No encara, per si algú s’ho ha cregut

S’ha parlat molt aquests dies de la possibilitat d’un avançament electoral (o alguns han airejat molt la hipòtesi). Per les impressions dels experts, hi desconfie ja que, segons diuen, la gran quantitat de compromisos que encara romanen pendents en l’agenda del Botànic, així com l’absència de raons que justifiquen el canvi, per no parlar de la més que previsible necessitat mútua que tant Compromís com el PSPV es professaran si volen tornar a governar, ho descarten de ple. Tanmateix la llengua humana és més llarga que no sembla, i tots sentim la necessitat d’expressar la nostra opinió de tant en tant, o molt sovint, o tots els dies. Jo no sóc menys humà i per això m’aventure a parlar-ne, espere que amb lògica i raciocini.

Sens dubte la “singularització del procés electoral valencià”, que diu el president Puig, és un desig molt anhelat pel valencianisme des de temps ençà, més que no una sincera proclama socialista. Sens dubte, en un futur que confie pròxim, seria magnífic anar a la nostra, i més encara, que tots ens presten atenció, com a subjecte independent que pren unes decisions determinades amb una transcendència que tothom reconeix, com en Catalunya o Euskadi. Sens dubte no ara, en plena efervescència espanyolista i dretana, en què qualsevol procés electoral és susceptible (i de fet, ho serà) de contaminar-se de discurs anticatalanista, xenòfob i, en fi, tot això que s’estila. Però ho seria molt més de tindre lloc aïllat en el temps, i encara amb major contundència si hi afegim la singularitat territorial: el País Valencià amb la seua eterna àuria catalanista. Tot just en un moment en què els grans mitjans recuperen la retòrica del bipartidisme, això sí, amb la incorporació subalterna de Ciudadanos i el bell espectacle que ofereix debades, l’atenció de l’electorat no repararia en les opcions pròpies (valencianistes, dic) més que en les crítiques funestes que li dedicarien els altres de tant en tant, perquè ningú oblide el perill de l’imperialisme nòrdic. No, la política valenciana no està preparada per a un cicle electoral propi, perquè encara no té una política pròpia consolidada o, almenys, madurada. Els nostres processos, discursos i tempos estan construint-se, i requereixen temps. Si no, el que viuríem no seria un cicle particular com el de bascs o catalans, sinó una avantsala del panorama espanyol, com el dels andalusos. Els partits d’àmbit estatal s’hi llançarien com a famolenques feres a copar el debat, i eclipsar-ho amb assumptes estrictament espanyols, amb la buidesa i arcaisme que sol definir-los.

Paradoxalment, a hores d’ara el valencianisme ha de passar desapercebut fora de les fronteres autonòmiques, i centrar-se en monopolitzar la política valenciana, cosa que està fent amb un èxit considerable. Ser un més entre tot el ramat de comunitats autònomes espanyoles, a ulls del pastor que no ens prestarà atenció, doncs, mentre passem la pubertat i guanyem múscul per alçar-se de la taula, un dia no molt llunyà, pegar-hi un colp i reclamar espai propi i diferenciat. Significa que llavors no ens atacaran i intentaran absorbir amb el seu joc retòric? És clar que no. Significa que estarem més o menys blindats.

I entretant, sona la rèmora del dopat PSOE de Sánchez…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Discursos incendiaris per a societats inflamables

Un comentari m’alarma. L’absència de rèplica, és més, la continuació entusiasta de la conversa amb la participació de tothom –o quasi, comença a preocupar-me seriosament. M’adone que allò que havia interpretat per un piulet innocent (no per manca de mala voluntat sinó de lectura) és més profund: un pensament latent en el cor malalt de tota una societat, apareix davant els meus ulls, en una calmada vesprada. Una sensació. Una por canalitzada per unes elits malintencionades. Un buit omplert per la culpabilitat de la minoria invisible. Són dies foscos en què una terrible realitat, profundament personal, intrínsecament social, està conquerint els nostres amics, companys de faena, veïns, familiars. La realitat xenòfoba, mixòfoba, islamòfoba, també homòfoba, anticatalanista en l’esperpèntic cas espanyol, antifeminista i, no sé si me’n deixe alguna, ens antany hui més que mai, en els darrers anys.  Darrers anys en què, n’estic convençut, estem experimentat un nou canvi d’era, des d’un temps d’imaginària tranquil·litat i confort, d’extravagància en certa manera, a un temps de profunda angoixa i incertesa, ara sí extravagant amb tota la contundència del terme. Potser Bauman em rebutjaria aquesta –possiblement desencertada- visió de canvi, i diria que la portem experimentant des de fa molt més temps. Jo, però, parle des de la meua curta perspectiva vital, i el meu humil afany d’opinar.

I és que s’hi deriva una reflexió al voltant de la responsabilitat o, millor dit, irresponsabilitat dels polítics i esferes de poder econòmiques. Una reflexió sobre la creació i elaboració científica de problemes, amb finalitat electoral. Si la millor manera d’evitar un problema és no esmentar-lo, talment poden crear-se’n de nous simplement esmentant-los. Si abans no calia focalitzar enemics amb tanta cruesa, les circumstàncies ho demanden ara, mirant-ho des de l’òptica d’un depredador polític que s’aferra al poder a ultrança, fins i tot amenaçant el propi sistema en què se sustenta. La defensa sincera dels principis democràtics i de la noció legalista de les nostres elits, interessava fins fa ben poc, perquè augurava el manteniment d’un statu quo agradable, en què les buides societats occidentals podien canalitzar eixe buit a través d’una simpàtica banalitat televisiva. Què passa, no obstant, quan genera majors rèdits electorals conduir aquesta terrible realitat pel camí del populisme, un populisme que posa en dubte aquells pilars constitucionals, que paradoxalment adopta el nom de constitucionalista, i que no s’adreça sinó a la destrucció dels propis valors democràtics, en nom de les esferes de poder que ja no se’n beneficien?

Com dèiem amunt, no són estranys els problemes de nova planta, que miraculosament apareixen en les portades un desafortunat dia, penetren en el sentir col·lectiu i esdevenen demandes socials, confeccionades en les cancelleries o, més sovint, en els gratacels de grans companyies. Només cal una dosi, ben regulada, de notícies sobre arribades “massives” d’immigrants, perquè la immigració esdevinga un tema polític d’actualitat i d’imperiosa resolució. Resolució en què sempre guanya l’opció més dretana, més negativa, més irracional, perquè qui fa la malaltia té la vacuna. I així, una massa que es pensa mobilitzada,  a alerta, preparada per a assaltar els cels, opta sense saber-ho pels mateixos cognoms de l’anterior statu quo, però amb altres noms, més radicals, més ferotges i més terribles, sempre amb el reial títol de la legitimació democràtica. Si açò podria donar lloc a una reflexió ulterior, sobre la ceguesa multitudinària i el desinterés cap als afers que realment determinaran el futur de la humanitat, no és assumpte que m’hi interesse. És problema, de fet, dels gran humanistes que intenten buscar alternatives a l’humanisme, obviant que, mentrestant, segueixen vivint en una societat determinada, encara, per uns preceptes profundament arcaics. Tan arcaics com uns polítics revenits amb cara jove i aspecte amorosit, que recondueixen el votant per un nou camí, més profitós, basat en el discurs negatiu, en la pseudo-nazi ira, en l’odi prehistòric per salvar-los d’unes pors massa modernes.

I de la nit al matí, societats no gens respectuoses, ni pacífiques, ni idíl·liques en cap sentit, però almenys apaivagades, desperten el pitjor que hi ha en elles. El malson torna dissimuladament amb una exitosa campanya electoral, i la major esperança que queda és esperar que l’autodestrucció a què conduïsca tot aquest despropòsit, vinga acompanyada d’un foc implacable, que ho creme tot fins a les cendres, i que hi ressorgisquen flors en primavera.

Fins que un dia arribe, de bell nou, l’estiu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Com millor pitjor

En certa ocasió vaig sentir dir que, algunes persones, necessiten la malaltia a fi de tindre algun motiu de queixa, algun mal pel qual poder lamentar-se i suplicar commiseració. Una equivalència exacta ofendria, però, els valencians necessitem ser així, en aquest moment concret i d’una manera específica.

El gran triomf del govern del botànic no ha sigut aprovar un decret de plurilingüisme tombat per la justícia metropolitana. Tampoc no ho ha sigut netejar les institucions de corruptes. Ni reobrir els mitjans públics en valencià. El gran mèrit que tothom li deu reconéixer, al meu parer, és haver revolucionat el discurs polític valencià. Una revolució gairebé imperceptible per a uns ciutadans subjectes, encara, a l’opinió de la premsa de Madrid, que no ha pogut trobar suficients fal·làcies anticatalanistes capaces de debilitar Compromís. Fins i tot han recorregut a acusacions de corrupció! Ells! Però una revolució, al cap i a la fi, consistent en desplaçar els cleveages de la política valenciana de l’eix esquerra-dreta tradicional, a un eix centre-perifèria que havia de conduir-nos, progressivament, a una presa de consciència generalitzada sobre la situació valenciana i, en última instància, a un enfrontament (no m’atrevisc a dir en quins termes ni magnituds) amb l’Estat, que en cap cas cedirà a les seues demandes ni buscarà un consens abans que siga massa tard. En suma: tot pareixia previst.

I entre previsions i esperances en forma d’enquestes electorals, una jugada política des de Madrid ens ha truncat els plans. Com sempre. I és que la censura a Rajoy ha fet fóra el nostre filó, dient-ho amb poca estima. El gran enemic, el malvat de la Moncloa, ha desaparegut sobtadament de les seues estances i ha deixat lloc a Sánchez, un home astut, un estadista que va posar en risc la certesa d’un lideratge a mitges, a fi d’obtindre un domini total del PSOE o morir en l’intent. Ara, quan els fusionistes de Sagasta pareixien condemnats a la irrellevància, i els sondejos els obviaven en favor de la prometedora dreta guay de Ciudadanos, una moció de censura sens dubte cultivada i preparada per a disparar en el moment propici, els situa de nou al bell mig de les portades i les esperances regeneracionistes. El PSOE  aparenta demostrar una alternativa real al PP, i és, de fet, un obstacle de formigó per al valencianisme. Un valencianisme que ha perdut la diferència amb Madrid, perquè governa en València amb la mateixa gent que ho fa allà. I així, quin enfrontament serà possible? Amb congruència partidista entre centre i perifèria, ja no caben els retrets ni l’oposició vertical, sinó una disciplinada obediència escalonada. Podrà dir la vicepresidenta (valenciana) que el govern espanyol ens margina i infrafinança, si el seu president (el del consell) acudeix als mateixos congressos que ells? Quin enemic li queda al valencianisme, si és el seu soci?

No vull pensar que açò ens condemna al silenci, i tampoc no és el que més em preocupa. Sinó la possibilitat real, que la sucursal valenciana dels socialistes espanyols millore els seus resultats en tant que ho facen en tot l’Estat, un cop demostrada la seua capacitat de fer oposició i de governar, en aquesta peregrina legislatura que comença. Potser ja no és tan segur que Compromís i Ciudadanos es disputen la primera posició, i que el PSPV torne a escena dopat de mocions de censura. I un cop allí, preferirà mantindre el pacte amb els nacionalistas que li resten protagonisme i emprenen, amb el seu suport actiu, el camí vers l’enfrontament amb l’Espanya nacional-catòlica? O optarà pel centro que li val tant d’oposició com de soci, alhora d’aplicar el 155?

La única esperança que em queda és la rivalitat entre Puig i Sánchez, i que Ciudadanos quede per damunt del PSPV en les pròximes eleccions, perquè aquest mai no pactaria en situació d’inferioritat amb qui constitueix una severa amenaça per als dos partits dinàstics. Clar que, ho farien amb la seua altra amenaça a nivell valencià, Compromís?

El temps contestarà i ens envellirà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Política efímera

El nostre és un temps veloç. En tots els aspectes. La vida, tot i ser més llarga que mai, la vivim a pressa. Els esdeveniments del món, del signe que siguen, són fugaços, impactants i, no ho sé cert, però diria que molt més transcendentals que fa, diguem-ne, un segle. No només els conflictes bèl·lics més localitzats i oblidats impliquen forces enormes i, sovint, desconegudes, que hi poden tindre diversos interessos decisius per al futur de la humanitat. També el més desapercebut invent, la més ínfima innovació tecnològica, abasteix qualitats cada cop majors, i poden esdevindre el punt de partida de tota una revolució. Pense en la robòtica. I en aquest context, no pot faltar la política.

Acudim a una era en què els esdeveniments, accions i tot allò relacionat amb la política, es precipita i desenvolupa en fraccions de temps progressivament menors. Jo parlaria d’una acceleració dels tempos. Els moviments polítics són efímers però potents i, si se’m permet, “destructors” quant a nivell de transformació i canvi relatius a la seua durada. Les formacions polítiques abandonen el vell model de partit de tradició centenària, en alguns casos amb un caire gairebé patrimonial, com un membre més del sistema polític. En el seu lloc opten per la plataforma ciutadana, la coalició multipartidista, fins i tot s’assemblen a espais per al debat i la participació, amb unes estructures tan flexibles que pareixen afavorir l’obsolescència programada, conscients de la variabilitat de cada situació política, social i econòmica, o de la volatilitat de les opinions i afiliacions partidistes. Al seu terme, la definició, el discurs, el programa d’aquestes organitzacions, varien i arriben a diferir entre els inicis i moments immediatament posteriors, tenint en compte que la seua trajectòria pot no superar la dècada. Una contínua metamorfosi. Tot açò es deu a l’acceleració incipient dels tempos.

Però allò a què em referisc exactament, és als lideratges, o millor dit el nou tipus de lideratge. Congruentment amb la velocitat que hem descrit, els períodes són més intensos i, pel major desgast que suposen, més breus. I tot va en línia amb l’avenç impressionant de la societat, els vaivens impredictibles de l’economia i la multipolaritat i complexitat del panorama mundial. La quantitat de canvis de tendència, d’alteracions en l’estabilitat econòmica, de moviments geopolítics (conflictes, aliances, ruptures d’aliances i realineaments) que tenen lloc en una legislatura, requereix una activitat inesgotable en el polític, una renovació contínua i exhaustiva, de discurs, de pensament i de visió. Totes coses que consumeixen, personalment i política. És inconcebible, en un polític actual (a l’alçada dels temps, dic) que siga capaç de romandre en la primera línia política durant més d’una o dues legislatures, o en ocasions, ni tan sols això. Dos anys poden ser mortífers, poden destruir una aliança i esgotar paciències i confiances recíproques, o resultar definitius en la carrera d’un polític. De segur que tots tenim un exemple en ment.  Personalment, crec que estan quedant arrere els llargs mandats de dècades, o la vella figura del líder suprem de la seua respectiva facció, dirigint-la durant anys i anys fins el punt d’arribar a una posició majestàtica, divinitzada, un caràcter insubstituïble i primordial sobre la resta, incapacitada per a rellevar-lo. Òbviament, parle de democràcies, i les eventuals relíquies que hi puguen sobreviure, desafiants a aquesta nova realitat, no són més que l’excepció fent la norma. Ho demostraran els pocs i assenyalats exemples que trobarà el lector.

Hi caldria afegir que, en conjunció amb aquesta acceleració dels tempos, l’autonomia creixent de la societat civil, el seu paper altruista i, m’atreviria a dir, iconoclasta, manquen el líder del seu atribut principal. És més, la societat es coordina tota sola a través dels molts mitjans que té a l’abast. Mentrestant, s’adona de les seues capacitats, la figura del líder es difumina (jo negaria que s’esborre) i la plebs ja no demanda un cèsar, sinó un servidor, un professional que ocupe l’escó. Una situació en la qual la funció del polític ja no és liderar, ans gestionar i representar en el sentit més estricte de la paraula.

Tot amb tot, ens adrecem cap a una democràcia més cívica i menys partidista. Sobretot, menys personalista. Si això és més democràtic o no, supose que depèn de la perspectiva individual i del major o menor romanticisme, però no hi ha dubte que obri un escenari complex, necessitat de maduresa i responsabilitat  col·lectiva. Algun exemple?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Acefàlia: virtut o defecte?

De vegades, mentre fem qualsevol activitat ens venen al cap pensaments que en són totalment aliens, típica situació de qui viu entre rutines i actes mecànics. A mi em passa inclús llegint el periòdic: primer notícies del país, després alguna internacional (evite els despropòsits de Trump) i per últim algun article, entrevista o crònica, tal volta sobre algun tema més amable. De sobte comence a pensar mentre passa la notícia, com si la llegira un subjecte distint a mi, per exemple en la centralitat que ha caracteritzat sempre el periodisme. En el nostre ambient, els periòdics sempre són de Madrid o Barcelona, en els Estat Units, Nova York, en Regne Unit, Londres, etc. És més, independentment del caràcter més o menys centralista d’un país, la premsa sempre està fortament arrelada i exclusivament localitzada en la capital, periòdics locals apart. Això és un assumpte que algú deuria tractar.

El meu, però, no és aquest, sinó un altre en què he pensat mentre reflexionava sobre la centralitat del periodisme, mentre llegia una notícia alhora que també pensava en la llista de la compra. Es tracta de la importància de les capitals per als moviments polítics, del signe que siguen, eterna meta màxima de qualsevol líder o partit que s’estime el seu bon nom per a la història. Fins i tot cert moviment centrífug, marcadament anticentralista fins el punt que és la seua pròpia essència, incorre en el monopoli de la capital per qüestions fàctiques.

És obvi que parle de l’independentisme català i el paper de Barcelona. Si el poble català vol ser visible, és més, si vol que les seues demandes es tinguen en consideració com a cosmopolites, modernes i inclusives, llavors dignes, necessita la seua gran ciutat, la seua eixida, o porta, a la resta del món, una metròpoli que sol ocupar entre la vintena i trentena posició en el rànquing de ciutats globals (sempre per davant de Madrid) i que suposa que, si un grup de manifestants, més ben dit una milionada, ocupa la Diagonal, tothom ho sabrà en uns pocs segons. En canvi, com s’hauria vist en, què sé jo, Vic? Algú s’haguera adonat? Quants mitjans estrangers o nacionals, quants estrangers en sí, amb mòbils i twitter, li haurien donat visibilitat? No vull especular, però crec que és palès que Catalunya necessita Barcelona. Ara be, fins a quin punt Barcelona és la simple porta d’eixida d’un catalanisme més arrelat, per tradició política, en ambients rurals o ciutats menudes, i on comença a ser el motor, en tota regla i a tots els efectes, d’aquest mateix catalanisme? S’hi reflecteix o s’hi crea? Només cal acudir als fets, passejar per Barcelona i veure les banderes dels balcons, o la gent parlant.

Els valencians podríem tindre un problema en aquest sentit, mancats d’una capitalitat, primer, tan forta i global com Barcelona, i segon, conscient de ser capital d’un país. I açò és molt elemental, per començar. No vull, però, tornar a la ciutat hanseàtica de Fuster i tractar-la com un inconvenient, un entrebanc, almenys, per a la presa de consciencia dels valencians com a poble. Com que soc de províncies, o millor dit de comarques, avorrisc el centralisme i confie més en un periòdic, per no abandonar el tema inicial, que parla des de tot el país i per a tot el país. És per això que mire, o vull mirar el caràcter acèfal del País Valencià com un avantatge, o una virtut, almenys -que també pot ser desavantatjosa, un punt de partida vers un país altament descentralitzat, interconnectat i divers en la seua consciència però unit en la seua identitat. Ser valencià no ha d’identificar-se, ni des d’ací ni des de fora, amb la Ciutat, com sol passar amb els espanyols i les seus pel·lícules que sempre transcorren en Madrid, o com pensem nosaltres dels francesos i la bohèmia parisenca o els anglesos i la City. D’haver patit un monopoli de la “valencianitat” en mans de València i la província, podem passar a una “competència perfecta”, si se’m permet l’analogia, en què no només tots siguem valencians, sinó (i açò és el que importa) que tots governem i capitanegem el país.

Afortunadament,  comptem amb un territori altament urbanitzat i una amplia xarxa de ciutats mitjanes, com Alcoi, Alzira, Xàtiva, Castelló, Sagunt (i no incloc Alacant i Elx, que sense ser capitals presenten xifres i trets propis d’aquestes, pel context). A més a més, els nostres pobles, el nostre camp, no és, ni de lluny, remot i despoblat, ans ple de vida, relativament ben connectat i, és clar, centre neuràlgic del valencianisme (pense en Sueca). No parlem de la dimensió considerable de molts d’aquests pobles, econòmicament dinàmics i amb una bona situació lingüística i identitària, com Ontinyent o Albaida. I açò és el que ens interessa. El moviment valencianista rau i parteix del poble i la ciutat menuda, i tants pobles i ciutats menudes constitueixen tota una capital. Estem en condicions de construir el nostre país des de les perifèries cap al centre, i no a la inversa, amb totes les implicacions que s’hi deriven. Estem en condicions d’emprendre el moviment valencianista pel nostre compte, el de les comarques, i lliurar-nos definitivament de la passivitat, àdhuc hostilitat, d’una capital que ens ha impedit desenvolupar la nostra identitat, monopolitzant-la i desvirtuant-la en clau ja no regional, sinó local i provinciana. Estem en condicions d’articular l’activitat dels nostres partits i associacions, els periòdics, ràdios i televisions, els mítings, les trobades, per què no les seus d’aquestes plataformes, de nord a sud i d’est i a oest, sense oblidar la capital, sí, però sense dependre’n ni detindre’ns-hi. Impulsar el valencianisme des d’aquells llocs on realment té força i una bona base, aprofitant les xarxes i els nous mitjans de comunicació i interacció, que ens alliberen, definitivament, de la dependència de les seus i institucions oficials, tradicionalment focalitzades en el centre.

Caldria afegir una cosa més, en relació amb les oportunitats reals de popularitzar mundialment el País Valencià com a tal i les nostres demandes. Si be Barcelona és la ciutat catalana que més estrangers i turistes atrau, fins a quin punt ho és València? No compte amb les dades però sí amb l’experiència d’haver passejat per les nostres platges, i el que veig és una afluència d’estrangers massiva i repartida arreu del territori, almenys el litoral. Dit en plata, ens veurien els mateixos anglesos en Cullera que en València, i això és important. Fins i tot en el més petit dels pobles, comptem amb presència internacional que, entre bany i bany, sempre podrà prestar-nos atenció, preguntar-se per aquella llengua amb què estan escrits els cartells i les quatre barres de les banderes, curiosament tan paregudes a les que lluïen els manifestants catalans per la BBC. Aprofitar un turisme que ha desenvolupat àvidament l’Estat espanyol, justament per a rebel·lar-nos contra el seu centralisme, espoli econòmic i maltractament cultural. Irònic, no?

Aquesta pot ser, i considere que ha de ser, l’estratègia d’un valencianisme amb gran potencial, però entrebancat en les dificultats que presenta la situació social i política de València. Qui sap si, fent ús de la imaginació o la perspectiva de futur, depenent de l’optimisme de cadascú, les grans manifestacions valencianes tindran lloc en l’horta, el nord o les comarques centrals, i no en el carrer Colom.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Conservadors i progressistes: història contra destrucció creativa

Quan es tracta d’història, conservadorisme i progressisme prenen significacions diferents a les de l’àmbit de la política, si és que hi ha alguna matèria que se’n lliure excepte la pròpia política, com diria Fuster. Així, trobem una dicotomia, no sempre incompatible, entre la preservació gelosa del patrimoni, i l’adhesió decidida al concepte de destrucció creativa. Però, de què parlem quan ens referim a aquests dos conceptes que, potser massa atrevidament, he decidit aplicar a l’àmbit de la història? I sense pretensió, s’hi planteja una nova pregunta prèvia: a quina història ens referim?

La història va més enllà dels llibres, els manuals i, ara també, les pàgines web on la meua generació ha saciat bona part del seu afany d’aprendre. La història es troba viva, present entre nosaltres, en cada pintura, partitura o edifici emblemàtic, sí, però més encara, la història l’advertim en l’edifici decrèpit i oblidat en un carreró qualsevol de la ciutat vella, en la capella més humil i, si se’m permet, menys “artística”, fins i tot en la porta de fusta corcada que ens relata els amors, els xafardejos i les violències de les moltes generacions que l’han creuada. És més, per a un romàntic la història creix amb la malesa que trenca les lloses del temple i corona les teules obertes a les inclemències del temps. I el romàntic, en la modernitat, ara ja líquida, és un conservador nat. Només ell sap que en la decrepitud hi ha tanta història com en l’esplendor de la catedral lluïda i relluïda o el temple rehabilitat amb reforços invasors. I, tanmateix, quin respecte es té per la primera? És més, quina consciència se’n té, considerant-la pretext imprescindible del respecte?

De fet, poc. Cada volta són menys en aquest món en contínua expansió econòmica els pobles verges i immaculats, sumits per molts anys en la quietud estanca de la tradició. I la tradició, quan parlem d’història (la dels romàntics, la dels conservadors), és deixar fer a la malesa, és no lluir la façana ennegrida de l’església, com a ferida de guerra que ensenyar orgullosa, ni intentar frenar l’acció dels anys en les construccions, que no destrueix, sino que atorga les sàvies arrugues de la vellesa, a mode de matisos, de retocs espontanis, de manera que la ximple casa blanca amb balcons austers, esdevé un vestigi de la història, amb una façana única i irrepetible per la grisor de la pedra pelada barrejada amb el verd de les molses, i pels balcons pintorescos per la seua inclinació reticent, com saludant els vianants però mantenint l’altesa de la vellesa. Allò que no va ser res, res especial, es torna valuós amb la decrepitud, com l’avi anònim que ens conta les guerres que mai no visquérem ningú més en el món. Un avi que no té res a fer en la modernitat, intrínsecament jove, i que és exterminat pel racionalisme utilitarista, per la ceguesa del progrés sense mesura, que en el camí al creixement econòmic s’obri pas a base d’enderrocar i destruir, de substituir les construccions centenàries per colossos de formigó, condemnats a l’espontaneïtat perquè són fills d’un monstre que els devorarà quan deixen de suposar una novetat. I així, saludem els progressistes i la seua destrucció creativa, que més enllà de Schumpeter pren una nova dimensió: la renovació constant de les construccions per altres més “eficients” i “millors”. On hi havia una vella barraca amb flors en l’esplandit de les finestres, irrepetible per haver sigut construïda sense plànols ni enginyeria, només amb l’anhel restaurador de generacions, l’especulador planta una torre metàl·lica que s’erigeix amb altivesa en cim urbà, fins que una rèplica més alta la supedita a l’oblit, tal Empire State amb Chrysler. I pel camí, desapareix la decrepitud, l’obsolescència, la història. Els progressistes guanyen.

És la realitat, visible amb un sol cop d’ull, en els centres emblemàtics del progrés. En Manhattan, l’anglòfon edifici de rajola roja deixà pas al paisatge puntegut de l’Art Déco, i aquest al geomètric horitzó de les torres de cristall. Altrament, els carrers industrials londinencs on la boira del Tàmesi es fonia amb els barrets dels creadors de la modernitat, ara sucumbeixen al seu avenç imparable, encarnat en gratacels d’inspiració transatlàntica. La City inigualable esdevé un mimetisme patètic. Tan sols queden, en els subterfugis del primer món, els darrers reductes de la tradició, de la bellesa en plena esplendor, verge, que no ha sigut violada amb cirurgies renovadores, ans cuidada amb amors restauradors. Són els pobles de la mediterrània més pobra, des de l’esquerpa orografia siciliana fins les planes castellanes, les mil·lenàries aldees gregues o les vil·les mudèjars que sobreviuen a l’altra banda de l’Estret. Són les pobles oblidades de la muntanya cantàbrica, en línia perfecta amb les nacions que hi habitaren, o els indrets que, per estar enclavats entre muntanyes, resten indemnes a l’urbanisme enlairat dels Països Catalans. Allí on el progressista economitzant veuria una manca inacceptable de destrucció creativa, allí on tombaria les cases ruïnoses per fer noves avingudes, allí on destruiria els abancalaments de murets de pedra superposada en àcrata ordre, i arrasaria el terreny per fer una fèrtil i acollidora plana, allí mateix, els pocs conservadors que queden veuen història.

I perdem la partida.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quan els mitjans justifiquen la fí

La fi justifica els mitjans o els mitjans justifiquen la fi?

Perquè no fer trontollar la visió tradicional maquiavèl·lica canviant el subjecte? I perquè no destruïm, de passada, l’argument que suscita, o suscitava, l’acció política? Hom  s’adona, tard o d’hora, que resulta difícil aconseguir que un mitjà siga raonable i acceptable a través de la finalitat a què s’encamina quan, atenent Bauman, vivim en un mon on tenim tots els mitjans possibles al nostre abast, i tanmateix no hi ha fi a la vista. En què basar-nos, doncs? Els mitjans queden desprotegits per l’absència de la seua fi, volàtil, etèria, inexistent. La vella veueta fantasmagòrica que guiava el poder tirànic queda invàlida… o potser no?

Estem cada cop més acostumats a fer coses, a actuar, a veure com els altres actuen o, altrament, a no fer res en absolut, sense pensar en les conseqüències futures ni la seua transcendència més allà de la immediatesa. No podem veure més lluny car no hi ha horitzó: està emboirat. Davant d’aquest panorama, les regles del joc canvien, s’inverteixen, i si es depraven o no, no ho puc dir amb certesa.  I és que l’acció humana ja no té camí, sino que l’improvisa a cada pas, i la destinació –en cas que la tinga- serà acceptada o no segons la dificultat de la travessa. És com un pastor que condueix el ramat a través de benèvols prats i planes fèrtils per a arribar a un riu brut i mig sec: les ovelles no volien eixa aigua, però, ben mirat, els ha costat tan poc arribar-hi, que siga quin siga el resultat ha valgut la pena perquè el cost ha sigut mínim. En canvi, si haguera triat les muntanyes més escarpades, amb cims estèrils i rocosos, unes ovelles descontentes necessitarien el millor dels rius, el més clar, el més fresc i tranquil per tal de veure’s complagudes, això, en cas que el trobaren. És un risc que el pastor no vol córrer.

L’ésser humà de hui, i en especial el polític, actua com eixe pastor: val la pena tant d’esforç per una meta que, així i tot, no tinc assegurada? Potser siga millor aquest caminet pla i senzill que em conduirà a un destí mediocre, però segur, i sobretot sense patiments innecessaris.  El que compta no és la fi, incerta i borrosa, sino quins i quants mitjans cal emprar per aconseguir-la. D’aquesta manera, un mètode fàcil, que no requereix complicacions ni riscs, pot arribar a exalçar un premi hilarant, avorrit, insatisfactori; mentre que un de complex, perillós i llarg pot inclús desprestigiar la seua finalitat, restar-li tot l’atractiu precisament per la dificultat d’abastir-la. I l’acció política, com a espill i reflex més humà de la situació humana, ha elegit el camí pla, pavimentat i senyalitzat.

Ningú sap on van els actes polítics ni si van enlloc. Tan sols importa quins són, com ens beneficien a curt termini o quant  d’esforç costen. Si els mitjans són justificables, precisament per poc exigents i complaents, també la seua fi estarà justificada. Les ovelles restaran contentes amb l’aigua fecal. La legitimat i sacralitat de la fi ja no salva cap tipus de mitjà, com en aquells temps passats en què les idees legitimaven el pragmatisme, paradoxalment…

Quina ovella voldrà pujar l’escarpat vessant buscant l’excel·lència de les aigües quan la mediocritat està temptadorament disponible?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Radicalismes

En els temps de la concòrdia i la moderació, quan la retòrica del consens triomfa i les posicions laxes, intercanviables, s’imposen, proliferen els radicalismes. Qualsevol tertúlia desvela un parell de radicals, a les manifestacions, es veuen a munts, i sota les pedres, n’ixen cent-mil. Però, què és el radicalisme? Tot i que seria més adequat plantejar què és un radical, definir l’atribut pel subjecte, ja se sap, aquell senyor uniformat d’estereotips barbuts, passejar-lo per un camí de tètriques comparacions i trobar, qui sap, algun homòleg que s’hi senta identificat. I és que com deia, son temps de moderats, de defensors acèrrims de la relativitat de les idees que, al capdavall, acaben per sentenciar veritat en mà, que tot allò que diferisca de tan sofista paradigma són sentències. I les sentències són cosa de radicals. Jo diria que son temps de mitges tintes, de ni sí ni no, de lloar el contrari sense discutir-lo amb gaire gana i convidar-lo a l’acollidora casa de la convergència, amb una palmadeta a l’esquena i un subtil tolere el que penses però no ho compartesc. I remarque el tolere, lluny del respecte que implica entendre i, per força, escoltar i, van plegats, debatre. I així, on estan les conclusions? Potser s’hagen perdut en el tortuós camí de la no-bel·ligerància, en l’ardu esforç de no discutir, en la maníaca obsessió d’evitar la confrontació com si comportara, intrínsecament, hòsties i bales? En què quedem, si se suposa que som civilitzats parlamentaristes?

Quan la discrepància esdevé radicalitat, es contradiu l’efemèride del consens, que és la diferència en les posicions, necessària per a obrir el conseqüent debat que resoldrà la disputa. O tal volta no la solucione i tot reste igual, no obstant, importa això després del plaer de la tertúlia? Pareix que, d’això, només en gaudim ja els amants de la sobremesa. Cruel paradoxa! Som exactament els radicals a què em referia, barbuts o no, nosaltres que per arma només tenim un puro i un cafè. I mentrestant, els convergents, galants de moderació i pacifisme, vexen el desertor que s’atreveix a discrepar de la no-versió oficial, de vegades opten per fer la gràcia i li donen les pastetes sobrants amb què acompanyen el seu no-debat, i esperen amb somriure perniciós que “madure”, és a dir, que és “modere”, és a dir, que opte per no discrepar i descobrisca les virtuts del silenci. I després els parlaments serviran com a cambres de meditació!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vellesa líquida

Pareix que estigueu tots sords quan parle, vos penseu que soc estúpid per no saber manejar un mòbil d’eixos.

Què ha sigut d’aquella vella i arrelada convicció en la saviesa de l’experiència i la maduresa dels anys? Potser hui la vellesa ja no és la cúspide de la vida sino el descens cap a la mort pel vessant més decrèpit i erm, a diferència del fèrtil i suau de la joventut, de la muntanya de la vida?

És palesa dir que durant tota la història de l’ésser humà, els ancians regiren el pensament comú de la comunitat, en foren exemple i guia, partint de la premissa que els anys viscuts, amb tantes penes, desenganys i experiències, havien enriquit el seu coneixement i ennoblit el cor, feble, però virtuós. I igualment evident és que la transformació, funesta o gloriosa, de la humanitat, les seues societats i els seus mitjans de vida, havia d’alterar irreversiblement la jerarquia del saber i els paràmetres del respecte. La comunitat governada pels consells de savis, els més ancians d’entre tots, guiada pel xaman com a sabedor de molts secrets, i inspirada en els actes dels avis com a guardians suprems del sentit comú i la moral, ja no és vàlida quan cada generació naix i mor en dos mons radicalment diferents, fins i tot oposats en algunes ocasions. El que es coneixia com a principi universal i fou aprehés així per algú quan era jove, es troba en decadència i amenaça amb caure quan els seus fills van rebent els nous coneixements de l’època, i arribada l’hora dels nets, ja és inexorablement colgada en el cementeri del descrèdit i l’anacronisme en favor de noves creences, infal·liblement superiors. Quin vell, doncs, podria ser escoltat i tingut en consideració quan és incapaç, humanament incapaç, d’adaptar-se a canvis tan fugaços?

Mentrestant, una joventut iconoclasta, posseïdora de les habilitats i instruments més innovadors amb què engendrar altres encara més moderns, és conscient que la ceguera dels seus avantpassats deixa en les seues mans el lideratge del món, que fa servir com a amo despòtic i autoritari, desesperat pel la ignorància dels seus súbdits i justificat per la seua supremacia intel·lectual. A l’altra banda queda l’ancià oblidat en una cadira, atemorit per una realitat desacreditada i enganyat per uns principis ja inútils, clamant oïdes comprensives o una mort dolça.

En aquest panorama, inestable tan prompte com noves generacions agarren el timó, s’esvaïx l’antiga premissa que sap més el dimoni per vell que per dimoni, i resta com a epitafi d’aquella cosa antiquada que és la vellesa, ara ja prohibida. Prohibida com en el vuit-cents fou la joventut, i molt més la infantesa. Llavors el xicot volia tindre barba i ser tractat com a senyor major. Ara, en canvi, l’home madur lluita contra el rellotge vital per paréixer jove, amaga les arrugues sota roba juvenil, desterra pel camí el criteri propi bastit durant anys en favor d’un altre que no comprén perquè ni tan sols hi creu, simplement busca el favor dels amos, els joves, a fi que no l’envien a la residència de l’ostracisme. Així és com aquest mimetisme desdenya el procés d’evolució social, l’escala generacional es trenca i naix un dubte que caldrà respondre si no ho fa el temps: potser els joves, després d’una cruenta lluita contra els pares a fi d’aconseguir llibertat d’experimentar i buscar fórmules pròpies de vida i pensament, en què han acabat per subordinar-los (inintencionadament), es queden ara sense allò que servia com a referent i historial, per més que siga per a combatre’l? Al seu torn, podria aquesta escissió entre el passat i el present causar una futura involució social, amb els fills perduts i sobrecarregats amb la tutela sobre els pares, tornant sense adonar-se’n als rols anteriors amb la displicència d’uns vells sense memòria?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari