Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Terra de paraula, terra o territori…

La terra i la paraula… el llibre de Juli Capilla que hem presentat a la fira de Bétera. Dos conceptes d’intensitat d’una força titànica capaç de tombar un bou, un país estranger, de denunciar els invasors que no paren de malmetre el territori i la llengua, entre més exemples. La vida sencera. Com no voleu que en facen un goig tan joiós, aquesta tria. Nosaltres som de la vida, dels diaris a diari, de la terra, que és el camp, el paisatge, la terra que no torna, no torna la llengua, ni les converses amb els pares, no torna gairebé res de res. Avui hem fet passar per l’ateneu de Bétera la literatura del jo, Montaigne, Joan Fuster, Joan Garí, uns quants autors més si ho voleu veure així, tot d’un colp, Juli Capilla ens presentava el llibre sobre una pedra blanca, alba, el llibre de Pedralba, un homenatge als seus, als amics de sempre, als morts, a tots els morts, on són, tots aquests morts?; la literatura del jo ens permet d’escriure sobre els morts, fer-los parlar, debatre, enfadar-se fins i tot… El llibre del mestre Juli Capilla, autor i editor, professor d’institut, s’ha ordit amb cinquanta capítols breus, la majoria i cadascun poden llegir-se de manera independent. Els morts, els cementeris, les llosses, l’amic que ha mort massa prompte, massa d’hora, massa de tot. Però la literatura del jo què és, un home que parla d’ell mateix i sap explicar el món a partir d’explica-se ell. Som en un poble valencià de l’interior però podria ser qualsevol poble valencià que no siga gaire gran, que encara conserve aquell regust de poble, de gent al carrer, de xiquets que poden agafar la bicicleta sols, de portes amb la clau al pany, de finestres i balcons de ferro, de teulades a dues vessants, un poble de vius i de morts, morts de qualsevol edat… La sort d’un llibre com la terra i la paraula, una d’elles, és que hom pot començar-lo del revés. De l’endret, o anar a un dels capítols a l’atzat a vore què trobarà. T’hi trobaràs, sense pèrdua.

»De tan en tan torne al cementeri, com sempre hi entre amb sigil i respecte, llig les làpides… […] on són els morts?, què se n’ha fet fins ara, de tots els morts del món?»

Va venir una mestra retirada a escoltar l’home de Pedralba, perquè ella encara en té, en conserva, de coneguts en aquell poble, amics de son pare, d’ella. Vuitanta-set anys… On eren els joves, els vius, tots els vius del poble, anit? La mestra ens va acompanyar i alliçonar de colp. On eren, els altres vius?

«He vista la tristesa en els meus pares… […] Envellir és una merda, ha sentenciat mon pare una altra vegada, mirant-me els ulls amb una petició d’auxili que no he sabut correspondre amb cap gest, amb cap paraula de conhort o remeiera. Què puc dir-li?»

El paisatge i la llengua, el país de dins, de budell gros, a cada pam de terra, els noms que ens fan una vida, els nostres noms, els morts de la postguerra… L’home que venia de lluny i no vam saber com, no el vam convidar a sopar. OH, anit sí que vam badar profundament. Li’n devem una, doncs.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent