València segrestada
Baixe a València, malgrat que cada vegada em costa més de decidir-me. El metro s’atura tres vegades enmig del túnel, ara sí que em valdria dir allò de ‘fosc com una gola de llop’, tres vegades s’atura premonitòriament, sense arribar a divisar l’estació: aqueixa foscor em recorda el traspàs d’aquelles víctimes, fa cinc anys, que Cotino i companyia es van traure del damunt, cap responsabilitat, no cap. Aquella foscor en el no-res. Finalment puge a la superfície, carrer de Colom, Juan de Austria, Barques, carrer de Moratín, tinc la sensació de ser en una ciutat il·legal, impúdica: imputada. Tot de delinqüents que viuen com si res, en aquestes terrassetes, prenent la cervesa; per cert, n’hi ha qui ja dinen. És que ja són les dues. El president d’aquesta ciutat està imputat per un delicte de suborn impropi (!). N’hi ha més imputats de corrupció, n’hi ha consellers que desviaven els diners que havien d’enviar-se a ONG’s per comprar patrimoni, pisos o coses semblants. La xafogor dels delinqüents es respira en l’ambient, m’ho sembla: diuen que som la ciutat més endeutada, l’ajuntament de València depassa xifres astronòmiques d’endeutament, però no passa res. Ací, en aquest ajuntament, els regals a polítics s’han declarat propis, supose, per això que no han imputat encara ningú. I tota aqueixa gent de les terrasses, de les botigues, que passen el carrer de Sant Vicent, han d’estar contentes de tenir la ciutat imputada, amb els seus màxims representants polítics, sense vergonya ni ètica, fent-se l’aperitiu: unes olivetes i uns cacaus, però res que els porte a dimitir, a presentar les seues credencials davant l’autoritat competent. Ells són l’autoritat, imputada però competent per continuar barrejada entre creminals del cas Gürtel, emmidonada d’això i d’allò que encara no han dit, amb una suposada trama de finançament il·legal o coses pitjors. Ací no dimiteix ningú, perquè tenim una democràcia tan fràgil i vulnerable, que qualsevol xitxarel·lo mancat d’intel·ligència fa el que fa, fins i tot arriba a ser president dels valencians, vorejant i festejant amb la delinqüència, però no passa res. Ací gairebé mai no passa res.
Arribe allà on havia d’arribar, davant hi ha el campanar de Sant Miquel, Santa Caterina…, dine -diuen que és un dinar de treball-, me’n torne un altre colp al metro, ara pel carrer de Sant Vicent, cap a l’estació de la plaça d’espana. Continue tenint aquella sensació del principi, de visitar una ciutat segrestada, entrenada a delinquir, en favor de polítics i de mediocres. I cada colp em costa més de decidir-me. Aquesta vegada el metro fa via sense parades inoportunes, Sorolla per Jesús (requiest cant in pace), Safranar, Sant Isidre… Quina pena, la ciutat.
Bé, ja ho heu aconseguit. Paco Camps, cau… Se’n va. S’ho deixa estar. Dimiteix i el dimiteixen. Què? Estareu contents, no? Per què… jo si ho estic! Hui és un bon dia. Brinde pel nostre país! Salut.