Un ministre que era una rata, però qui no l’era!
Han agafat un menistre espanyol que havia fet carambola amb el lladrocini. Era rata i tenia cara de rata, però era menistre d’hisenda espanyol, perquè els valencians tenim prohibit de tenir hisenda pròpia (primer robatori), i l’homenic havia fet una empresa amb socis per fer caixa i lleis i normes que els facilitaren robar a mans plenes. Cap sorpresa. Si ets espanyol i jugues en aquella lliga, això se’t perdona i avant, ells rics i nosaltres a pagar. Una altra cosa és que sigues català, perquè per molts menys, si ets català o t’hi assembles els jutges t’arruinen la vida. Fins i tot per penjar un cartell de llibertat te l’arruinen. Ara, de robar, els aspanyols poden robar tant com vulguen, ho porten als gens. No n’hi ha cap menistre espanyol que no haja robat, directament i indirecta. Cap ni un. D’una altra manera, haguessen protestat per l’infrafinançament valencià -que això és robar a l’escola, a la sanitat, al camp, als camins, al trens. També haguessen protestat, si pegaren en honestos, que cent mil milions d’europa destinats per al corredor mediterrani s’hagen gastat a madrit, allà a espanya, que sembla que tenen la platja de la malva-rosa i les arenes i les barquetes de bous, per això els diners del corredor mediterrani són per als seus túnels, pobrets els espanyols, que no saben com agrair-nos la sang i el lleu que els regalem (!). Doncs el menistre rata, i els seus amigots, feien xecs d’una quantitat pocavergonya perquè no els agafaren la trampa, sí, quatre-cents xecs, cinc-cents, mil xecs, durant anys i anys que roben, però mai no els passa res, als aspanyols lladres. Ni descobrint-los els quaderns on apunten qui cobra qui paga, els noms propis… No els passa res. Com als borbons, xa. Sembla que si no saps robar no ets bon espanyol. I els valencians no ho som, de cap manera.
-Avui he entrat tres-cents setanta quilos de taronja a la pelaora, gràcies al vent d’aspanya. A vint cèntims. Un altre robatori al camp i als llauradors, d’aquella hisenda que ells tenen tan apamada contra nosaltres. Avui és 14 de febrer, diada dels carteristes, malfactors, furtamantes i xoriços, ves si la cansalà no serà de pollastre.
-Vostè quin número de client té?
El vuit-cents llarg, responc, ves si n’hi ha que ens deixem robar i encara gràcies, que d’una altra manera la taronja es podriria en terra i se la menjarien els cucs, com a moatros quan ens morim.
ELS GOVERNANS HAN DE SER PRESONERS DELS SEUS DELICTES, SINÓ NO INTERESSEN.
Franco ja ho feia amb aquesta mateixa delicadesa, i sóm allà on érem.
Els jutges, els policies, els militars, als alcaldes, els governadors i, naturalment, els ministres de Franco tenien la impunitat assegurada i amb aquest detall estratègic, el dictador s’assegurava que els tindria sempre en el seu bàndol, presoners.
El detall més pervers és que si un ministre no robava, el canviava de seguida perquè era massa perillós tenir un alt càrrec gaire lliure.
Un governant que no necessita els favors de la impunitat, podria destapar l’olla i espatllar el negoci.
En una dictadura -com aquesta d’ara-, els personatges que governen han de ser presoners dels seus delictes, sinó no interessen.