Ulisses20

Faig una classe a primària. Els propose d’escriure una novel·la, el primer text llarg de sisé, a les acaballes de l’etapa. Una novel·la de tres capítols, si més no (alguns obrin els ulls com si acabaren de despertar-se). Parlem de què volem, de com serà la història, de què escriurem, quins models ens faran de guia. Els demane que la novel·la tinga ànima, ganes, goig, passió…, vaja, que tinga allò que hi ha de millor en cadascú. Els protagonistes han de ser animals… Per la manera com em miren, la majoria van atrapant-se en el projecte que esbossem. Les mirades canvien quan els dic que tenim una setmana per a veure els fruits dels primers esborranys. Una setmana!, s’exclama algú com acceptant que els impossibles no són el millor argument. Una setmana, repetesc, i veuràs quin goig d’escoltar-vos llegint unes històries que han de tenir també sentiment; has d’anar provant-te: allò que no et faça el pes, que no siga el millor de tu, torna-ho a escriure d’una manera diferent. Ja sé que els he posats en una cruïlla, que això és un desafiament. Però no en veig cap que es mostre desanimat.

Acabe la classe i me’n vaig a la cuina. Agafe una granera, el recollidor i me’n vaig cap a secundària. Seguesc un rastre d’ou, de creïlles, de corfes i de papers per terra (no fa ni mitja hora que han vingut a esmorzar). És ben bé un camí. Es hora de pati i, a mesura que vaig dient-los ‘bon dia’, vaig recollint les brutícies que vaig trobant. Hi ha mestres que em diuen que, a això, no s’hi val, que han de ser ells que ho han de replegar. És veritat, ho crec fermament, que massa vegades l’escola prepara futurs votants de la dreta i de l’extrema dreta, per tant com són de consentits, malcriats, amb pitjors vicis. Però això és una tàctica, que tampoc no sé com acabarà. Vaig entrant en cadascuna de les aules per dir bon dia, és l’hora del seu pati i s’estan com s’estan. N’hi ha un que imita Fuster: —Mestre, dir bon dia ja és fer filosofia!, somric. Faig que algú lleve els peus de la taula. En una classe, algú solta un rot atronidor. Es pensa que m’enfadaré molt, que m’enfadaré un poc, o que no m’enfadaré gens. S’ha escapat corrent. Sap que això que ha fet és lleig, de poc estil, ho dic així als altres, que en eixe moment m’escolten i esperen una resposta més agressiva. Continue agranant, faig agafar algun llibre de terra, alguna llibreta, i vaig explicant com m’agradaria tenir l’espai de feina, l’aula comuna, si la volem convertir en un espai de coneixement. Em miren atònits (és boig, deuen pensar).
Són dues realitats avui d’un mateix centre. Dues mirades i moltes mirades diferents.