Ulisses20

Després de quatre dies de vacances se’ns fa difícil tornar a la rutina. Sobretot perquè no queden gaire rutines. Després de falles, queden les cendres, els morts, el dol, una Europa sense eixida, unes flors del mal poc visitades, un accident evitable, tretze o catorze vides sense retorn, sense nom ara mateix, i milers de refugiats sense refugi, ni esperança, ni nom ni res de res. N’hi ha que ja han fet balanç de les falles 2016, n’hi ha que preparen les falles 2017, a veure si recuperem un cert ritme de vida i tornem a la normalitat i tornem a les vacances…, en tres dies farem Pasqua, perquè avui ja hem fet Rams. Aquesta nit diuen que en aquell programa d’ovnis i malestars del quart mil·lenni hom parlarà dels bombardejos sobre el Maestrat, durant la guerra civil espanyola, m’ho ha dit un amic i company de feina, com que no tenim televisió pròpia, ni sembla que en podrem tenir mai, ens conformarem a veure què diuen els altres sobre nosaltres, sobre com es van acarnissar sobre nosaltres. Un diumenge complicat, difícil de pair després de la mort d’aquelles joves que tornaven de València i d’aquells xiquets que fugien de Síria, que continuen fugint sense vida. Avui mateix, els fallers del nostre poble han fet un reconeixement al Xiquet de Bétera, un dels millors cantaors d’estil de tots els temps, així que han tornat a vestir-se, han ordit les xarangues i han cantat un parell d’albaes en aquella placeta camí del cementeri.

He llegit uns quants capítols del llibre ‘La Pastora’, un deler que m’ha encomanat ‘La sega’ de Martí Domínguez, he cercat a casa Dublinesos, que no hi ha hagut manera humana de trobar, i ves que he regirat lleixes de llibres de doble fons, i he llegit Baudelaire, per preparar la nova sessió del curs de literatura universal del mestre Enric Iborra. Però res no fa canviar aquest diumenge, malgrat que siguen rams, en portes de vacances més llargues, ni la meua escassa fortuna per Baudelaire, que no que no puc… Ni ara ni quan era jove, em pesa massa i n’hi ha massa per perdrem altres coses.

«Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa,

quan la terra es trasmuda en una cova humida,

I el Temps se’m va empassant de jornada en jornada…»

Baudelaire, Spleen LXXVIII en versió de Xavier Benguerel