Ulisses20

Nosaltres hem començat el curs amb l’alumnat de secundària d’una manera especial. Bé que havíem de cercar maneres diferents, si volem aconseguir objectius diferents. Com va dir aquell pedagog, si volem resultats diferents, hem de fer propostes diferents, que no podem repetir sempre el mateix. L’escola també va d’aqueixa manera. Enrocar-se a repetir esquemes, a fer la classe sempre igual, a utilitzar els mateixos recursos un any i un altre, no pot encaretinar l’alumnat, ni tenir-lo atent, ni interessat. Fins i tot, ni tenir-lo adotzenat, amb aquella repetició de repeticions. Els petits gestos, la mínima acció envers alguna cosa diferent ja pot somoure l’aire, i fins i tot provocar un sidral. Això mateix ha passat avui amb Xavi Castillo, a l’escola. Vam convidar-lo a inaugurar el curs, a triar quina representació fóra més adient, a partir de l’humor, la ironia, el llenguatge fluïd, ràpid, que domina tan a la perfecció (deixeu-vos d’addictius tipus Buenafuente), a partir d’un motiu senzill, d’un gest… amb el Xavi tens l’èxit assegurat, i el bon humor, i un llenguatge que al jovent, i als mestres, els arriba directe i efectiu, sense trampa, sense embuts: ni monyes ni grenyes… Xavi Castillo cent per cent, o gairebé al cent per cent. 
El riure com a teràpia, com un convit a pensar l’escola, per convertir l’educació en coneixement, en estudi, sí, en participació, però sense perdre el sentit de l’humor ni el pessic d’ironia, i de joia, que ha de viure l’escola cada dia.