Una nova lliçó de l’ateneu
Anit vam tancar el festival Folkestiu 2024, que tant havia costat d’ordir enguany, després d’un debat llarg sobre el programa, el pressupost, els ajuts que no arribaven, que no arriben, i el neguit necessari amb la gent fidel, els músics sobretot, les veus, els socis de l’ateneu, i encara tanta gent com s’hi ha fidelitzat a una de les propostes d’estiu més lúdiques i fermes sobre la música tradicional. A Bétera amb l’ateneu.
El debat, si l’haguérem de transcriure, ocuparia un llibre, així que només podem felicitar-nos, i felicitar la direcció del Folkestiu. L’escola de cant de Bétera va obrir la llauna, i ho van fer rebé, sinyors, sense exagerar-vos; com avança aprendre el cant valencià, i com ens emociona d’escoltar vells i joves. La nit de divendres, després de sopar, el Sarau va elevar la plaça a off-categoria de les places festives i més fermes dels valencians. Si la plaça del Mercat ja ha guanyat amb els anys, en convertir-se en un referent democràtic, i lliure, en favor dels drets humans, divendres 19 de juliol, com van dir Moixino i Hilari, dues de les veus protagonistes, juntament amb la de Lurdes i Xavi de Bétera, entre més que van cnatar i ara no em sé els noms, per deixar-hi testimoni van dir: «si voleu saber què és una plaça de festa viva i intensa, veniu a Bétera, a la plaça del mercat, per la música d’arrel, per la tradició, pel ball —quin regal que tres-cents balladors encomanaren un goig tan extraordinari!, vinguts d’arreu del país, el sud, el nord, la comarca, del pensat i fet de bétera… La rondalla la Comarcal, amb seu a Agullent, va aplegar i convidar músics d’ací i d’enllà, de Muro, de Xàtiva, de Gandia, de Llíria…, i vam viure de cap i de nou, un altre moment únic. “Volem tornar”, deien, i nosaltres, a l’ateneu, hauríem de fer mans i mànegues perquè siga així. Perquè el goig d’allò viscut ens ajuda a mantenir l’ànim, sens dubte. Per molts anys a tanta gent com ho ha fet possible. A balladors, veus, músics, organitzadors i tant de públic com va aplegar-se a la plaça per viure-ho.
El Folkestiu enguany ha retut homenatge a la companyia de teatre Pepeta Ricart; i Pep Ricart en va fer la lloa, una altra lliçó de teatre, de vida, a l’escenari i a la plaça, i després el reconeixment a Miquel el Canonge, i un sainet que segons com, hom va dir que mantenia viva la llengua: la fermesa que explicava l’actor en una dona amb cinc fills i una casa enmig, que treia temps per oferir i dirigir un sainet setmanal, un cada setmana!, i els sopars populars, i la rifa, i els llibres, i les samarretes Estellés, i encara la invitació d’un grup colombià que ara tenim de veïns. Ausaes Bugaes va posar la cirereta, i uns quants balladors que no es van atemorir de ballar malgrat els més de trenta graus anit, a la plaça. Despenjar teles, cartells, agranar, recollir, plegar, comptar, alçar la casa… I encara anit ja començàvem a parlar del folkestiu dos mil vint-i-cinc.
—Volem tornar!
O seria millor “volem tornar-hi!”
Per molts anys, que ho volem fer i volem ser.