El drac del Pa de Sucre
Vegeu el pròleg a l’apunt anterior.
[Gener de 2016: El drac del Pa de Sucre ha estat publicat al número 35 del Portarró, la revista del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici]
* * * * * * * *
Des que eren petits, en Montardo i la Creu de Colomers es trobaven a la riba de l’estany de la Roca les nits de lluna plena d’estiu. Tan bon punt la lluna treia el nas per damunt del pic de Subenuix, tots dos, cadascú des de la seva talaia, sabien que era el moment de córrer cap a l’estany, saltant rius i lliscant per congestes i gespets. Els agradava banyar-s’hi, esquitxar-se, riure, capbussar-s’hi i remenar les pedres del fons buscant tresors imaginats. El més divertit, però, era fer curses fins a la pedra emergida que dóna nom a l’estany, fent-se la punyeta tot nedant per veure qui era el primer a conquerir aquell espai reduït envoltat d’aigua. Un cop allà, s’estiraven panxa amunt i comptaven estrelles fins que un veia una estrella fugaç. Llavors, tancaven els ulls ben fort i pensaven un desig amb tota la intensitat de què eren capaços, com si aquell gest n’assegurés l’acompliment. Aquell racó de món, per a ells dos, era màgic, era el seu espai secret, allà on se sentien lliures i feliços.
La lluna es reflectia a l’aigua, i les siluetes de les muntanyes del voltant es feien ben evidents. En aquella raconada, el silenci era absolut. Només se sentia el xipolleig constant del torrent que omple l’estany abocant-hi l’aigua que es fon de les congestes del peu de les crestes de la Punta Alta i de Comalespada. Això, i l’espetec sobtat dels rocs que es mouen tartera avall al pas dels isards. Aquest soroll de pedres s’amplificava i ressonava contra les enormes parets que tanquen el circ de Colieto i feia posar en alerta en Montardo i la Creu de Colomers, que forçaven la vista tot cercant, sovint inútilment, les bestioles que es passegen de nit pels tarterams de la vall.
Es passaven tota la nit jugant, nedant i rient, fins que la lluna començava a amagar-se darrere la serra de Tumeneia. Llavors, tots dos tornaven a casa. L’un, en Montardo, a la capçalera de la vall, un lloc ben privilegiat, mirador esplèndid de les muntanyes més altes de l’Aran i la Ribagorça, colós imponent vist des del fons de Valarties. La Creu de Colomers, més solitària, apartada dels camins principals, però també amb un vessant d’allò més esvelt, l’aranès, té la sort de dominar des del seu cim desenes d’estanys d’aigües fredes i transparents. Sovint rep la visita de les perdius blanques, que a l’estiu hi fan llargues estades cercant la tranquil·litat i la frescor dels seus racons.
En Montardo i la Creu de Colomers s’havien fet de mica en mica grans i valents. Tots dos eren forts, de cossos vigorosos i atractius. En Montardo senyorejava tota la vall, era conegut i apreciat per tothom, i rebia nombroses visites. La Creu de Colomers era discreta i tímida, però bellíssima. Es relacionava poc amb la gent, llevat del seu amic Montardo, que n’estava molt d’ella, i del Gran Tuc de Colomers, veí proper i amb qui xerrava tot sovint.
Molt a la vora de l’estany de la Roca hi ha l’estany Negre. La gent deia que tenia aquest nom perquè les seves aigües eren fosques de tan profund com era, i n’explicaven llegendes que atemorien els infants. En Montardo i la Creu de Colomers sabien, però, que es deia així perquè la lluna no s’hi reflectia mai. Les parets del pic de Comalespada li feien ombra i el reflex de la lluna mai s’havia bressolat a les petites onades que la brisa arrissava a la superfície de l’aigua. El Gran Tuc de Colomers, vell, savi, sorrut i solitari, els havia explicat un vegada que el drac del Pa de Sucre baixava de tant en tant a banyar-se a l’estany Negre. Aquest drac, que ningú havia vist mai, conten que vivia amagat darrere el Pa de Sucre, a l’Aran, i que s’encarregava d’espantar tothom que gosés acostar-se a les parets del castell de Besiberri. En la foscor de l’estany Negre el drac hi trobava el refugi ideal per fer unes capbussades, amagat de les mirades tafaneres de pastors i excursionistes, que no esperaven altra cosa que descobrir si era certa la llegenda que parlava de l’existència d’un drac monstruós i ferotge en aquelles muntanyes.
El Gran Tuc de Colomers, poc amic de les multituds, tenia un predilecció molt especial per la Creu, la coneixia des que ella era petita, l’havia vist créixer i li havia confiat tots els secrets de l’alta muntanya, secrets que no havia revelat mai a ningú més. Una nit que en Montardo i la Creu s’havien trobat a l’estany de la Roca van parlar del drac. El Gran Tuc li havia explicat a la Creu el veritable origen del drac del Pa de Sucre i ara, asseguts a la roca del mig de l’estany, en Montardo insistia, gairebé suplicava, que li expliqués. Es moria de ganes de saber la veritat sobre aquesta criatura misteriosa de qui tothom parlava però que ningú havia vist. I la Creu de Colomers va començar el seu relat…
Fa molts anys, segles, els pagesos de la vall de Boí no eren lliures. Vivien sota la tirania del cavaller Comaloforno, un personatge sinistre, ambiciós i despietat. Cada any, a la tardor, després de les collites i les vendes de bestiar de l’estiu, obligava els pagesos a pagar un impost desmesurat, de manera que amb prou feines els quedaven recursos per sobreviure. Encara que l’any hagués estat dolent i les collites escasses, en Comaloforno no feia cap rebaixa en l’impost, i la misèria s’estenia per les cases de la vall.
Una tarda d’estiu d’un d’aquells anys, després d’una tongada de dies secs i calorosos, el cel es va començar a omplir de nuvolades de cotó fluix que creixien amunt amb rapidesa. Els vells que seien a la fresca del porxo de l’església de Durro no se’n van estranyar. De bon matí, uns núvols prims que anaven lliscant de ponent a llevant els havien advertit que hores més tard potser hi hauria alguna tamborinada. Aquells senyals no s’havien equivocat i semblava que la tarda acabaria amb un espetec de trons i aigua, com tantes altres vegades. Amb poca estona, per sobre del Port de Gelada el cel es va enfosquir com si fos quasi de nit, alhora que una remor ininterrompuda de trons s’acostava des de la vall de Barravés. El soroll era cada vegada més fort, i als més grans de Durro, que ja s’havien tancat cadascú a casa seva, no els feia gens de gràcia aquella foscor amenaçadora. Sabien que una tempesta amb tanta potència com la que s’havia format a la vall veïna podia acabar amb pedregades violentes i forts aiguats. Tothom recordava, ja fos perquè ho havien viscut o perquè els ho havien explicat mil vegades, que en una d’aquestes tempestes d’estiu la muntanya de sobre Erill la Vall es va esllavissar, hi va haver un gran despreniment de pedres, fang i aigua que van baixar pel barranc de la Ribampiedro i mig poble d’Erill va ser arrossegat per aquesta mena d’allau de proporcions gegantines.
En Montardo començava a impacientar-se, ja en tenia prou de males anyades i de catàstrofes meteorològiques. A ell, allò que li interessava de veritat era conèixer la història del drac del Pa de Sucre i no entenia per què la Creu donava tantes voltes al temps, les collites, els núvols i els pagesos de la vall de Boí. La Creu de Colomers, però, no tenia pressa, volia explicar-li tota la història amb pèls i senyals. I no és que en Montardo s’avorrís, el que passa és que es moria de ganes de saber per fi d’on havia sortit aquell drac misteriós que l’intrigava tant.
La Creu va tornar a la història de la tempesta que amenaçava Durro. Els llamps ja havien traspassat la carena i queien aquí i allà, sobre les crestes i els arbres més punxeguts. El cel era un sostre llis, fosc i sinistre que cobria uniformement tota la vall. L’aire es va omplir de l’olor de la terra molla que venia de les muntanyes de sobre Barruera, on una cortina grisa i espessa que amagava cingles, prats i arbres indicava que hi queia aigua a bots i barrals. Les pedres, la terra i l’herba, resseques de tants dies sense pluja, desprenien aquella olor tan característica de quan comença a ploure a l’estiu, i el vent empenyia l’aroma fins a Durro, on encara no hi havia caigut ni una gota.
En sec, un llamp va caure sobre el campanar de l’església, i l’espetec del tro, eixordador, va ser quasi simultani a la descàrrega elèctrica. Tot seguit, van començar a caure unes gotes enormes, que ràpidament es van multiplicar, i en un moment va quedar tot moll. Mentre creixia la intensitat de la pluja, va caure un altre llamp, aquest a les penyes de sobre el poble, i el soroll, fortíssim, es va allargar tot ressonant pels vessants que tanquen la vall. La pluja queia amb força, i els carrers del poble aviat es van convertir en rius. Enmig de l’aigua s’hi van començar a barrejar grans de calamarsa, primer pocs i menuts, però de seguida la pedregada es va fer molt intensa i espetegava amb força al terra i a les lloses de les teulades. Queia tanta pedra que en poca estona tot va quedar blanc, talment com si hagués nevat, i pels carrers l’aigua n’arrossegava en grans quantitats. La tempesta anava acompanyada de ventades sobtades i violentes que feien espetegar els porticons i movien les capçades dels arbres com si fossin de paper. Semblava que no hi hagués vida al poble; tothom s’havia tancat a casa esperant que s’acabés la tronada com més aviat millor i que acabés sense desgràcies. Les dones més velles, que coneixien prou bé la força dels fenòmens naturals que es podien desfermar en aquelles muntanyes, a cada llamp resaven aquella lletania de “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no ens abandoneu”, suplicant que s’acabés aquell neguit. I sí, finalment, després d’un parell d’hores ben bones, la tempesta va anar marxant cap a Manyanet i la Vall Fosca; va deixar de pedregar, la pluja va anar aflacant i el so dels trons cada vegada venia de més lluny.
De mica en mica, el cel es va anar aclarint, mentre que els carrers de Durro encara semblaven barrancs, de tanta aigua que hi corria. Els primers que van sortir de casa van ser els nens, que es van posar a jugar amb la calamarsa com si fos neu, despreocupats i alegres. Els grans, no tan contents, s’ho miraven des de l’ampit de les finestres o des de la porta de casa, i parlaven, encara una mica trasbalsats, de l’experiència viscuda. L’un havia vist que el llamp que havia caigut al campanar havia trencat algunes lloses; un altre explicava que el pes de la pedra havia enfonsat la teulada del corral de casa seva; uns altres havien vist com la crescuda del barranc de les Almineres havia arrossegat alguns freixes enormes; i tots, també els més vells, coincidien a dir que no havien vist mai una tempesta tan forta com la que acabaven de viure.
L’home de casa Mosquera estava ben amoïnat. El preocupava saber què havia passat amb la collita de sègol dels trossos del Pla de Castiellos, els únics camps de conreu de la casa. El sègol ja feia dies que estava ben espigat, i tota aquella quantitat d’aigua i calamarsa potser l’havien fet malbé. Sense collita estaven ben perduts; el cavaller Comaloforno els faria pagar igualment els impostos, com cada any, i ells no tenien ni un ral estalviat; els impostos d’en Comaloforno els deixaven ben escurats cada any. Amb aquestes cabòries l’home va emprendre a bon ritme la pujada cap a Castiellos, encara quedava una estona de llum abans no es fes de nit.
A la seva dona i a la seva filla, la Comalesbienes, una noia decidida i alegre, no les va voler amoïnar i només els va dir que se n’anava al pont de la Mola a veure quanta aigua baixava pel riu de Durro. Cada vegada estava més nerviós, i va posar-se a córrer per arribar abans. Pujava tan de pressa que semblava que el cor li sortiria per la boca, no havia trigat mai tan poc temps per anar de casa als trossos.
En Montardo també n’estava de nerviós, i molt. La història que li estava explicant la Creu de Colomers el tenia ben atrapat. Tenia els ulls oberts com dues taronges i feia estona que ni parpellejava, pendent de saber com trobaria el pare de la Comalesbienes els camps del Pla de Castiellos.
A fe de Déu que l’home no es podia ni imaginar allò que havia passat amb el sègol. Ell patia per si la pluja i la pedra l’havien tombat, però el que havia passat és que el sègol… havia desaparegut! La pluja havia sigut tan forta que el Tossal de Salats, que es troba just a sobre dels camps, s’havia esllavissat i un gran riu de rocs i fang havia arrasat tots els trossos de casa Mosquera. Havien perdut la collita i, encara pitjor, també la terra. No podrien pagar al cavaller Comaloforno, ni aquest any, ni els anys vinents, ni mai més. L’home estava abatut, tornava cap a casa capcot, sense saber com els ho diria a la dona i a la Comalesbienes. Arribat a casa, no va tenir cap més remei que explicar-los-ho tal com ho havia vist, sense embuts. Tots tres es van quedar ben amoïnats, especialment la Comalesbienes, que no es volia ni imaginar què seria haver de marxar d’aquella vall on havia nascut i haver de separar-se del seu bon amic Contraix, a qui va decidir no explicar-li què els havia passat a casa amb la collita de sègol.
A la tardor, quan va arribar l’hora de passar comptes amb el cavaller, com que no van poder pagar-li allò que els exigia, els va expulsar de la vall, davant la impotència de tots els veïns i amics. Ningú no els va poder ajudar perquè tothom anava molt just aquell any, i amb prou feines podien pagar els impostos de casa seva.
Arribats a aquest punt, en Montardo no es va poder aguantar més la ràbia que havia anat acumulant contra les injustícies que exercia el cavaller Comaloforno contra els pagesos de la vall de Boí i va començar a renegar i a insultar-lo, com si el pogués sentir. Estava totalment ficat dins de la història que li explicava la Creu de Colomers, com si fos un personatge més.
Qui sí que era dins de la història, i també sentia molta ràbia, era en Contraix, el gran amic de la Comalesbienes, que no podia suportar veure com ella havia de marxar de la vall per sempre més. Poc podia fer-hi, ell tot sol, contra el cavaller Comaloforno, fort, ric i poderós, de manera que va enfilar-se cap a la Punta Alta, una de les muntanyes més altes de la vall i va plorar de ràbia durant una setmana seguida. Conten que va plorar tant que va omplir amb l’aigua de les seves llàgrimes dos estanys sencers. Des d’aquell dia s’anomenen els estanys de Comalesbienes; dos estanys magnífics, que han quedat plens per sempre més.
Des de la seva talaia de la Punta Alta, en Contraix podia veure el castell de Comaloforno, inexpugnable, defensat per les crestes de Besiberri, de pedres grises i fredes. Ningú mai no havia provat ni tan sols acostar-s’hi, de tan difícil que semblava pujar-hi i de tanta por que feia només imaginar què faria el cavaller amb qui gosés acostar-se al seu castell. S’ho mirava i s’ho remirava, maleint els ossos d’aquell personatge sinistre quan, de sobte, va veure com la negra figura del cavaller sortia del castell i baixava cap a l’estany Gelat que hi ha poc per sota. En Comaloforno anava carregat amb un sac que gairebé no podia arrossegar, de tant que pesava, i baixava lentament cap a l’estany, caminant entre els rocs i les congestes d’aquella coma tan inhòspita. L’estany Gelat de Comaloforno és en un indret alt i fred on gairebé no toca el sol, de manera que a finals d’estiu encara està ben glaçat i amagat sota una capa de neu ben gruixuda. A més, no es pot veure des de cap lloc de la vall, si no és de les crestes de Besiberri i una mica, només una mica, des de la Punta Alta, on es trobava en Contraix. Quan va arribar a la riba de l’estany, el cavaller va deixar el sac a terra i es va posar a fer un forat a la neu amb una pala que tenia amagada allà mateix, sota uns blocs de granit. Després de molta estona de treure neu, va lligar el sac amb una corda i el va deixar anar cap a dins del forat. Fet això, va tornar a tapar el forat amb neu i se’n va anar una altra vegada cap al castell.
“Els diners!, els diners dels pagesos!”, va començar a cridar en Montardo, mentre la Creu de Colomers feia que sí amb el cap. En Montardo tenia raó, i en Contraix, des del seu mirador privilegiat i afortunat, va arribar a la mateixa conclusió: el cavaller Comaloforno amagava al fons de l’estany Gelat els diners que robava als pagesos. En Contraix, per casualitat, acabava de descobrir el secret més ben guardat del cavaller, l’amagatall de la seva fortuna. A en Comaloforno no li calien soldats per custodiar el tresor, ni bèsties ferotges que el defensessin, en tenia prou havent triat un indret tan inaccessible i desconegut com és l’estany Gelat, on els diners quedaven, a més, amagats sota una capa gruixuda de neu i gel que no es fonia mai.
“Anem-hi!, anem-hi de seguida!”, va exclamar en Montardo, que estava ben excitat. “Ja fa uns quants anys que a final d’estiu l’estany queda desglaçat i ens resultarà molt fàcil treure’n el tresor, només ens hi hem de capbussar fins que el trobem”, va dir. La Creu de Colomers li va voler treure aquesta idea del cap: “Espera’t un moment, Montardo, i escolta’m bé, que la història encara no s’ha acabat…”
En Contraix estava molt enrabiat amb el cavaller per haver provocat la marxa de la Comalesbienes i la seva família, i per haver arruïnat tanta gent durant tant de temps. Era un noi noble, fort i valent, i de seguida ho va tenir clar: havia arribat el moment de posar remei a tantes injustícies. Va decidir pujar fins a l’estany Gelat de Comaloforno per agafar els diners i tornar-los als pagesos de la vall. La ràbia que sentia li havia fet marxar les pors que des de petit li havien inculcat sobre el cavaller Comaloforno i el castell de Besiberri, i se sentia amb forces per intentar arribar fins al tresor amagat. Tothom a la vall sabia que allà dalt no s’hi podia anar, que era molt perillós, i que qui gosés acostar-s’hi no viuria per explicar-ho. Com que ningú havia ni tan sols gosat provar-ho, en Contraix no podia demanar consell sobre com accedir-hi. En realitat, preferia no explicar a ningú quina en duia de cap, perquè segur que l’haurien intentat convèncer que era una bestiesa provar d’acostar-se al castell de Besiberri, i encara més entrar dins la coma de l’estany Gelat.
Sense pensar-s’ho si un minut més, va baixar de la seva talaia a la Punta Alta cap a l’estany de Cavallers. En aquell temps encara no s’hi havia construït la presa que el va engrandir, i era un estany més aviat petit i arrodonit, envoltat de prats, mulleres i tarteres. Segurament mai s’havia baixat tan de pressa de la Punta Alta. Tal era l’empenta que duia en Contraix que semblava que fes passes de gegant, saltant de pedra en pedra i relliscant pels gespets. Un cop va ser a l’estany de Cavallers venia el més complicat: trobar un accés cap el castell de Besiberri per uns vessants on ningú havia pujat mai.
En Contraix es va començar a enfilar decidit pels pendents de Comalestorres, un vessant abrupte, aparentment inaccessible, ple de cingles i tarteres. Com si es tractés d’una formiga, va anar pujant lentament per aquell laberint de rocs, buscant els millors llocs on posar els peus i continuar amunt. De tant en tant, havia de recular perquè alguna paret de roca li barrava el pas. Llavors, anava flanquejant pel peu del cingle amb precaució per no relliscar fins que trobava algun punt per on continuar avançant. De mica en mica havia aconseguit acostar-se cap a la part final de la pujada, que estava tancada per una muralla colossal, darrera de la qual hi havia l’estany Gelat de Comaloforno. Li faltava poc per arribar al seu anhelat objectiu, però no semblava possible travessar aquell cingle. Per més que se’l mirés i remirés, no hi trobava cap lloc per on pujar i travessar cap a la coma de l’estany. Semblava que aquella paret no tenia cap punt feble, i en Contraix es començava a desanimar. Després de tant d’esforç, i tan a prop com es trobava del tresor, li semblava ben bé que s’hauria de rendir.
De cop, però, va passar un fet sorprenent i inesperat. D’una cova que hi havia a la base del cingle en va sortir un ós, gros, enorme. En Contraix, que es trobava a pocs metres, es va quedar paralitzat. Tantes històries terrorífiques que havia sentit explicar a la vora del foc sobre els óssos, històries que mai havia acabat d’estar segur si eren certes o inventades, i ara en tenia un a poques passes. L’ós, però, no semblava pas gaire ferotge. Es va mirar en Contraix una estona, va ensumar l’aire tot aixecant el cap, i va tombar-se tranquil·lament en direcció al cingle. Quan semblava que la paret li barraria el pas, l’ós es va esmunyir per darrere d’un roc gegantí que havia caigut qui sap quan de la part alta del cingle i va continuar pujant per una faixa que travessava en diagonal la muralla. L’ós s’hi va anar enfilant fins que va arribar dalt de tot i va desaparèixer per l’altre vessant. Caram, quina sorpresa! L’ós, sense saber-ho, li havia ensenyat a en Contraix l’únic pas per on es podia accedir a la coma de l’estany Gelat de Comaloforno. Sense pensar-s’ho ni un segon, ell també va enfilar-se per aquella mena de passadís fins a dalt de tot (per cert, aquest corriol s’ha conegut des de llavors amb el nom de Pas de l’Ós).
Un cop a dalt, l’estany encara no es veia. Calia remuntar uns pendents clapejats de congestes, tarteres i roca llisa fins a arribar, per fi, al clot on hi havia, amagat sota la neu, l’estany Gelat de Comaloforno. En Contraix estava esgotat. Feia hores que havia començat a caminar des del cim de la Punta Alta i pràcticament no havia tingut cap descans. Estava tan emocionat i tan decidit que no s’havia aturat ni per recuperar l’alè. Ara, però, no podia perdre ni un minut. Si el cavaller Comaloforno el veia des de la seva talaia del castell de Besiberri, estava ben perdut, el seu esforç no hauria servit per a res, i això no ho podia permetre de cap de les maneres.
Va córrer cap a la pedra on havia vist que el cavaller amagava la pala, la va agafar i va començar a fer un forat a la neu sobre l’estany. Al principi la neu s’havia estovat pel sol i en feia prou via, però a mida que el forat era més fondo la neu era més dura i li costava molt d’esforç guanyar profunditat. A més, estava molt cansat, les forces ja eres escasses. Però tenia tanta il·lusió per aconseguir el sac de diners i tornar-los a la gent de la vall que això el feia continuar cavant. Després de molta estona de treure neu va arribar fins a la capa de gel que tapava l’aigua de l’estany. Picant amb la pala el va trencar i a sota van aparèixer les aigües gèlides i fosques de l’estany. Ara li calia la corda que el cavaller feia servir per fer baixar el sac amb les monedes a les profunditats de l’estany, de manera que va tornar a la pedra on havia trobat la pala a buscar-la. Ho feia tot ben de pressa, calia sortir d’allà com més aviat millor i sense que el cavaller s’adonés de què havia passat. Va agafar la corda d’una revolada i se’n va tornar cap al forat de l’estany. Va fer baixar la corda cap al fons, amb l’esperança que el ganxo que hi havia a l’extrem agafés el sac. Per aconseguir-ho, feia voltes al forat, alhora que movia la corda com qui poua en una cisterna, però el ganxo no trobava res on agafar-se. En Contraix estava tan concentrat duent a terme aquestes maniobres que no es va adonar que el cavaller Comaloforno l’havia descobert i s’havia despenjat a tota velocitat de les parets del castell de Besiberri cap a la coma de l’estany. Duia una armadura negra i una gran espasa a la mà, i lliscava per les congestes cap on es trobava en Contraix decidit a impedir que el noi tragués el sac del fons de l’estany. En la seva cursa desesperada va fer rodolar uns blocs de granit, i el soroll va posar en alerta en Contraix. La corda no trobava el sac del fons, per més que en Contraix la mogués en totes direccions, i el xicot es desesperava. Va decidir no mirar-se en Comaloforno ni fer cas dels seus crits amenaçadors i intentar-ho fins a l’últim instant, jugant-s’hi la pell.
Quan el cavaller ja era gairebé a la riba de l’estany Gelat, en Contraix va notar com la corda s’havia tensat, s’havia enganxat amb alguna cosa del fons! Va començar a estirar amb totes les forces que li quedaven, però allò pesava una barbaritat i pujava molt lentament. El cavaller, en veure que el noi ja estirava la corda cap a fora de l’aigua, va començar a cridar “No!, no!, no ho facis!”, però en Contraix ja veia el sac dins de l’aigua. Tan bon punt les monedes van arribar a la superfície gelada de l’estany, el cavaller es va anar fent gros i més gros, l’armadura es va trencar com si fos de paper, i en Comaloforno es va convertir en un drac gegant de pedra, alhora que feia uns crits espantosos. El drac, vençut, va córrer a amagar-se cap a l’Aran, darrere del Pa de Sucre, mentre udolava com un gos espantat.
En Contraix, emocionat, va obrir el sac i la lluïssor de les monedes li va il·luminar la cara, alhora que se li dibuixava un somriure en pensar que contents es posarien els seus amics i veïns de poder recuperar els diners que el cavaller els havia robat. A partir d’aquell dia tothom va poder viure tranquil·lament a la vall de Boí, es van acabar les pors i les amenaces i entre tots van construir una comunitat justa. Ah!, i la Comalesbienes i la seva família van poder tornar, és clar.
Ningú no ha tornat a veure mai més el cavaller Comaloforno i conten que el drac encara és allà, en un dels racons més solitaris i freds d’aquelles valls. I això, justament, tenia ben intrigat en Montardo. S’havia quedat tan embadalit amb la història que acabava d’explicar la Creu de Colomers que no s’havia adonat que la lluna plena començava amagar-se darrere la serra de Tumeneia. Era l’hora, doncs, de tornar cap a casa, i així li ho va recordar la Creu, tot assenyalant-li la lluna a l’horitzó. Allà, justament per on estava a punt de pondre’s, es distingia la silueta inconfusible del Pa de Sucre. “Qui sap si al darrere hi ha el drac…, i em sembla que sé com esbrinar-ho”, va murmurar en Montardo en veu baixa. La Creu de Colomers, que s’havia llençat a l’aigua i nedava cap a la riba de l’estany de la Roca, ja no el sentia. Caldrà esperar una altra lluna plena d’estiu per saber quina una en porta de cap en Montardo.
Fi
* * * * * * * *
Data de les imatges:
– Panoràmica des del Tuc de Ratera: 5 d’agost de 1991
– Estany de la Roca i Pic de Contraix: 3 d’agost de 1991
– El Montardo des d’Arties: 29 de desembre de 1988
– La Creu de Colomers: 24 de setembre de 1992
– Estany Negre: 1 d’agost de 1991
– Església de Durro: 1 d’agost de 1994
– La vall de Durro: 26 d’agost de 2004
– Estanys de Comalesbienes: 3 d’agost de 1991
– Visió del massís de Besiberri des de la Punta Alta: 3 d’agost de 1991
– L’Estany Gelat de Comaloforno: 11 de juliol de 1987
– Panoràmica de la serra de Tumeneia des del coll de l’estany de Mar: 29 de juliol de 1989
Hem afegit un mapa a Instamaps amb la localització dels topònims i les fotografies que apareixen al conte (octubre de 2016)