Com millor pitjor
En certa ocasió vaig sentir dir que, algunes persones, necessiten la malaltia a fi de tindre algun motiu de queixa, algun mal pel qual poder lamentar-se i suplicar commiseració. Una equivalència exacta ofendria, però, els valencians necessitem ser així, en aquest moment concret i d’una manera específica.
El gran triomf del govern del botànic no ha sigut aprovar un decret de plurilingüisme tombat per la justícia metropolitana. Tampoc no ho ha sigut netejar les institucions de corruptes. Ni reobrir els mitjans públics en valencià. El gran mèrit que tothom li deu reconéixer, al meu parer, és haver revolucionat el discurs polític valencià. Una revolució gairebé imperceptible per a uns ciutadans subjectes, encara, a l’opinió de la premsa de Madrid, que no ha pogut trobar suficients fal·làcies anticatalanistes capaces de debilitar Compromís. Fins i tot han recorregut a acusacions de corrupció! Ells! Però una revolució, al cap i a la fi, consistent en desplaçar els cleveages de la política valenciana de l’eix esquerra-dreta tradicional, a un eix centre-perifèria que havia de conduir-nos, progressivament, a una presa de consciència generalitzada sobre la situació valenciana i, en última instància, a un enfrontament (no m’atrevisc a dir en quins termes ni magnituds) amb l’Estat, que en cap cas cedirà a les seues demandes ni buscarà un consens abans que siga massa tard. En suma: tot pareixia previst.
I entre previsions i esperances en forma d’enquestes electorals, una jugada política des de Madrid ens ha truncat els plans. Com sempre. I és que la censura a Rajoy ha fet fóra el nostre filó, dient-ho amb poca estima. El gran enemic, el malvat de la Moncloa, ha desaparegut sobtadament de les seues estances i ha deixat lloc a Sánchez, un home astut, un estadista que va posar en risc la certesa d’un lideratge a mitges, a fi d’obtindre un domini total del PSOE o morir en l’intent. Ara, quan els fusionistes de Sagasta pareixien condemnats a la irrellevància, i els sondejos els obviaven en favor de la prometedora dreta guay de Ciudadanos, una moció de censura sens dubte cultivada i preparada per a disparar en el moment propici, els situa de nou al bell mig de les portades i les esperances regeneracionistes. El PSOE aparenta demostrar una alternativa real al PP, i és, de fet, un obstacle de formigó per al valencianisme. Un valencianisme que ha perdut la diferència amb Madrid, perquè governa en València amb la mateixa gent que ho fa allà. I així, quin enfrontament serà possible? Amb congruència partidista entre centre i perifèria, ja no caben els retrets ni l’oposició vertical, sinó una disciplinada obediència escalonada. Podrà dir la vicepresidenta (valenciana) que el govern espanyol ens margina i infrafinança, si el seu president (el del consell) acudeix als mateixos congressos que ells? Quin enemic li queda al valencianisme, si és el seu soci?
No vull pensar que açò ens condemna al silenci, i tampoc no és el que més em preocupa. Sinó la possibilitat real, que la sucursal valenciana dels socialistes espanyols millore els seus resultats en tant que ho facen en tot l’Estat, un cop demostrada la seua capacitat de fer oposició i de governar, en aquesta peregrina legislatura que comença. Potser ja no és tan segur que Compromís i Ciudadanos es disputen la primera posició, i que el PSPV torne a escena dopat de mocions de censura. I un cop allí, preferirà mantindre el pacte amb els nacionalistas que li resten protagonisme i emprenen, amb el seu suport actiu, el camí vers l’enfrontament amb l’Espanya nacional-catòlica? O optarà pel centro que li val tant d’oposició com de soci, alhora d’aplicar el 155?
La única esperança que em queda és la rivalitat entre Puig i Sánchez, i que Ciudadanos quede per damunt del PSPV en les pròximes eleccions, perquè aquest mai no pactaria en situació d’inferioritat amb qui constitueix una severa amenaça per als dos partits dinàstics. Clar que, ho farien amb la seua altra amenaça a nivell valencià, Compromís?
El temps contestarà i ens envellirà.