La dita genuïna deia a robar a la Calderona, però aquell jutge va ser benevolent: ca, si són homes del partit, de dretes, espanols acèrrims, cerrils, diria, com poden fer res de mal! Aquest jutje sí que es va menjar el fetge dels penjats, de tants milions de valencians com ens hem quedat amb el cul a l’aire, el fill de puta: com es deia?
Després del Zaplana i l’altre, van venir els beatos, els paralímpics de la intel·ligència, els aprofitats, les vellardes, els ricots que en volien més, la notícia es va escampar enllà, que a València es robava tan fàcilment, tan àgilment, que fins i tot la justícia ho pemetia, el jutge malparit, recordeu? Com una decisió pot canviar el signe de les coses, fins i tot va venir el malparit del papa a traure’n tallada, i la infanta i el furtarín que diu josep guia, i el reiot, que ja feia anys que robava a valència i a mallorca, aquest legalment autoritzat per jutges, polítics i més mitjans: valència era terra de lladres, que fins i tot ho vam retransmetre per televisió i ràdio: una altra tapadora, uan empresa preparada per furtar a manta, a cabassos, entraven en camions a valència i s’ho emportaven, el bigots, però el blasco també, i els cotino, i els serafín, i la rita, fins i tot agafaven subvencions d’onegés, o subvencions europees, i quan no en quedaven, obrien els bancs, perquè ells mateix eren directors o executius, i au, quants en voleu, agafeu-ne més, no feu curt, els estornells cridaven uns altres estornells, voltors, mafiosos, i aquell jutge, home sí, el jutge que va començar a autoritzar que robar i forrar-se no eren el mateix, que la llibertat d’aquests homes era per damunt dels enregistraments telefònics, i quan van acabar-se els bancs, les caixes, la hisenda pública valenciana, van tirar mà de les nòmines dels metges, dels infermers, dels mestres, dels farmacèutics, dels professors d’universitat, vingueu a robar, cridaven, a valència no passa res, som els amos, som divins, som la maedéu de la rita tapà, agafeu-ne, agafeu-ne més, encara queden les nòmines dels funcionaris, dels llibreters, dles editors, de les escoletes infantils, de les cooperatives, de les ajudes al camp, de la indústria, quan en quedava, encara hi ha els fons de la seguretat social, i el cupon regalo, i la casa del xavo, i la finca roja, i la finca de ferro, sí, valència era inacable, insaciable, sempre n’hi havia, sempre, per convidar amigots a sopar… Com es deia el jutge? Perquè no hi ha endevinalla, ni moralina; la realitat és pitjor que qualsevol mala ficció, la realitat valenciana fa mal, a l’esperit i a l’ànima. I ves que l’església, responsable també del lladrocini, no solament ha mirat a una altra banda, ha ficat també la mà, n’ha cobrat en espècies, ens diners, en sumes importants del mateix pecat.
Caldrà començar a pensar com ens cobrarem l’ànima dels lladres, ara que el vampirisme es mou entre la literatura i el cinema, com els farem pagar l’infern on ens han portat. Perquè per voluntat no tornaran res, ni se’n penediran, ni admetran cap falta, al contrari, declararan que han dedicat la seua vida al bé públic, altruïstes i graciosos.
-No ens hauria de tremolar el pols en carregar les escopetes. No hi ha cap exemple, cap a Europa, d’un saqueig ordit i preparat d’aital manera i contundència; un país sencer birlat, sota l’atenta mirada i decisió personal d’un jutge, un de sol.
-Ah, i un dels amigots principal dels lladregots és president d’un estat europeu veí, que es pensa el llanero de la lliberat i els principis… Fotre, sort que un percentatge mínim són abusadors sexuals, que encara ens follarien pels set forats del cos.
Sembla una desproporció sumarial de juït en volta de un juït ràpid.
Un jutge falla a favor de que un Ajutament de un poble petit cobre 400.000 euros més d’IBI per la instal.lació de un parc eòlic que acabarà repecuntit sobre la enèrgia elèctrica que paguem entre tots.
Qui deia això de pobles sense fronteres?
Als jutges hi hauria que retallar-los la paga pública en proporció als seus disbarats públics.
Si voleu recordar com eren, als atles d’ornitologia (o al hombre y la tierra) podeu veure les imatges. Les blanques podran reemplaçar els puputs, però no esborrar-los. És, per posar un exemple, com en el cas Naserio, que encara que s’esborren les cintes, no es poden eliminar les hemeroteques, i ahí queden les transcripcions… És com per fer un llibre de frases cèlebres:
“Estoy en la política para forrarme”, Vicente Sanz (ex-presidente de la diputació de València pel PP en una conversa amb Eduardo Zaplana).