Ulisses20

A l’última part d’Anna Karènina, gairebé cap al final del llibre, Tolstoi situa el protagonisme en el personatge de Levin, Konstantin Dmitrievitx Levin, en la seua reflexió sobre el sentit de la vida, la vida mateix, la filosofia, Déu, el materialisme, l’ànima i la salvació. La meua memòria, en general, no és res de l’altre món, però la força de l’última part del llibre no la recordava gens. Dostoievski diu que la novel·la és una obra mestra, i malgrat que Txèkhov admirava Tolstoi, se’n reia de la seua situació benestant burgesa. Lenin el declarà intocable, per això els russos van poder llegir-lo, després de 1917

En aquesta última part de la novel·la, Levin és al seu mas, una propietat de milers d’hectàrees, com el mas on va nàixer i viure el mateix Tolstoi, a Iàsnaia Poliana. I entre més pensaments hi ha el camp, la feina, i la descripció de Rússia:

“Segar, garberar, llaurar, batre, sembrar, són treballs aparentment senzills; però, per a fer-los en les tres o quatre setmanes concedides per la naturalesa, cal que tothom, del més jove al més vell, treballe sense parar tres vegades més que de costum, nodrint-se de Kvas, ceba, i pa negre, traginant les garbes de nits i dormint només dues o tres hores cada dia. I això es fa cada any a tot Rússia.” Anna Karènina, Lev TOlstoi. Traducció d’Andreu Nin, Proa, col·lecció A tot vent, Núm. 231. Vuitena part, capítol 11 pàg. 850

El camp era una excitació general, i Tolstoi remarca que el propietari Levin viu de prop la feina i el contagi d’aquella excitació general. Potser el contrari del que passa amb els tècnics i els polítics que en són responsables del camp. Conselleres, menistres, directors generals… Per a què, si no saben viure l’excitació?

Per cert, n’hi ha qui busca desesperadament mà d’obra i no en troba. Com? És possible? Ho és! Com en aquell tros de camp rus, el camp valencià també necessita mà d’obra d’urgència, perquè ha patit uns aiguats que han fet malbé la temporada de la mandarina. Si ja tenia la ferida, mancava el colp definitiu. Però n’hi ha qui l’ha de traure i enviar amb urgència, en uns dies, abans que es puga podrir del tot. I no troben collidors. Que no n’hi ha collidors per treballar al camp! POtser si tinguérem televisió, els valencians, i no mamonaes espanoles, avui eixiria un missatge a tota pantalla: dilluns necessitem mil collidors amb cabàs, tisores i ganes de treballar de valent. Presenteu-vos davant la conselleria d’agricultura. Porteu-vos l’esmorzar. Bona feina.

A on tirem, cavallers? Polítics? Consellers? Com és que València no troba collidors per unes setmanes de feina…

“Se n’anava als camps de bon matí, tornava a casa quan es llevaven la muller i la cunyada, per tal d’esmorzar amb elles, i després s’arribava, tot caminant, a la masia, on havia instal·lat una nova màquina de batre.”