Tolstoi, la lectura i els homes de camp
Continuem amb el personatge de Levin, Konstantin Dmitrièvitx Levin:
“llegia i meditava, però cada vegadaa se sentia més allunyat del fi que perseguia. Convençut que en els materialistes no trobaria una resposta als seus dubtes, durant els darrers temps de la seua estada a Moscou i al camp llegí i rellegí Plató, Spinoza, Kant, Schelling, Hegel, Schopenhauer, filòsofs que interpretaven la vida d’una manera no materialista.[…]
Durant un cert temps, en llegir Schopenhauer…”
Jo també he tingut un somni, una voluntat, un ideari. Sóc al bar de la cooperativa, entre els homes del camp. Plou. Plou al terme de Bétera, a la barraca d’Aigües Vives, a la Vall d’Ebo ha plogut una barbaritat i continua plovent, plou a Catí, a Xert, a Peníscola; a Alzira, a Càrcer, Sumacàrcer, Canals, Aielo, a Llutxent, a Montixelvo, a Ontinyent que pensaven que no plouria tant, que no depassarien la mitjana de l’any plou a manta, a Barx, a Benifairó, a Tavernes, a Agres, a Beniarrés, a Alcoi, a Penàguila no plou ara mateix, ho fa a Beneixama, a Villena, a Pego, ha plogut a Crevillent, a Elx, a gairebé tot el País, ha plogut avui. Per això els homes del camp són al bar, i enraonen de l’oratge, del ploure sobretot, i també parlen de llibres. Són homes fets a llegir Tolstoi (ja us he dit que he tingut un somni), sobretot lligen com descriu el camp, el treball, els filòsofs del segle XX, lligen Lucreci, i no tenen por. Tenen disgust, mal de cor, ràbia continguda, però ca, res comparable a deixar passar els anys, la vida de dissort que els ha tocat, a ells i al camp, en aquest país. Potser si foren llauradors francesos, o occitants o provençals, llegirien Balzac, Sthendal, fins i tot s’atrevirien amb Montaigne. Però en arribar a Fuster, els llauraors valencians ja van endevinar quin futur que els esperava, el fat no els era favorable, i Fuster no els va amagar la veritat. Pobres llauraors valencians.
Tolstoi fa pensar a Levin el seu present, el seu dubte, una existència tan prima. Ell és amo d’una gran propietat, i es demana per què, per què fa el que fa amb els seus treballadors: “Per què s’esforcen tant i malden per demostrar-me llur zel? Per què malden d’aquesta manera, els homes, aquests treballadors que me conec… Si no avui demà, o d’ací a deu anys, aquests homes que són al bar de la cooperativa de Bétera, mirant-se, bevent un café, enraonant com plou, com plovia abans que tenien televisió pròpia, avui demà o d’ací a deu anys, hom els enterrarà, els aniran enterrant un a un (mon pare també ho va dir això, fa uns anys: en cinc anys, va dir més concretament, la tia Gertrudis, el tio Vicent, la tia Rosario, la mare, jo mateix… potser ho va dir fa més temps, potser), i no romandrà res ni d’ells ni de nosaltres.
Tots aquest homes que s’han passat la vida al camp, birbant, llaurant, plantant, collint, homes que han fet créixer els fills, la casa, la família, que han cuidat el camp i n’han tingut tanta cura com si fos la casa… No en romandrà res.
“I, sobretot, que hom enterrarà no solament a ells, sinó també a mi, i no en restarà res. Per què?”
«I, tot reflexionant, Levin consultava el rellotge per tal de fixar la tasca a fer en un dia.»
A Bétera hom paga 1,70 euros euros per caixó collit de mandarina, cada home assegurat i amb cabàs, guants i tisores. I amb història pròpia, ep. Una història per hom. Així és el camp valencià. Tot el camp.
Ara mateix plou a Cortes, al Portell de Morella, a Vistabella…