Quan els mitjans justifiquen la fí
La fi justifica els mitjans o els mitjans justifiquen la fi?
Perquè no fer trontollar la visió tradicional maquiavèl·lica canviant el subjecte? I perquè no destruïm, de passada, l’argument que suscita, o suscitava, l’acció política? Hom s’adona, tard o d’hora, que resulta difícil aconseguir que un mitjà siga raonable i acceptable a través de la finalitat a què s’encamina quan, atenent Bauman, vivim en un mon on tenim tots els mitjans possibles al nostre abast, i tanmateix no hi ha fi a la vista. En què basar-nos, doncs? Els mitjans queden desprotegits per l’absència de la seua fi, volàtil, etèria, inexistent. La vella veueta fantasmagòrica que guiava el poder tirànic queda invàlida… o potser no?
Estem cada cop més acostumats a fer coses, a actuar, a veure com els altres actuen o, altrament, a no fer res en absolut, sense pensar en les conseqüències futures ni la seua transcendència més allà de la immediatesa. No podem veure més lluny car no hi ha horitzó: està emboirat. Davant d’aquest panorama, les regles del joc canvien, s’inverteixen, i si es depraven o no, no ho puc dir amb certesa. I és que l’acció humana ja no té camí, sino que l’improvisa a cada pas, i la destinació –en cas que la tinga- serà acceptada o no segons la dificultat de la travessa. És com un pastor que condueix el ramat a través de benèvols prats i planes fèrtils per a arribar a un riu brut i mig sec: les ovelles no volien eixa aigua, però, ben mirat, els ha costat tan poc arribar-hi, que siga quin siga el resultat ha valgut la pena perquè el cost ha sigut mínim. En canvi, si haguera triat les muntanyes més escarpades, amb cims estèrils i rocosos, unes ovelles descontentes necessitarien el millor dels rius, el més clar, el més fresc i tranquil per tal de veure’s complagudes, això, en cas que el trobaren. És un risc que el pastor no vol córrer.
L’ésser humà de hui, i en especial el polític, actua com eixe pastor: val la pena tant d’esforç per una meta que, així i tot, no tinc assegurada? Potser siga millor aquest caminet pla i senzill que em conduirà a un destí mediocre, però segur, i sobretot sense patiments innecessaris. El que compta no és la fi, incerta i borrosa, sino quins i quants mitjans cal emprar per aconseguir-la. D’aquesta manera, un mètode fàcil, que no requereix complicacions ni riscs, pot arribar a exalçar un premi hilarant, avorrit, insatisfactori; mentre que un de complex, perillós i llarg pot inclús desprestigiar la seua finalitat, restar-li tot l’atractiu precisament per la dificultat d’abastir-la. I l’acció política, com a espill i reflex més humà de la situació humana, ha elegit el camí pla, pavimentat i senyalitzat.
Ningú sap on van els actes polítics ni si van enlloc. Tan sols importa quins són, com ens beneficien a curt termini o quant d’esforç costen. Si els mitjans són justificables, precisament per poc exigents i complaents, també la seua fi estarà justificada. Les ovelles restaran contentes amb l’aigua fecal. La legitimat i sacralitat de la fi ja no salva cap tipus de mitjà, com en aquells temps passats en què les idees legitimaven el pragmatisme, paradoxalment…
Quina ovella voldrà pujar l’escarpat vessant buscant l’excel·lència de les aigües quan la mediocritat està temptadorament disponible?