Tres quarts pa la festa
Acabem de viure una nit extraordinària a l’Ateneu de Bétera amb el concert de Carles Dénia, una veu que per universal no pot ser més valenciana: potser Josep Vicent Frechina ho diu a la manera d’un musicòleg, per exemple: «Qui no ha escoltat Carles Dénia, no coneix les dimensions ocultes del repertori tradicional valencià». L’Ateneu era ple, el corral, el saló de dins, la terrassa, no hi cabia ni una agulla, però ves que faltava gent, així que potser el convidem a tornar perquè cante a la plaça amb el grup que ha preparat el nou disc. La proposta és feta…
I aquest plat especial de la vespra, en presenta un altre igualment extraordinari, per obrir les festes de Bétera: Pep Gimeno Botifarra, Xavier de de Bétera i la banda del centre artístic: una altra festa era possible, per viure l’agost. Després, amb més temps i unes altres condicions, serem capaços d’organitzar col·lectivament allò que durant anys se’ns havia amagat, la veu dels valencians a través de la música, el teatre, l’animació infantil, la tradició, la llengua… Amagat i negat en les festes majors dels pobles valencians, perquè als governs d’una dreta de caverna els resultava impossible d’acceptar sinó la caspa, el tòpic i el llepó de torn.
Mentre Carles Dénia escalfava la veu a la cambreta de dalt de l’Ateneu, Àlex Campillo recitava Coral Romput de memòria, tan esplèndid que li he demanat de fer-ho a l’escenari, almenys en la festa Estellés que ja preparem per al 29 de setembre, dia de Sant Miquel, amb l’actuació de Bertomeu.
Abans, l’ateneu ha programat una mirada a la nit des del Jonqueral de Bétera, per observar la volta del cel acompanyats d’especialistes que ens explicaran una altra manera de veure estels i planetes. En realitat, sembla que fa unes setmanes que vivim en un altre planeta, ves si el món pega voltes, com la música, com la cultura amb majúscula que hem viscut avui, de privilegi festiu, en aquest agost que no deixa córrer l’aire per enlloc.
Per cert, m’he trobat el full guió de cançons que Carles Dénia ha oblidat al faristol; conté l’ordre de les cançons que ha anat filant amb aquella veu que ‘il·lumina la veu amb el cant mercurial’: malaguenya de barxeta, era un jonc, deixeu-vos, si de vora, panerola, batres (oh), seguidilles, del destí, malaguenya rebolledo, riberenques, l’ú, bolero… NO direu que no és per emmarcar!
«En les finestres s’encenen les llums
i s’alça el pare, s’alça el fill…»
Quin regal d’agost, mon pare!