Ulisses20

Ahir Vicent V. va venir amb el seu tractor a picanya, els seus fills feia més d’una hora que feinejaven en casa dels companys, ajudant-los a pair i a netejar. Trenta quilòmetres amb el tractor per ajudar a traure fang, canyes, andròmines, runa, el que fos. No el van deixar passar. Justament a les portes de picanya, a la primera rotonda, uns altres incapaços li van demanar què volia, què venia a fer. Què vull?, què puc fer?, jo sé què puc fer i què vull fer, és vosté, militar, o policia o gc, que no saben què fer ni com organitzar aquest caos. Diguem on puc anar a netejar camins, carreteres, carrers, places, on vulga, envie’m que jo ja sabré fer el meu treball. Després de la discussió, no va haver-hi res més. El tractor no passa. Van fer que Vicent i el tractor tornés net i polit, perquè aquells inútils no el volien allà, ajudant-los. És el nivell d’incompetència i el que hom pot esperar de les forces i els equips que omplin tant la boca de polítics i de xarraires d’àpunt. Un cabàs de cebes podrides.

No ens va sorprendre que marlaska renunciés a 200 bombers francesos especialitzats en calamitats, o que mazon renunciés als bombers catalans. Presenteu-me dos inútils, i ja sabreu perquè la mort s’escampa tan fàcilment. Per orgull, o espanyolisme, o per podrits, aquells dos són en política per fer-nos mal a consciència. A voluntat. I ves si ens n’han fet, un mal irreparable.

En canvi d’aquests cràpules, milers de valencians baixen a l’horta a ajudar, fan camí a peu amb poals, graneres, pales o aixades. Durant una hora o més de caminar i unes quantes de fer suport als veïns d’aquells pobles del col·lapse. Avui també hem treballat de valent a l’escola, amb famílies, i exalumnes, i ex-pares, i mestres d’unes altres escoles, ajudant-nos a posar a punt l’escola el més prompte possible. I ves si encara som lluny, d’això. Sis o set hores intenses de nou, de feina sense parar: però hem rebut la mala notícia que l’aigua corrent pot trigar setmanes a arribar-nos… Ep, diem, que som una escola, que hem d’atendre els xiquets i les famílies, que l’escola és un espai d’atenció i acollida, enmig d’aquest sotrac anímic. Veure’m què podem fer, però no espereu miracles, de primer és el poble, ens han dit. Com si l’escola no fos poble, o fos menys poble.

Entenem que els ajuntaments van desbordats, entre el caos, que tota aquella cosa dels militarots és una bufa, i que la situació els té agafats com una tenalla dels ous: els equips de protecció civil semblen entrenats per guiar processons, però no els demanes gaire cosa mes, si el destorb és de ca l’ample. I el servei d’emergències a l’Eliana, què voleu que us diga: la vida de la gent no és com jugar a playmòbils.

La mestra Emi, a Paiporta, ajuda a coordinar accions ja fa quatre dies, avui ha fet una nova crida, com cada dia, no para d’organitzar això i allò, pensar, reclamar ajut des del balcó si cal: avui ha ordit una altra campanya davant la inoperància de la generalitat i el govern d’espanya: avui el missatge és sobre el fem individual, el fem, mazon!, els residus orgànics que es van descomponent, on són els camions del fem?, o els camions dels militars per emportar-se el fem? (no els veiem, diu la mestra), feu una crida perquè els veïns, esgotats de quatre dies de xafarranxo per sobreviure, no saben què fer, on han de dipositar el fem per evitar més problemes, possibles infeccion, on caguem si no tenim aigua?, ni paper; demaneu que vinguen més bombers, no més militars, deixeu intervenir qui en sap, i que ens traguen els morts dels soterranis, traieu-nos l’aigua i el fang per evitar problemes majors en l’estructura de les cases, prepareu els mestres, els psicòlegs, perquè atenguen xiquets i pares, la gent que ho ha perdut tot. Emporteu-vos el fang, carallots. On són els hospitals de campanya, els centres d’atenció psicològica en tragèdies d’aquesta envergadura? I encara un altre missatge de la mestra: tertulians, periodistes que us repetiu cada cinc minuts, agiliteu què s’ha de fer contra la ineptitud, denuncieu la desorganització però afavoriu l’acció perquè milers de veïns no visquem desemparats, abandonats. Menys d’usar-nos d’esquer per tapar les torpeses, menys deixar-nos sols. Demà, la mestra de segur que farà un altre clam…

I demà tornarem a Picanya, Vicent V. amb el tractor; provarem de denunciar la realitat que vivim, traurem fang, continuarem preparant l’escola, desenrunarem, i encara eixirem amb coratge, de veure la resposta solidària de tanta gent. Toquen el timbre de casa, m’alce a obrir. És una mestra jove, una mare jove, que havia sigut alumna de l’escola: porta dues bosses gegants penjades d’ambdós muscles: sé que vas a Picanya cada dia, i t’he portat llet per a nadons, raspalls, sabó, tovalloletes, estris que són molt nous, digues si voleu res més, el que calga… l’he abraçada i li he dit gràcies, m’hagués posat a dir que això de retirar-me de mestre potser que siga precipitat, si cada dia podem aprendre… cada dia, fins i tot enmig de la dissort.

—per cert, picanya?, paiporta?, sedaví?, torís o xiva? a més d’aigua, ningú us ha portat una cervesa fresca???