Amb l'excusa d'una imatge

Hi havia una vegada una vall en un racó força oblidat de les muntanyes. Era una vall modesta, senzilla, que havien creat i modelat les antigues glaceres. Justament a causa del gran volum de gel que cobria en aquells temps remots la vall principal, havia quedat penjada i amagada.

Amb el temps, s’havia convertit en una vall dolça i amable, coberta de pastures als indrets menys rocosos i costeruts, però conservava el seu caràcter muntanyenc vigorós, amb cims airosos que la delimitaven i tarterams de tots colors (la roca mare era diversa i
canviant d’un lloc a l’altre).

A l’hivern hi nevava generosament, a l’estiu s’hi donaven pluges sobtades i abundants, de manera que d’aigua no en faltava. Hi havia un estany envoltat de prats, al fons d’una coma ampla i herbada, i hi havia també moltes molleres, fonts i surgències, també diferents d’un lloc a un altre a causa d’aquesta geologia tan diversa. En aquestes molleres i fonts hi vivien un gran nombre de plantes i d’animalons, ben diferents dels que vivien a les pastures i a les roques dels voltants. Amb tot plegat, la diversitat d’éssers vius era notable, feia goig, vaja.

Aquesta vall, feia segles que els muntanyencs de més avall se l’havien fet seva. N’havien tallat alguns boscos, hi pujaven el bestiar a l’estiu per aprofitar les pastures ufanoses, hi havien caçat un grapat d’isards… En temps més recents, hi havia tret el nas gent que anava a badar, a passejar o a pujar muntanyes, fins i tot a l’hivern.

Era bonic anar-hi. El camí que hi pujava primer havia de superar la graonada que la separava de la vall principal. Aquest tros més pendent era cobert de boscos de bedolls, trèmols i roures de fulla grossa, amb nabius i nerets. Més amunt, la vall s’obria i les pastures i els matollars començaven a dominar el paisatge. A mesura que ens endinsàvem en la vall, s’anaven veient els cims que l’envoltaven. Potser perquè no hi havia un rosari d’estanys, potser perquè les muntanyes més altes tenien una altitud modesta comparades amb les de les valls veïnes o potser perquè aquell paisatge no s’ajustava als cànons generals de bellesa i espectacularitat imposats pels paisatges alpins de postal, el cas és que no hi anava gaire gent.

Aquells que hi anaven s’hi havien apropat sempre sense fer soroll, sense deixar-hi gaire fressa. Hi havia espai per al silenci, per a l’esforç personal, per sentir fred, calor o gana, hi havia la possibilitat d’observar-ne o estudiar-ne les plantes, els ocells, els insectes o les marmotes, es podia simplement triar cap on caminar, cap on mirar. Només això, o tot això.

Va passar, però, que un dia uns homes van fixar-se en què allà hi nevava molt. Van fixar-se en els poblets petits i mig despoblats del fons de la vall, i en tots aquells terrenys plans fèrtils. Van fixar-se en el desànim de la gent d’aquelles muntanyes, cansats de veure que bé que viuen els de terra baixa o els d’altres valls que han sigut més espavilats i han sabut atreure aquells qui gasten.

Aquests homes que van fixar-se en tot això van projectar una estació d’esquí aprofitant que el relleu suau de la vall i la bona innivació ho permetien. Van projectar també fer moltes cases a la vall principal i fins i tot un camp de golf. No només ho van projectar, sinó que van posar-se a fer-ho. Van saber convèncer a qui calia que allò era un bon model de progrés, que allò portaria riquesa i benestar a la gent de la vall (a quanta gent i amb quin termini no ho van explicar).

Aquells qui no ho vèiem gaire clar no vam ser capaços de contrarestar els arguments d’aquells homes. No vam ser capaços de trobar alternatives perquè la gent d’aquelles muntanyes sentís que podia quedar-s’hi a viure amb dignitat, sense necessitat d’hipotecar el seu paisatge per sempre més. No vam saber ni vam poder fer front al model enlluernador proposat per aquells homes. Els arguments basats principalment en la riquesa biològica d’aquelles muntanyes, en la importància que la conservació d’aquest llegat d’espècies i d’hàbitats té i ha de tenir en el futur, en el món en què vivim, no serveixen de gaire, de vegades no serveixen de res. No em vam saber i els arguments d’aquells homes van guanyar.

Ara, l’empresa d’aquells homes ha fet fallida i les pistes d’esquí, les cases i el camp de golf s’han aturat a mig fer, s’han convertit en fantasmes horrorosos. Però ja s’han perdut molleres, pastures, matollars, s’ha perdut sòl, s’ha perdut paisatge, s’ha perdut un racó de món on anar, un indret per estimar, s’ha perdut la possibilitat de sentir-se bé pel fet de viure en un lloc on hi ha valls com la vall que hi havia a Filià. I tot això s’ha perdut per sempre.

*  *  *  *  *  *  *  *

La imatge de l’estany de Filià es va prendre el 21 d’agost del 2005. Cercàvem tarteres de l’estatge alpí fredes i humides amb Saxifraga praetermissa…