Acefàlia: virtut o defecte?

Publicat el 26 de març de 2018 per adriamomporuiz

De vegades, mentre fem qualsevol activitat ens venen al cap pensaments que en són totalment aliens, típica situació de qui viu entre rutines i actes mecànics. A mi em passa inclús llegint el periòdic: primer notícies del país, després alguna internacional (evite els despropòsits de Trump) i per últim algun article, entrevista o crònica, tal volta sobre algun tema més amable. De sobte comence a pensar mentre passa la notícia, com si la llegira un subjecte distint a mi, per exemple en la centralitat que ha caracteritzat sempre el periodisme. En el nostre ambient, els periòdics sempre són de Madrid o Barcelona, en els Estat Units, Nova York, en Regne Unit, Londres, etc. És més, independentment del caràcter més o menys centralista d’un país, la premsa sempre està fortament arrelada i exclusivament localitzada en la capital, periòdics locals apart. Això és un assumpte que algú deuria tractar.

El meu, però, no és aquest, sinó un altre en què he pensat mentre reflexionava sobre la centralitat del periodisme, mentre llegia una notícia alhora que també pensava en la llista de la compra. Es tracta de la importància de les capitals per als moviments polítics, del signe que siguen, eterna meta màxima de qualsevol líder o partit que s’estime el seu bon nom per a la història. Fins i tot cert moviment centrífug, marcadament anticentralista fins el punt que és la seua pròpia essència, incorre en el monopoli de la capital per qüestions fàctiques.

És obvi que parle de l’independentisme català i el paper de Barcelona. Si el poble català vol ser visible, és més, si vol que les seues demandes es tinguen en consideració com a cosmopolites, modernes i inclusives, llavors dignes, necessita la seua gran ciutat, la seua eixida, o porta, a la resta del món, una metròpoli que sol ocupar entre la vintena i trentena posició en el rànquing de ciutats globals (sempre per davant de Madrid) i que suposa que, si un grup de manifestants, més ben dit una milionada, ocupa la Diagonal, tothom ho sabrà en uns pocs segons. En canvi, com s’hauria vist en, què sé jo, Vic? Algú s’haguera adonat? Quants mitjans estrangers o nacionals, quants estrangers en sí, amb mòbils i twitter, li haurien donat visibilitat? No vull especular, però crec que és palès que Catalunya necessita Barcelona. Ara be, fins a quin punt Barcelona és la simple porta d’eixida d’un catalanisme més arrelat, per tradició política, en ambients rurals o ciutats menudes, i on comença a ser el motor, en tota regla i a tots els efectes, d’aquest mateix catalanisme? S’hi reflecteix o s’hi crea? Només cal acudir als fets, passejar per Barcelona i veure les banderes dels balcons, o la gent parlant.

Els valencians podríem tindre un problema en aquest sentit, mancats d’una capitalitat, primer, tan forta i global com Barcelona, i segon, conscient de ser capital d’un país. I açò és molt elemental, per començar. No vull, però, tornar a la ciutat hanseàtica de Fuster i tractar-la com un inconvenient, un entrebanc, almenys, per a la presa de consciencia dels valencians com a poble. Com que soc de províncies, o millor dit de comarques, avorrisc el centralisme i confie més en un periòdic, per no abandonar el tema inicial, que parla des de tot el país i per a tot el país. És per això que mire, o vull mirar el caràcter acèfal del País Valencià com un avantatge, o una virtut, almenys -que també pot ser desavantatjosa, un punt de partida vers un país altament descentralitzat, interconnectat i divers en la seua consciència però unit en la seua identitat. Ser valencià no ha d’identificar-se, ni des d’ací ni des de fora, amb la Ciutat, com sol passar amb els espanyols i les seus pel·lícules que sempre transcorren en Madrid, o com pensem nosaltres dels francesos i la bohèmia parisenca o els anglesos i la City. D’haver patit un monopoli de la “valencianitat” en mans de València i la província, podem passar a una “competència perfecta”, si se’m permet l’analogia, en què no només tots siguem valencians, sinó (i açò és el que importa) que tots governem i capitanegem el país.

Afortunadament,  comptem amb un territori altament urbanitzat i una amplia xarxa de ciutats mitjanes, com Alcoi, Alzira, Xàtiva, Castelló, Sagunt (i no incloc Alacant i Elx, que sense ser capitals presenten xifres i trets propis d’aquestes, pel context). A més a més, els nostres pobles, el nostre camp, no és, ni de lluny, remot i despoblat, ans ple de vida, relativament ben connectat i, és clar, centre neuràlgic del valencianisme (pense en Sueca). No parlem de la dimensió considerable de molts d’aquests pobles, econòmicament dinàmics i amb una bona situació lingüística i identitària, com Ontinyent o Albaida. I açò és el que ens interessa. El moviment valencianista rau i parteix del poble i la ciutat menuda, i tants pobles i ciutats menudes constitueixen tota una capital. Estem en condicions de construir el nostre país des de les perifèries cap al centre, i no a la inversa, amb totes les implicacions que s’hi deriven. Estem en condicions d’emprendre el moviment valencianista pel nostre compte, el de les comarques, i lliurar-nos definitivament de la passivitat, àdhuc hostilitat, d’una capital que ens ha impedit desenvolupar la nostra identitat, monopolitzant-la i desvirtuant-la en clau ja no regional, sinó local i provinciana. Estem en condicions d’articular l’activitat dels nostres partits i associacions, els periòdics, ràdios i televisions, els mítings, les trobades, per què no les seus d’aquestes plataformes, de nord a sud i d’est i a oest, sense oblidar la capital, sí, però sense dependre’n ni detindre’ns-hi. Impulsar el valencianisme des d’aquells llocs on realment té força i una bona base, aprofitant les xarxes i els nous mitjans de comunicació i interacció, que ens alliberen, definitivament, de la dependència de les seus i institucions oficials, tradicionalment focalitzades en el centre.

Caldria afegir una cosa més, en relació amb les oportunitats reals de popularitzar mundialment el País Valencià com a tal i les nostres demandes. Si be Barcelona és la ciutat catalana que més estrangers i turistes atrau, fins a quin punt ho és València? No compte amb les dades però sí amb l’experiència d’haver passejat per les nostres platges, i el que veig és una afluència d’estrangers massiva i repartida arreu del territori, almenys el litoral. Dit en plata, ens veurien els mateixos anglesos en Cullera que en València, i això és important. Fins i tot en el més petit dels pobles, comptem amb presència internacional que, entre bany i bany, sempre podrà prestar-nos atenció, preguntar-se per aquella llengua amb què estan escrits els cartells i les quatre barres de les banderes, curiosament tan paregudes a les que lluïen els manifestants catalans per la BBC. Aprofitar un turisme que ha desenvolupat àvidament l’Estat espanyol, justament per a rebel·lar-nos contra el seu centralisme, espoli econòmic i maltractament cultural. Irònic, no?

Aquesta pot ser, i considere que ha de ser, l’estratègia d’un valencianisme amb gran potencial, però entrebancat en les dificultats que presenta la situació social i política de València. Qui sap si, fent ús de la imaginació o la perspectiva de futur, depenent de l’optimisme de cadascú, les grans manifestacions valencianes tindran lloc en l’horta, el nord o les comarques centrals, i no en el carrer Colom.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.