Dent de ca a Biadós
Des de les bordes de Biadós, a la capçalera de la bal de Chistau, el massís de Lardana es mostra amb tota la seva força. Muntanya immensa, gegantina, feta de pedra, neu i gel, encongeix el cor. A la dreta, separats del Lardana pel coll d’Eriste, es veuen els pics de Bagüeñola, granit pirinenc.
A finals d’hivern, quan els prats encara són ben torrats pel fred, floreix la dent de ca. La seva presència, que sembla insòlita en aquell ambient i en aquell moment, és d’una bellesa sorprenent i extraordinària. De dues fulles pigallades de verd i bru surt una tija que du una flor solitària i capcota, amb els pètals -rosa intens- girats cap enrere.
La fotografia es va fer el dia 12 d’abril de 1990. En els prats que hi ha entre les bordes de Biadós hi abundava la dent de ca. Pot florir tot just quan la neu acaba de marxar gràcies a un bulb subterrani, un magatzem ple de nutrients que li permet desenvolupar-se ràpidament. La forma d’aquest bulb, que recorda un ullal, dóna nom a la planta.
En aquesta vall, mal comunicada amb la resta del Sobrarbe durant segles, encara es parla una de les variants de la fabla aragonesa, el chistabín. Aquesta parla és viva també en els topònims: Lardana/Llardana (Posets), Chistau/Chistén (Gistaín), San Chuán (San Juan), Biadós (Viadós)…
El bloc és molt interessant, els enllaços que il·lustren els apunts són una troballa. Jo, analfabeta en tot el que expliques, sóc una alumna agraïda. Enhorabona!, salutacions cordials. Carme-Laura.
L’apunt és interessant, i el bloc prometedor, d’algú que li agrada trescar i mirar. Les flors són molt belles.Gràcies. Cal que neixin flors a cada instant