Ulisses20

Pep, Imma, Codina, Carles, Vicent, Maria, David, Lorena, Marieta, Xavi, Toni, els xiquets… els crèdits que anunciaven el nou espectacle de L’Aljama, ‘Temps en dansa’, dirigit per Pep Ricart, és un poliedre sublim en favor de la cultura i la intel·ligència: durant cinc quarts expliquen una història de Bétera lligada al treball, la festa, la mort, la música, la infantesa…, un homenatge a la vida rural del segle XX. Bellesa, dansa tradicional, naturalment, amb una barreja de recursos que el director ha sabut combinar per extreure partit del conjunt en un temps breu, que ens explica la història del poble a través d’un regal: una part de la corda de l’orquestra del centre artístic, la rondalla que forma part de la pròpia Aljama, les veus de l’albà que són les veus d’estil valencianes sense les quals el producte final no seria el mateix, la dolçaina i el tabal extraordinari de Jareño, Lluís i David, les imatges dels referents del poble en aquella pantalla que elevava el siroll entre el públic cada colp que el canvi ens ensenyava el cinema, el calvari, l’església, l’era, el carrer Major, la plaça, el magatzem de taronja, el camp, el ball de Torrent, el llavador, la font, l’om, una vida que se’n fuig, desapareguda, i un record que durant setanta-cinc minuts ens treia l’enyor, l’emoció, la sobrietat, el dol, i la festa de diumenge entre els joves que es trobaven per ballar o porfiar amb els carros. Els xiquets, el sereno, el festeig, la tradició, la mesura d’un producte bell, d’una estètica que ens recordava l’entrada dels I Muvrini i el poble cors al París-Vercy, un fresc àgil que ha sabut combinar el present i el passat, a la manera valenciana: molts dies d’esforç per una carcassa final que hem vist no-vist i a una altra cosa. Amb uns quants balls l’Aljama ens explica un segle, una tria del segle lligat al poble, i la sensació és que en volíem més, que aquesta història que pertany a tanta gent que coneguem, se’ns ha quedat excessivament curta per recordar-ho tot, per recordar i valorar els nostres, per agrair allò que hem viscut, malgrat les estretors, la duresa, el plany, però també la joia de la festa i la força del jovent exhibint-se a la plaça. Un cant al poble, el treball de l’Aljama, sens dubte. Que mereix que pensem aquests productes més enllà de la representació o l’espectacle en un escenari, perquè hi ha investigació, cura, estètica, estudi, i l’encert de convidar professionals que adoben un producte final exquisit, que ens explica qui som i d’on venim amb aquella traça que combina teatre, dansa, música i el coratge de gairebé un centenar de persones que hi han col·laborat, amb els escassos recursos de sempre. Gràcies. Tres vegades. Gràcies.

Dues coses que voldria afegir: una proposta per a la regidoria de cultura, perquè se n’apropie d’aquest regal per oferir-nos-el més vegades, possiblement en obrir la festa major del 2016, o ara mateix, si és Nadal. Una segona cosa, la recaptació de tot plegat era per ajudar a la investigació de malalties catalogades com a rares. I és que aquests de l’Aljama són incorregibles, en això també. Per molts anys.