Ulisses20

Anit vaig veure l’espectacle Coral Romput, al teatre Principal de València.

Avance que jo sóc de Coral Romput, possiblement un dels millors llibres d’Estellés, si no és que l’és, el millor de tots amb el de meravelles també. Però això d’una cosa millor també és elàstic, com explicava Martin Amis a Tren de nit. Marina Alegre diu Coral Romput, gairebé complet. Cal dir que cal tenir una certa preparació, i els valencians comencem a tenir un cert ofici d’escoltar poesia, encara lluny dels russos, és clar, des que recitem estellés d’uns anys ençà, però Coral Romput demana ofici, de lector i de públic. De saber escoltar pacient aquesta joia de llibre, un pensament llarg, una vesprada de diumenge, que depassa el miler de versos: la ciutat de València, la infantesa, la mort de la filla, la il·lusió d’un viatge a Itàlia, la fam, la postguerra, el camp de Burjassot, el trenet de Paterna de Llíria de Bétera, la serra de Portaceli, el cementeri, els nínxols, el iaio i el nét, el ventre de la mare, tot plegat des de l’estudi del poeta, una cambra petita on entren tot de sirolls de ciutat, els ferros de l’ascensor, els veïns, el taf de barcelona, i grècia, i roma, i unes joves de roig de blanc de verd, i la boira (no recorde si maria va llegir aquest encant de la boira), Portofino i Capri, i la mare, i Isabel, i els carrer de la Pau i Sant Vicent de fora, Europa i Beniferri,  tot plegat una tendresa oculta no exempta de tristesa… Mentre vaig escoltant Marina Alegre sé que el nostre país és elevat i culte, només per aquest llibre Estellés ja mereixia l’olimp, aquest regal que ara la societat civil li retornem amb escreix per tantes nits i nits escampades retrobades entre els pobles, malgrat les dificultats, els entrebancs, aquesta postguerra que no s’acaba mai, que no s’acabarà mai a València, si no som capaços d’aterrar el feixisme mental i físic, que s’ha ensenyorit dels valencians.

El mestre Ovidi Montllor va dir Coral Romput, el va enregistrar, és un testament poètic de lletra, veu i música. Marina Alegre li posa gest, mirades i complicitat, fa somriure el públic en moments claus, pocs, molt pocs, poquíssims, perquè Coral Romput és un colp fort al ventre, aquest malviure valencià de passar-les magres, una realitat que és tristesa, una tristesa enfeltrida que ens va robar l’alegria per anys i anys, i encara si la veiem passar sense abastar-la, l’alegria de viure. Marina li posa actualitat i modernitat, al Coral, sense perdre’n l’essència, ni la virtut ni l’Estellés de carn i os, i nosaltres ens admirem, d’ella i del poeta, ens posem drets per aplaudir-la, a ella, al marc chornet i al gerard marsal, al poeta estellés que hem reviscut durant cinc quarts a l’escenari, a tocar, que veiem ara mateix al seu estudi de casa, entre quatre parets i una taula, i un grapat de terra del cementeri, mentre sentim el trenet que ve de bétera i passa per burjassot, i cada cop que passa això, ens consignem, com fan els beats cristians, perquè nosaltres som d’estellés, del Coral Romput, i a partir d’ara també de marina alegre. Hom escolta Coral romput i no s’estranya que Patti Smith o Lou Reed també el volgueren llegir en públic, “Oh la lluna, o les illes assolellades”, aleshores recomanaria que Marina Alegre passés pels claustres de mestres, pels instituts, de poble en poble, perquè tothom n’aprengués de llegir, de dir poesia, perquè tinguérem el do d’admirar-nos, que som capaços, d’aquesta lliçó universal, Coral.

“Aquest és el meu lloc. jo dec romandre ací,

entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.

Portofino, Ischia, Ponza, Capri, Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ràvenna…”