Ulisses20

«Ens entrava a ratxades l’olor de pa calent dels tres forns comunals barrejada amb altres, de palla, de cellers frescos, de bestiar de llana, d’alfàbregues (no hi ha a Olivel finestra ni finestró sense el seu test d’alfàbrega per espantar els mosquits).»

Sembla que a l’Aragó també plantaven alfàbegues, segons que explica el protagonista de la primera part d’Incerta Glòria, per evitar els mosquits; n’hi ha com una devoció a l’alfàbega, pel perfum que desprén però, sobretot, per la seua lluita contra els mosquits; però jo no n’estic gaire segur de la seua eficàcia, gens ni miqueta, realment. A Bétera hi ha la festa major, i l’alfàbega és protagonista principal, més encara que els homes i les dones (això de les dones, ja es veurà on arribarà, que va agafant més força com més va). Però les festes i els costums canvien molt, amb els anys canvien una barbaritat, i allò que atribuïm a una època ancestral, centenars d’anys?, milers?, no depassa els trenta o quaranta, els setanta màxim. Els valencians som exagerats, sens dubte, i quan ens pregunten per alguna cosa que ens afecta, o ens importa, o pensem que ens importa, aleshores traiem tota la nostra ràbia i orgull: “això s’ha fet així de tota la vida, fa milanta anys!”. No fa tant de tot això, en realitat, però com ens agrada adobar-ho d’aquesta manera, amb el milanta, de tota la vida, d’ençà dels íbers, o potser som capaços de dir que Adam i Eva ja duien alfàbega… Som uns exagerats, els valencians, com n’hi ha pocs al món. I la festa de Bétera també és un bon exemple. Per cert, ja podem fer grans les alfàbegues, de rècord, però els mosquits, ailàs!, juguen en casa igualment.

En un altre moment excels de la novel·la (allò excels per hom no ha d’ésser-ho necessàriament per vosaltres), sempre en aquesta primera part de tantes històries com van adobant-la, una altra protagonista, Olivela, explica la gran rentada de roba que necessita la seua casa dos colps l’any —ella viu en un castell—, així que han de tenir una gran provisió de roba, i gent que puga encarregar-s’hi. De petit, molts dones baixaven a les fonts de Bétera que hi havia a l’Albereda a rentar, a fer la bugada, a llavar. Fa uns cinquanta anys. Les rentadores elèctriques encara no eren habituals, així que el costum era baixar a la font (a les tres fonts que n’hi havia), encara molts pobles valencians conserven els llavadors. A Bétera no n’hi havia llavador, però hi havia les fonts… i també n’hi havia dones que s’hi dedicaven, a llavar la roba d’altres, com un ofici, que havia d’estar tan mal pagat com vulgueu pensar, i era una feina ben dura, llavar damunt les llosses de rodeno. La protagonista, Olivela, ama del castell d’Olivel, explica l’organització de la bugada al seu casalot, no parla amb detall de les llavadores, ni dels seus problemes, ni d’aquell viure estret, tan pobre que devien patir. Ella que coneixia bé l’estretor i el patiment, malgrat que hagués pogut ser una actriu de primera, o una narradora, fins i tot una activa feminista de dretes, no diu res d’aquelles dones, només que llavaven la seua roba i la dels xiquets… I nosaltres, quan vam començar a rentar cada setmana? I a rentar-mos? Cada setmana, sí, però cada dia? Veieu com som d’exagerats!

«L’hivern en aquest país és tan llarg… La tramuntana fa uns udols que no s’acaben mai, l’aigua es glaça als rentamans dels dormitoris. Si aleshores una no té un celler, un rebost, un graner i a l’entrada del castell una pila de llenya com una muntanya, i grans armaris plens de roba blanca per a l’hivern… Perquè aquí no fem com a Barcelona; aquí no rentem la roba cada tres o quatre dies o cada setmana; aquí, com que la rentem al riu, a l’hivern no podríem fer-ho. Aquí la rentem un parell de cops en tot l’any, a entrada de primavera  i a entrada de tardor. La carreguem en un carro o dos i la duem al riu, on les dones del poble pagades per això la renten tota. Durant una setmana o dues no fan res més. I ja pot pensar, per poder-ho fer així, quina quantitat de roba blanca cal tenir en una casa que s’estime! Perquè bé ens hem d’anar mudant de roba cada dos o tres dies; i anem apilotant la roba blanca en una de les golfes, fins que ve el dia de la gran bugada.»

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017