Vicent Andrés Estellés
“Baralle el temps. Conec el cep del temps
concret i ocult per la lluita i la ràbia.
Tinc el secret, ocult i cast, del temps.
Pregonament la muixeranga arriba
amb els tambors amarats d’una sang.
I tots els temps se m’esdevenen temps
Un pregonat foc incendia Xàtiva
i l’encobert el maten al meu poble.
El palleter cridava en un cantó:
qui és aquest i per què clama i crida?
País em sé i em sé poble per sempre,
veig arribar el rei Jaume a la seu,
de cos present i tot voltat de torxes.
Amb lentes passes ran del riu arriben,
homes que fan dibuixos a les coves.
I ja veig ara la protuberància,
el bult solar, sexual, del Mondúver.
Aquest, aquest, aquest és el país
del qual jo em sé fill i fidel per sempre.
Per un estiu de calor i terrasses
pugen, a Elx, clares veus del Misteri;
vida i metall, mirall al·lucinat,
la nit dels nards, preponderant les veus.
Atarantat arribava a la balma.
I veia, fosc de pols les Germanies
i un Estellés penjat del molt trist pal.
I seria, aquest, el meu principi brusc?
La meua clara voluntat de poble?
Ho pense, ho mire, i darrerament
em sembla tot coherent, raonable.
Oh aquest país declarat i indomable!
M’arriben veus fondes de sang i de pols.
M’arriben veus de clars canyars invictes.
Propugnen, altes, una ortografia,
—molt més, molt més: la lexicografia—
que mire, estrany. I me’n torne llavors!
Torne a les veus de la terra, calentes,
pedra cremada, terra al·lucinada,
i veig, propicis, focs de Catalunya,
i per la mar foc de les Balears.
Oh quan serà! Oh pàtria enterrada…
Qui gosarà traure el ferro encolat,
déus mutilats d’una marxa comuna?
El català que raone i escric
m’aclarirà noms i fum en uns murs.
sonata d’isabel, Obra completa 10, 3i4, València, 1990
el dia i l’any del centenari