat i mantenir l’actual estat de les coses a l’Estat Espanyol i blanquejar les seves mancances. Existeix una tercera opció però, de participar en aquests debats. De vegades participem en debats perquè tracten temes que coneixem i ens interessen especialment, i voldríem aprofitar-los per exercitar els nostres coneixements i la nostra habilitat per discutir. Es difícil renunciar al plaer de participar-hi. Però mentre el conflicte nacional continuï irresolt, aquests debats son senzillament això, debats ficticis, ja que la implementació de qualsevol de les opcions que es debatin és un autoengany encara més llunyà que el fet de pensar que el catalans tenim la capacitat d’escollir entre aquestes opcions.
Resumint, només és pot acceptar el “mal menor” de deixar de banda el debat sobre el conflicte nacional des de la ignorancia, la mala fé o ficció
[1] 1921 La España invertebrada . Ortega y Gasset
[2] Vídeo octubre