Ulisses20

Coneixem Tolstoi com un dels grans escriptors universals. Potser la seua dedicació a l’escola i a la pedagogia és menys coneguda. Va fundar una escola a la seua propietat —n’hi ha qui diu que en fundà més—, va estudiar ciència, matemàtica, física, geometria, botànica, filosofia… Quan un narra d’aquella manera, l’estudi del coneixement general és inevitable. A més, segons que apunta alguna crònica, era favorable que l’educació arribés  a tothom, no només als privilegiats (!). Ara que l’educació és obligatòria per a tothom, tothom se n’hauria de sentir, de privilegiat. En un passatge d’Anna Karènina, al capítol 13 de la vuitena part, el personatge de Levin descriu una escena entre la cunyada i els seus fills, i malgrat que hauran passat gairebé cent cinquanta anys, és una escena que podríem viure cada dia a l’escola o a casa, entre xiquets i adolescents.

“Els marrecs, en romandre sols, es posaren a torrar móres amb espelmes i a omplir-se la boca de llet i llançar-se-la a la cara com si fos aigua. La mare els sorprengué i, en presència de Levin, els féu comprendre els esforços que costava a la gent gran allò que destruïen, i que aquells esforços es feien per ells, que si trencaven els gots no tindrien res per a menjar i es moririen de fam.

La incredulitat tranquil·la amb què els infants escoltaren aquestes paraules de la mare el colpí. L’única cosa que els disgustava era que hom hagués interromput aquell joc que els entretenia. D’allò que els deia la mare, no en creien ni una paraula. I no ho podien creure, perquè no es podien formar cap idea del volum de tot allò de què gaudien, i per això no es podien imaginar que allò que destruïen era allò mateix de què vivien.”

Sort que hi ha un moment, quan els adolescents deixen enrere la seua individualitat aviciada, que comencen a pensar que n’hi ha més vida enllà d’ells i la seua tribu, tard, després de centenars de malifetes, potser, però tornen a tenir una mica de consciència, no gaire, no us penseu, suficient per anar endavant i lentament, ben a poc a poc, per millorar la civilització de la qual formen part. Per això, PISA, aquest informe que organitza l’OCDE (ja sabeu qui són i què representa al remat), diu que millorem, catalans, valencians i illencs, millorem. Els resultats de l’última prova això diuen. En canvi que, Finlàndia, puga retrocedir uns punts, uns quants llocs del rànquing del coneixement (!) mesurat: comprensió lectora, matemàtica i ciència i tecnologia…, és ben amunt de les llistes, però uns altres millorem. Els resultats diuen això, que els països orientals com Singapur, Japó, Hong Kong, però també Estònia (ep, alerta amb Estònia), són als primers llocs. En canvi amaguen que Finlàndia, també és entre els primers llocs en valors, en atenció social, en respecte, entre els joves… Això no sembla que es valida en aquesta mesura entre països que malden per ser a primera fila de les llistes, també del coneixement…

Tolstoi es demana, en descriure aquella escena en què els xiquets fan el ximple sense entendre que el fan (com tothom hem fet en ser xiquets i fins i tot adolescents, si és que hem tingut la sort de ser-ne), ni comprendre la reflexió que els fa la mare (ací sí que patinem, joves), si… “per ventura els adults no fem el mateix, en cercar amb la raó la significació de les forces de la naturalesa i el sentit de la vida de l’home? I és que per ventura no fan el mateix totes les teories filosòfiques en menar l’home, mitjançant idees que li són estranyes i impròpies, a la coneixença d’allò que ja fa temps que sap, i ho sap tan fermament que sense allò no podria viure? És que per ventura no es veu amb claredat en el desenvolupament de la teoria de cada filòsof que sap per endavant d’una manera tan indubtable com un llaurador, i no gens ni mica més clarament que ell, el sentit de la vida i només per un camí mental dubtós vol tornar a allò que ja sap tothom?”

Lleó Tolstoi (1828-1910): Anna Karènina, escrita entre el 1873-77. La primera traducció al català és d’Andreu Nin, 1933, a edicions Proa. Barcelona, Catalunya, Europa.