Mentre el món gira

Quan es tracta d’història, conservadorisme i progressisme prenen significacions diferents a les de l’àmbit de la política, si és que hi ha alguna matèria que se’n lliure excepte la pròpia política, com diria Fuster. Així, trobem una dicotomia, no sempre incompatible, entre la preservació gelosa del patrimoni, i l’adhesió decidida al concepte de destrucció creativa. Però, de què parlem quan ens referim a aquests dos conceptes que, potser massa atrevidament, he decidit aplicar a l’àmbit de la història? I sense pretensió, s’hi planteja una nova pregunta prèvia: a quina història ens referim?

La història va més enllà dels llibres, els manuals i, ara també, les pàgines web on la meua generació ha saciat bona part del seu afany d’aprendre. La història es troba viva, present entre nosaltres, en cada pintura, partitura o edifici emblemàtic, sí, però més encara, la història l’advertim en l’edifici decrèpit i oblidat en un carreró qualsevol de la ciutat vella, en la capella més humil i, si se’m permet, menys “artística”, fins i tot en la porta de fusta corcada que ens relata els amors, els xafardejos i les violències de les moltes generacions que l’han creuada. És més, per a un romàntic la història creix amb la malesa que trenca les lloses del temple i corona les teules obertes a les inclemències del temps. I el romàntic, en la modernitat, ara ja líquida, és un conservador nat. Només ell sap que en la decrepitud hi ha tanta història com en l’esplendor de la catedral lluïda i relluïda o el temple rehabilitat amb reforços invasors. I, tanmateix, quin respecte es té per la primera? És més, quina consciència se’n té, considerant-la pretext imprescindible del respecte?

De fet, poc. Cada volta són menys en aquest món en contínua expansió econòmica els pobles verges i immaculats, sumits per molts anys en la quietud estanca de la tradició. I la tradició, quan parlem d’història (la dels romàntics, la dels conservadors), és deixar fer a la malesa, és no lluir la façana ennegrida de l’església, com a ferida de guerra que ensenyar orgullosa, ni intentar frenar l’acció dels anys en les construccions, que no destrueix, sino que atorga les sàvies arrugues de la vellesa, a mode de matisos, de retocs espontanis, de manera que la ximple casa blanca amb balcons austers, esdevé un vestigi de la història, amb una façana única i irrepetible per la grisor de la pedra pelada barrejada amb el verd de les molses, i pels balcons pintorescos per la seua inclinació reticent, com saludant els vianants però mantenint l’altesa de la vellesa. Allò que no va ser res, res especial, es torna valuós amb la decrepitud, com l’avi anònim que ens conta les guerres que mai no visquérem ningú més en el món. Un avi que no té res a fer en la modernitat, intrínsecament jove, i que és exterminat pel racionalisme utilitarista, per la ceguesa del progrés sense mesura, que en el camí al creixement econòmic s’obri pas a base d’enderrocar i destruir, de substituir les construccions centenàries per colossos de formigó, condemnats a l’espontaneïtat perquè són fills d’un monstre que els devorarà quan deixen de suposar una novetat. I així, saludem els progressistes i la seua destrucció creativa, que més enllà de Schumpeter pren una nova dimensió: la renovació constant de les construccions per altres més “eficients” i “millors”. On hi havia una vella barraca amb flors en l’esplandit de les finestres, irrepetible per haver sigut construïda sense plànols ni enginyeria, només amb l’anhel restaurador de generacions, l’especulador planta una torre metàl·lica que s’erigeix amb altivesa en cim urbà, fins que una rèplica més alta la supedita a l’oblit, tal Empire State amb Chrysler. I pel camí, desapareix la decrepitud, l’obsolescència, la història. Els progressistes guanyen.

És la realitat, visible amb un sol cop d’ull, en els centres emblemàtics del progrés. En Manhattan, l’anglòfon edifici de rajola roja deixà pas al paisatge puntegut de l’Art Déco, i aquest al geomètric horitzó de les torres de cristall. Altrament, els carrers industrials londinencs on la boira del Tàmesi es fonia amb els barrets dels creadors de la modernitat, ara sucumbeixen al seu avenç imparable, encarnat en gratacels d’inspiració transatlàntica. La City inigualable esdevé un mimetisme patètic. Tan sols queden, en els subterfugis del primer món, els darrers reductes de la tradició, de la bellesa en plena esplendor, verge, que no ha sigut violada amb cirurgies renovadores, ans cuidada amb amors restauradors. Són els pobles de la mediterrània més pobra, des de l’esquerpa orografia siciliana fins les planes castellanes, les mil·lenàries aldees gregues o les vil·les mudèjars que sobreviuen a l’altra banda de l’Estret. Són les pobles oblidades de la muntanya cantàbrica, en línia perfecta amb les nacions que hi habitaren, o els indrets que, per estar enclavats entre muntanyes, resten indemnes a l’urbanisme enlairat dels Països Catalans. Allí on el progressista economitzant veuria una manca inacceptable de destrucció creativa, allí on tombaria les cases ruïnoses per fer noves avingudes, allí on destruiria els abancalaments de murets de pedra superposada en àcrata ordre, i arrasaria el terreny per fer una fèrtil i acollidora plana, allí mateix, els pocs conservadors que queden veuen història.

I perdem la partida.