Ulisses20

«…Caputxeta Vermella es despullà i es posà entre els llençols. Que estranya es veia la seua àvia sense camisa de dormir!

Li va dir:

-Quins braços més grossos tens, àvia!

-Són per poder-te abraçar millor, menuda.

-Àvia: quines cames més grosses!

-Són per córrer més de pressa.

-Àvia: quines orelles més grosses!

-Són per sentir-te més, menuda.

-I quins ulls més grossos, àvia!

-Són per veure’t millor.

-Àvia: I quines dentasses!

-Són per menjar-te millor!

I dient aquestes paraules, aquell Llop malvat es llençà sobre la pobra Caputxeta Vermella i la devorà sense gota de llàstima.»

Hom podria pensar que la realitat que vivim no s’assembla gaire al conte de caputxeta; sí, teniu raó, justament no s’assembla gaire perquè la nostra realitat és més dura encara, i el llop, el ramat de llops que ens devoren, són pitjors que no els podem imaginar, perquè són tan reals i malparits que deixen el conte en la banda de les dolceses no descrites ara mateix.

Ahir van venir els llops a passejar-se per paiporta, estarrufats talment els amos del món, guiats i custodiats per cotxes oficials, en passar per un carrer net, preparat expressament perquè pogueren lluir els ullals, davant les ovelles. Però ves que caputxeta es va deixondir de colp, inesperadament es va revoltar contra la llopada: no ho esperaven, el rei destronat i els presidents de la fava i el fesol, que el poble se li llancés a demanar-los explicacions: amb la cua entre les cames, van pegar a fugir socors ajudeu-me: traieu-me d’ací, malparits!, udolava el llop que es va quedar amb gana de lluir la cresta i fer-se l’amo del món valencià. I tota la còrrua d’inútils va pegar a fugir per on havia vingut. I els mitjans espanyols es queixaven dels valencians —aquests tampoc no ho esperaven— que s’havien revoltat i es negaven a ser devorats un altre colp: però com!, bramava espanya, que els valencians no volen ser devorats pels nostres reis i jutges, on s’és vist!

Mentre tot això passava ahir diumenge, a migdia, em van passar un mòbil i allà hi havia per vídeo-conferència la mestra Rosa, una de les mestres fundadores de l’escola, passant-nos els ànims als mestres, encoratjant-nos a continuar, a deixar l’escola neta, naturalment. Ací també me vaig emocionar, perquè tots dos, ella i jo, ens vam reconèixer com si tinguérem trenta anys menys, joves i coratjosos com aleshores. En favor de l’escola i de la llengua. Ai, la llengua, sembla que en situació d’alarma, n’hi ha qui pensa que la llengua dels valencians no serveix per demanar auxili, per comunicar un compte d’ajut, per sol·licitar més col·laboració: fins i tot l’ajuntament de picanya se n’oblida i es passa a l’enemic, a la llengua dels llops, dels que voldrien devorar-nos sense gota de llàstima. Quin cabàs d’incapaços, mare! Com si cinquanta anys d’escola no serviren per salvar-nos: a vore si vindran els espanyols, a explicar-nos com es fa  la ‘o’ amb un canut.

Sis dies després tenim un equip de voluntaris formidable, i el mestre josep, que ha pogut eixir de torís, continuem sense aigua: visca la ume, els milers de militars, el rei, i els altres coiots… Així que rentem amb l’aigua estancada dels soterranis, amb l’ajut de les bombes. Sort que maria, una mare viverista, ens ha enviat uns treballadors amb un tractor amb cisterna de tres mil litres d’aigua neta a pressió: els homes han estat jo no sé quantes hores ajudant-nos a rentar, a netejar l’escola. Demà tornem!, perquè avui hem aconseguit de buidar gran part de l’aigua estancada a l’aulari de baix: hem baixat a peu pla: oh, mare, quin desori! mobles, armaris, instruments, eines, màquines, tamborets, les aules de tecnologia, plàstica i teatre ja no hi són: hem acabat de fang fins al capdamunt, així que, quan hem parat, n’hi havia que en portava pels set forats del cos: aleshores l’un treia malles, un altre bragues, un tercer samarretes o banyadors, tot de peces eixutes que la gent agraïa com si hagués descobert el tresor d’alíbabà. Un altre crit d’alarma ens ha fet eixir corrent al camí de l’escola; el trànsit que havia descobert aquell pas -un dels pocs entre picanya i el món- s’havia col·lapsat: hem hagut d’obrir tots els patis durs de l’escola i deixar passar els cotxes: després han anat eixint els de l’un sentit: cap a alaquàs, i després, els altres cap a picanya, no sabeu quin sidral, els crits, els renecs, i encara semblava que la culpa fóra nostra, que volíem atendre tothom i tenir ales per començar a volar per damunt els núvols: ahir havíem adobat el pàrquing gran, per rebre ben prompte les famílies, però no sabeu com ha quedat ara, després del xafarranxo. Sandra els haurà dit, alegreu-vos vosaltres, que teniu cotxe, malparits, que els nostres són allà a l’infern!

Avui també ens ha visitat la premsa. Oh. Cal explicar al món què passa, perquè el món escolte en mans de qui estem els valencians, a dreta i esquerra.

En tancar l’escola, he apropat sandra i  jordi a la rotonda d’entrada a picanya, el sidral de nou en aquell indret no millora de cap manera: és la porta de l’infern de Dant: jo me’n tornaré pel camí de riba-roja, a cercar botes d’aigua i granotes de treball: no en trobaré cap, però després al poble em proveiré de material per demà: veuràs quin regalot que portaré a l’equip. Jo me podré dutxar a casa amb aigua, fins i tot amb aigua calenta, tindré llum, sopar calent, i un café que farà el miracle final… allà als pobles de la zona zero, tot això encara és una utopia en molts barris, sis dies després, no saben quants dies més durarà l’angoixa, molts, la gota i la indignitat d’uns equipaments i infrastructures de tercer i quart món, si són a compte d’espanya.

-Però, tu, per què expliques tot això cada nit?

-jo?, jo?, 

aleshores recorde estellés i el seu coral romput, uns versos…