Ulisses20

Però no fem forat. O no en fem gaire. O no en fem com voldríem. Així que anem plegats després de fotre’ns la paella, mon pare, empar i jo mateix. Ell porta sandàlies, perquè té una ferida al dit gros del peu i no pot posar-se sabates. Per solidaritat, jo l’acompanye amb les sabatilles de ser a casa. També per comoditat. Empar em diu de tot. Plou escassament, però me n’adone que les sabatilles han perdut part de la protecció en una de les soles. Fan un paper brutal, per anar a votar fins i tot. L’ambient és desmaiat, a les taules, de deixar passar la riuà cap a la dreta i l’extrema dreta. Com és que tants treballadors voten la dreta?, em demanarà el xiquet més tard. En el cas valencià no ho sabria explicar. Supose perquè els asseguren un treball, no miren pèl, ni color, a València això de la dreta és un cas paradigmàtic que no passa enlloc. Malgrat la corrupció, la deixadesa, les males arts, la ruïna a la qual ens han portat. Res no importa, almenys com nosaltres interpretem el que passa, a valència. Ací el canvi era un altre, però a valència no hi ha canvi, com si no passés res. Tornem a casa parlant d’això i d’allò, ens parem davant aquella casa gran del carrer calvari, mon pare diu que ací hi havia un forat perquè entraren els gats. Afig que la gata gran de casa fa temps que no ha tornat, que de segur que s’haurà mort, amb dotze anys llargs, potser va anar a morir-se a ca paquita, diu, i continuem cap a casa. Baixes?, em demana: no, em quede a casa, li he d’explicar uns conceptes sobre economia, al xiquet. Una mena de deures sobre demanda, mercats, bancs centrals, bancs a seques… No, si el pitjor encara no ha passat.