València, a pixar al carrer!
El cinc d’abril parlava d’una ciutat que feia goig de passejar, però anit la cosa em va semblar un miratge. El canvi, per espectacular, per la impressió rebuda, ens obligà a fugir corrents. Del carrer dels Catalans, de Cavallers, plaça Manises, convent de la Puritat, plaça la Marededéu, plaça Saragossa i carrer la Pau, el curt itinerari fins al cotxe, tot d’olors es barrejaven amb una xafogor de límit, d’arrencar a córrer. La pudor d’una ciutat brutosa, anit, la ferum de carrers pixats, de parets, de portes i brancals convertits en quadres i serveis del jovent noctàmbul, es convertí en insuportable. Hi havia tanta gent en aquelles dues places, joves sobretot, als carrers, preparats per pixar a les cantonades, al jardinet, que ens va semblar que caminàvem per aquells vells, atrotinats wàters de les escoles velles, quaranta anys enrere al poble, amb tot de moscardes, de papers de colors dubtosos, d’higiene invisible, malgrat que l’arribada a la lluna ja era una quimera; però la vida terrenal no perdona. Collons, passada la mitjanit, València no perdonava: vam eixir escopetats, lluny d’una ciutat de misèria, almenys en aquella hora i en aquell espai.