Ulisses20

Sis del matí a masdenverge, a l’ampolla, al delta, també a vinaròs i ulldecona. Nosaltres pugem en un cotxe i fem cap a l’arc de triomf, a veure com acabarà aquest viatge de retorn del president puigdemont. A uns minuts de les nou una gernació encercla l’arc, protegit per moltes mans i mirades curioses, expectants, n’hi ha qui amb llàgrimes als ulls, l’home que tots esperaven, set anys si fa no fa, arriba, puja, xarra, baixa i desapareix. la gernació crida independència i canta els segadors, que és un  himne ben parit, no com el nostre valencià tan caspós i erràtic, i aleshores pels altaveus demanen de fer un cordó humà que protegisca el president fins al parc de la ciutadella, baixem lluís companys mentre les càmeres i milers de mòbils segueixen aquella processó d’homes entre els quals hom espera vore el president, n’hi ha qui diu que sí, que hi és, que l’ha vist, però només el cabell blanc, les ulleres, l’americana… intueixen que el veuen, ho endevinen, perquè cert cert només és que arribem a la porta del parc i ja no ens deixaran passar, si no vas acreditat, un mur policial ho impedeix, nosaltres pugem a la barana de ferro per vore què passarà ara, fem fotos, cantem consignes, veiem espentes i més consignes, i molta gent gran que canta i s’espera sense complexos fins a la independència, fins que puguem dir i trobar-nos de nou, visca la terra lliure, catalunya, valència, les illes… però on és el president?, ningú no ho sap dir del cert, l’han gafat?, l’han retingut, ha anat a fer un mos?, un ruixim?, nosaltres sí, ja tenim una certa edat i necessitem ruixar i esmorzar, pugem de nou per lluís companys, entrem, pixem i esmorzem, i després trobem el nostre periodista preferit, ens saludem, ens abracem, fem comentaris d’allò que ha passat, del que no ha passat, del que suposem que ha passat… la gent s’atura a saludar-lo, se’n fan fotografies, l’animen a continuar, pugem per sant joan, cerquem consell de cent, agafem el cotxe, passem per plaça catalunya, per universitat, sant antoni, i en descarregar l’home principal enfilem el nostre retorn particular, però és impossible, perquè els mossos han posat gàbies a les eixides de barcelona, que també és en obres, i aleshores el desori és descomunal, sort del programa de conducció, que ens va dirigint quins carrers o barris o avingudes no s’han de passar si voleu evitar el caos que és barcelona, un calvari d’embussos, controls, gàbies, accidents, davall de trenta-cinc graus de sol a ple, un aire condicionat que no funciona i encara sort d’una nevera portàtil amb unes quantes ampolles d’aigua. De quina cosa servirà tot això?, per a què?, o fins i tot per què?, oh, si m’ho demaneu és que no ens entenem, que juguem esports diferents o no poseu els drets humans per damunt de tot, però ho resum això: per l’esperit, sinyors, per ser nosaltres, i agafar un aire nou que ens ompli el lleu d’esperança, ara que els vents ens són força contraris, i ves si farà anys d’això, com explicava anit en la lectura Stefan Sweig al món d’ahir. Els vents, quins vents!