Ulisses20

L’absència també és un públic que compta en els actes públics, culturals i polítics. L’absència en una manifestació o en unes eleccions compta tant com la presència. Anit, per exemple, a l’ateneu de Bétera vam celebrar la Nit Estellés del centenari. Per bé que hi havia públic, en les dues parts de l’activitat, l’absència era notable. Molt grossa, afegiria. Entre més absències que vaig descomptar, em ferien els mestres i els professors d’institut. Dalt o baix, en un poble de vint mil habitants llargs, ha d’haver-hi uns quants centenars de mestres. I milers d’alumnes. Hom els atribueix als mestres d’escola  la responsabilitat de la lectura, com a poc, i també la responsabilitat social, el compromís ètic i moral, dirien a Finlàndia. Si vosté no té un compromís ferm pel seu poble, per la cultura, per l’educació, no pot ser ensenyant, així que el convidem a plegar. Així de segurs es mostren a l’escola finlandesa. Ací, entre els valencians, contaminats de l’esperit de derrota espanyol, qualsevol pot arribar a mestre o ensenyant d’això i allò. Per això mateix, l’any del centenari Estellés, centenars de mestres i professors de literatura i llengua no només no conviden els alumnes a llegir, a escoltar el poeta: ni ells mateix no tenen la barra de participar-hi, com actius entusiastes d’un poeta excels, de Burjassot, com qui diu, veí nostre. Així que la vergonya és grossa i grotesca, perquè no podem deixar de pensar a mans de qui són ara els xiquets que aprenen, i els joves, que són els futurs lectors, o no, d’aquest país. Ser els futurs no-lectors també seria gros.

Sí, les absències compten una barbaritat en actes tan significatius, i hom pensa que la causa és perquè som a mans d’una ignorància espanyola que s’ha fet ama, i nosaltres els valencians encara sense revoltar-nos. I ves que vam viure de nou una altra nit única, de poesia i de música, anit.

Ho vam dir divendres, que vam tenir convidada una jove professora anglesa, que treballa al Queen Mary de la Universitat de Londres, Charlotte Byrne: en els anys trenta del segle XX, les mestres republicanes aleshores tenien idees molt avançades, naturistes, anarquistes, llibertàries, eren mestres d’un pensament més lliure que no tenim ara, i estaven veritablement compromeses amb els alumnes, amb la feina de mestres però també compromeses socialment i política. Ara mateix, el vuitanta per cent dels mestres ni els arriben a la sola, a aquelles dones. I no us penseu que això els preocupa gaire. I a mi potser que tampoc no m’hauria de preocupar gaire. Em fot pels estudiants, pels xiquets i els joves que tenen xixarel·los en comptes de mestres, per això la vida va com va, dins i fora de l’escola, també a Bétera.

Potser en el segon centenari del poeta la cosa haurà canviat, ja no caldrà llegir els salms del revés, per vore si trobem aquell pensament lliure i altruista d’aquelles dones mestres, tan valentes i coratjoses. Moltes van ser afusellades, exiliades, empresonades i llançades fora de l’ofici. A l’escola franquista es van quedar els mestres més inútils i incapaços, aleshores. I encara sembla que dura la substitució, per com passen algunes coses…