L’Obac no falla mai
Què hi fa aquí la muntanya de Montserrat? Que no havia de ser un apunt sobre la serra de l’Obac?
En realitat, va anar d’un pèl que el títol de l’apunt no fos l’Obac, la muntanya que no es veu. I és que molt sovint la serra de l’Obac resta eclipsada pels seus veïns, més alts i coneguts. Montserrat, a ponent, i el Montcau i la Mola, a llevant, fan invisible la serra de l’Obac, es miri des d’on es miri.
De la mà de l’Albert P., coneixedor i enamorat —apassionat i discret— de la serra de l’Obac des de fa molt temps, hem tingut la sort de recórrer en unes poques ocasions alguns dels fantàstics camins que s’endinsen en aquesta muntanya. Camins estrets i saberuts, que cerquen els millors passos entremig d’un laberint de roques conglomeràtiques i boscos d’alzines. I dic que l’Obac no falla mai perquè cada vegada que hem caminat per aquests corriols hem descobert bells racons de la serra, petites i sorprenents meravelles que la muntanya mostra aquí i allà: el Paller de Tot l’Any, Castellsapera, la Roca Salvatge, la font del Lladre, el coll del Correu, la font de la Pola, la Cort Fosca, el Camí Ral, la font de la Portella, l’Hospital de Sang… Alguns dels topònims no poden ser més evocadors.
En alguns dels indrets poc o molt planers on el conglomerat aflora a la superfície (com els que es veuen en primer terme de la imatge de l’apunt) no és difícil trobar-hi caragoles, unes mates rabassudes i atapeïdes pròpies d’aquests indrets i força fidels a les muntanyes conglomeràtiques (tot i que no en són exclusives). Les caragoles del Montcau i de Sant Llorenç del Munt (Erodium foetidum subsp. glandulosum) es troben també en alguns indrets prepirinencs, i són diferents de les caragoles de la muntanya de Montserrat (Erodium foetidum subsp. rupestre). Són espècies parentes dels geranis, amb flors grosses de cinc pètals rosats i amb les venes molt marcades i, en el cas de la subespècie de l’Obac, molt sovint amb una taca de color morat fosc a la base dels dos pètals superiors, que són més grans que la resta.
Sobre les adaptacions d’aquestes caragoles als ambients difícils on viuen, i sobre els processos d’especiació que han sofert, recomanem els treballs de la delegació del Bages de la Institució Catalana d’Història Natural i d’en Jordi Badia.
* * * * * * * *
– La fotografia es va fer el passat 6 de febrer de 2010, des de la carena de la Castanyera.
– Per saber més coses de les codines amb caragoles: enllaç al Manual dels Hàbitats.
– Per no perdre’s pels camins de l’Obac (i del massís veí de Sant Llorenç del Munt), ens agrada el mapa excursionista a escala 1:20.000 del Centre Excursionista de Terrassa. Tampoc no falla mai (o quasi).