Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Vares velles: 20 anys batollant

Vares velles és un disc extraordinari d’Al Tall. Ara l’aprofite per explicar-me la meua història particular, una ullada als meus últims vint anys, lligats a l’Institut i al Camp de Túria. Avui, amb uns altres companys, he de dir unes paraules. Parlaré de la meua història, perquè gairebé la meitat de la vida he sigut això, soci d’aquest Institut, que vol dir moltes hores de treball, de dedicació, però també d’amics. Durant aquest temps he escrit molt sobre diverses coses: els pobles, la gent, les persones, algunes amb nom propi, el paisatge…, n’hi ha papers que conserve, com n’hi ha que els he perdut. En tot aquest temps he fet grans canvis: em vaig casar a Olocau, hem tingut un xic, m’he fet soci d’una cooperativa d’ensenyament, i també vaig escriure algun llibre, entre altres affeccions… (recorde l’extraordinari incendi del 92 a la serra Calderona, hi van cremar 10.000 hectàrees, que es diu prompte, i vam estar tres dies apagant foc. Algunes de les persones que he conegut amb més produnditat ara mateix són un referent. Hem passat molt de temps preparant exposicions, llibres, revistes, enganxant o repartint publicitat sobre cultura…, encara avui continuem fent-ho. En aquests vint anys la comarca ha canviat completament, com nosaltres, i n’hi ha una part, de la comarca i de nosaltres mateix, que no tornarà. Res no serà com abans. He deixat de fer unes coses per fer-ne unes altres, la vida és una tria sens dubte, i aquell 1988 una colla de Bétera vam decidir de comprometre’ns amb aquest projecte, amb un afany de posar-nos al dia sobre tanta cosa. Un institut d’estudis deuria tenir gent de l’estudi. A la nostra comarca n’hi ha a grapats, de gent feta i de gent que encara estudia, però nosaltres, l’Institut, no passem d’un centenar i mig d’amics. D’ací unes hores he de dir alguna cosa sobre tot això, al públic que vindà a veure el concert d’una magnífica orquestra, Consolat de Mar, amb músics de molt de prestigi i de reconegut virtuosisme. Encara no sé què diré, perquè m’han deixat tres minuts per explicar-los, pam amunt pam avall, vint anys de la meua vida. Tres minuts. Potser que faré un acudit, que serà més breu. Potser que deixaré anar algun detall i prou, no siga que em passe com a aquell que va estavellar-se contra un carro carregat de sacs de garrofes: l’home portava també les canyes de batollar, i com que penjaven per fora del carro un bon tros, havia penjat un drap, perquè es veieren de lluny:
–Pero, home, que no ha vist el drap? –li demana el carreter a l’accidentat.
–El drap? –s’exclama el desgraciat–, no he vist el carro, com anava a vore el drap!
No sé si nosaltres tampoc no hem vist el drap, o el carro, en tots aquests anys. Potser que serà això que explicaré demà, la feina tan important dels oculistes ara que anem fent-nos grans. Doncs això, bona nit, i per molts anys de continuar batollant.



  1. Evidentment que estàveu massa “preocupats” passejant per la Calderona i sabotejant les iniciatives que aleshores es feien des de Llíria. Hipòcrita!

Respon a knockoff handbags Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent