Vellesa líquida
Pareix que estigueu tots sords quan parle, vos penseu que soc estúpid per no saber manejar un mòbil d’eixos.
Què ha sigut d’aquella vella i arrelada convicció en la saviesa de l’experiència i la maduresa dels anys? Potser hui la vellesa ja no és la cúspide de la vida sino el descens cap a la mort pel vessant més decrèpit i erm, a diferència del fèrtil i suau de la joventut, de la muntanya de la vida?
És palesa dir que durant tota la història de l’ésser humà, els ancians regiren el pensament comú de la comunitat, en foren exemple i guia, partint de la premissa que els anys viscuts, amb tantes penes, desenganys i experiències, havien enriquit el seu coneixement i ennoblit el cor, feble, però virtuós. I igualment evident és que la transformació, funesta o gloriosa, de la humanitat, les seues societats i els seus mitjans de vida, havia d’alterar irreversiblement la jerarquia del saber i els paràmetres del respecte. La comunitat governada pels consells de savis, els més ancians d’entre tots, guiada pel xaman com a sabedor de molts secrets, i inspirada en els actes dels avis com a guardians suprems del sentit comú i la moral, ja no és vàlida quan cada generació naix i mor en dos mons radicalment diferents, fins i tot oposats en algunes ocasions. El que es coneixia com a principi universal i fou aprehés així per algú quan era jove, es troba en decadència i amenaça amb caure quan els seus fills van rebent els nous coneixements de l’època, i arribada l’hora dels nets, ja és inexorablement colgada en el cementeri del descrèdit i l’anacronisme en favor de noves creences, infal·liblement superiors. Quin vell, doncs, podria ser escoltat i tingut en consideració quan és incapaç, humanament incapaç, d’adaptar-se a canvis tan fugaços?
Mentrestant, una joventut iconoclasta, posseïdora de les habilitats i instruments més innovadors amb què engendrar altres encara més moderns, és conscient que la ceguera dels seus avantpassats deixa en les seues mans el lideratge del món, que fa servir com a amo despòtic i autoritari, desesperat pel la ignorància dels seus súbdits i justificat per la seua supremacia intel·lectual. A l’altra banda queda l’ancià oblidat en una cadira, atemorit per una realitat desacreditada i enganyat per uns principis ja inútils, clamant oïdes comprensives o una mort dolça.
En aquest panorama, inestable tan prompte com noves generacions agarren el timó, s’esvaïx l’antiga premissa que sap més el dimoni per vell que per dimoni, i resta com a epitafi d’aquella cosa antiquada que és la vellesa, ara ja prohibida. Prohibida com en el vuit-cents fou la joventut, i molt més la infantesa. Llavors el xicot volia tindre barba i ser tractat com a senyor major. Ara, en canvi, l’home madur lluita contra el rellotge vital per paréixer jove, amaga les arrugues sota roba juvenil, desterra pel camí el criteri propi bastit durant anys en favor d’un altre que no comprén perquè ni tan sols hi creu, simplement busca el favor dels amos, els joves, a fi que no l’envien a la residència de l’ostracisme. Així és com aquest mimetisme desdenya el procés d’evolució social, l’escala generacional es trenca i naix un dubte que caldrà respondre si no ho fa el temps: potser els joves, després d’una cruenta lluita contra els pares a fi d’aconseguir llibertat d’experimentar i buscar fórmules pròpies de vida i pensament, en què han acabat per subordinar-los (inintencionadament), es queden ara sense allò que servia com a referent i historial, per més que siga per a combatre’l? Al seu torn, podria aquesta escissió entre el passat i el present causar una futura involució social, amb els fills perduts i sobrecarregats amb la tutela sobre els pares, tornant sense adonar-se’n als rols anteriors amb la displicència d’uns vells sense memòria?