N’hi ha dubtes que s’han esvaït i n’hi ha que pesen com el ferro. Els uns i els altres, són dubtes que conformen l’estat d’ànim de la nova República. Per exemple, la certesa que hem perdut els Mossos, o una part important dels mossos (els comandaments?, els peons?), no ajuda a defensar la República contra els vàndals i els usurpadors. Si la dimissió de Trapero ha tocat la moral, assabentar-nos que l’única policia que ens podria defensar de la violència i de l’agressió es posa sota les ordres d’espana tampoc no ajudarà. Només podrem comptar amb la gent, que és allò important, i els comités de defensa de la república (CDR). Treure la seguretat dels consellers tanca més dubtes: per a què volem una policia pròpia que no defensarà les institucions catalanes i el seu govern?
El segon gran dubte s’ha esclarit avui una vegada més: la nombrosa manifestació per la unitat d’espana a Barcelona és un cant feixista i, com sempre, violent. I ja podem estar agraïts de ser a l’altre costat oposat. Sí, ells tenen els jutjats, les lleis d’espana, la policia i la GC, un govern corrupte i criminal, fins i tot tenen el psoe en favor del franquisme, però encara amb tota aqueixa parafernàlia són violents, d’una agressivitat que espanta. Que hauria d’espantar Europa. Els exemples viscuts avui d’agressions, insults, persecucions, amenaces, nosaltres no els volem. Que se’ls enfiten. És una sort que la República catalana siga, justament, un clam contrari a tot això. L’unionisme és violència.
Malgrat que Europa vulga defensar la filosofia unionista amb tots els seus ingredients, l’unionisme és intolerant, xenòfob, racista i, sobretot, violent fins al punt de voler la mort dels que no pensen com ells. Aixòs és, el Govern d’espana i una part del seu parlament avui ha donat suport a un clam contra els valors d’Europa, i de la constitució espanola. Això d’avui era una mostra contra la democràcia pacífica de què són capaços a espana. Una defensa a ultrança del crim organitzat.
El tercer dubte existencial de les últimes vint-i-quatre hores, que ens corseca, malgrat les crides a la calma, a la tranquil·litat, a la paciència, és intern: el president, el govern i el seu equip d’assessors han preferit la gimnàstica passiva, en comptes de la defensa o l’atac actiu a la invasió de competències. La gimnàstica passiva té els seus adeptes, malgrat que no és gaire funcional. Possiblement ens envairan la casa, els despatxos, els mitjans, i a la tercera flexió passiva ens hauran abaixat la persiana i l’emoció. Si no cridem la gent a defensar dilluns la llibertat, si no posem en acció els Comités, els tractoristes, els bombers (els 30.000 voluntaris que demana Otamendi), i tothom que vulga defensar pacíficament el palau i el parlament, els invasors ens ocuparan. I serà difícil que una part de la societat no perda la il·lusió de dinar cada dia tranquil·lament. El mal de panxa s’estendrà només de pensar la mena d’homes i dones que es passejaran impunes a Catalunya i la filosofia franquista que implica.
Si n’hi ha més tàctica (Andreu Barnils diu que n’hi ha dos camins), més didàctica, més vivesa, xa, qui en sou responsables no us espereu gaire a explicar què, que ara el temps juga al nostre favor, si resistim. Però per això cal un clam entusiasta a la gent perquè s’aplegue a fer pinya, com no se n’han vist. Més que mai necessitem coordinació, serenitat, la CUP, Junts pel Sí, el Govern, el president, perquè l’emoció aguante, i ens done seguretat. Si és que pot haver-ne cap aquest dies.